Qui recorda el que eren les “democràcies populars”? Era el nom que es donaven a si mateixes per contrarestar en les democràcies occidentals els països comunistes del bloc de l’Est d’Europa que depenia de l’URSS. Era una democràcia adjectivada que es contraposava a la democràcia sense adjectius d’occident.
Les democràcies populars tenien poc d’ambdues coses i es caracteritzaven perquè l’única voluntat era la del govern sorgit, això sí, d’unes primeres eleccions en la majoria de casos.
Anem al cas de Sant Carles de la Ràpita. En aquest municipi governa ERC amb majoria absoluta i des d’aquesta majoria l’alcalde, Josep Caparrós, va decidir convocar un referèndum per canviar el nom tradicional de Sant Carles de la Ràpita pel de La Ràpita. Va convocar aquest referèndum amb unes normes bastant laxes perquè establia que seria suficient amb el 20% dels vots favorables sobre el cens perquè es pogués donar per guanyat. Era una majoria molt petita. Però qui mana fa la norma. Tan petita que si la traduíssim a representació electoral municipal, evidentment no podria governar. Però això tant feia, perquè ERC ha decidit que canvia el nom històric del municipi peti qui peti. Això sí, revestit de “democràcia popular”. Però ai las!
Arriba el dia del referèndum i la majoria absoluta que té ERC al consistori s’esfuma, guanya el referèndum, això sí, però només amb el 18% del cens. No aconsegueix, per tant,superar la minsa barrera del 20% del cens de la població, i per tant el canvi de nom no prospera. Per si no fos prou, la participació va ser molt migrada. Poc més d’1 de cada 4 ciutadans va anar a votar. Normalment en un referèndum els resultats són validats si com a mínim vota el 50%, i en molts casos per una garantia realment democràtica aquesta xifra s’acostuma a elevar fins al 60%. Aquesta segona dimensió també engegava en orris la voluntat de canvi. Però com això no li agrada a l’alcalde, ha considerat que com la majoria de la minsa població que va anar a votar va dir que sí, el que farà és portar la decisió al plenari de l’Ajuntament on té majoria absoluta i canviar el nom del poble.
Per arribar a aquesta conclusió ja ho podia haver fet de bon principi i s’haurien estalviat temps i diners. Però no, el senyor Caparrós volia que la decisió tingués un caràcter de “democràcia popular” que ara se li ha girat en contra.
Hi ha un abús sistemàtic i freqüent a Catalunya de la pràctica democràtica. Es confon deliberadament aquesta amb la simple mecànica d’anar a votar i d’aconseguir una determinada majoria, la que sigui, que justifiqui la decisió que es vol assolir, sense respecte al que expressen en realitat les urnes, i sense consideració als qui discrepen. Cal dir que això no és democràcia. És més, una normal elemental de la mateixa és que no es poden saltar les regles del joc.
Per exemple, si es requereix una majoria qualificada per modificar l’Estatut, no es pot pretendre, com es va fer amb les lleis de desconnexió, liquidar-lo per una majoria senzilla. Això era vulnerar les garanties que necessita la democràcia per funcionar. I el mateix es pot dir del que fa ERC a Sant Carles de la Ràpita. Si no ha obtingut els resultats necessaris per canviar el nom, l’actitud democràtica és assumir-ho i no acudir a una nova via per aconseguir el que les votacions no li han donat. En tot cas, hauria estat diferent si hagués anunciat abans del referèndum que si guanyava el sí al canvi, però no arribava al 20% del cens, aleshores ho decidiria el plenari, perquè amb aquesta declaració hauria deixat clar als ciutadans de Sant Carles de la
Ràpita que o bé anaven a votar els que estaven en contra o bé la iniciativa segurament prosperaria.
Mantenir en silenci aquesta segona opció, utilitzar la legítima abstenció dels que pensaven que així frenaven la iniciativa a favor del contrari, és fer trampes al solitari i resulta inacceptable com a pràctica democràtica.
Loading ...
