No hi ha cap mena de dubte que parlar de delinqüència i immigració en la mateixa frase és avui, en el marc de la cultura dominant, una concepció polèmica que, fins i tot, porta a la denúncia.
Veieu sino el cas de l’inspector cap de la Policia Nacional de València, Ricardo Ferris del 14 d’octubre en un acte de Vox, que va equiparar immigració i delinqüència. No només ha estat suspès del càrrec i se li ha obert un expedient per part del ministeri de l’Interior, sinó que ara una trentena d’associacions l’han denunciat per possible delicte d’odi. Deixant al marge la major o menor fortuna de les afirmacions de Ricardo Ferris, el que sí que cal situar és que hi ha un problema real, objectiu, amb la immigració i les seves conseqüències sobre la xifra de delictes. Les dades així ho manifesten.
Ara s’han fet públiques les referides al 2021, i en el cas de la província de Barcelona assenyalen que, en relació amb el tipus de delictes, el percentatge que correspon als immigrants amb papers és el següent: 72% de robatoris al carrer amb violència, 61% de robatoris a domicilis amb violència, 51% de les agressions sexuals amb penetració, 50% dels homicidis i assassinats. Això pel que fa al paquet de delictes que major alarma generen.
Si es considera el conjunt, el 48% han estat comesos per immigrants, amb el fet addicional que no es comptabilitzen els que no tenen papers i, per tant, el percentatge pot ser sensiblement més alt en tots els casos. Per fer-nos una composició més exacta de l’escenari de la província de Barcelona, cal recordar que la població immigrant significa el 15,3% del total. És evident que aquestes xifres han de preocupar i que el problema no es resol a força de voler-les ocultar, perquè l’única cosa que es fa actuant així és amagar sota l’estora un fet que creix en l’alarma ciutadana, i que a més afecta sobretot a uns determinats sectors de població, que no són precisament aquells que disposen d’ingressos més alts.
Pel que fa a Barcelona i a l’Eixample, el 51% de tots els delictes comesos ho han estat a càrrec d’immigrants. I encara una altra xifra que no és ben bé coherent amb les anteriors que ens diu, segons la Guàrdia Urbana, que el 80% dels delictes comesos a Barcelona corresponen a MENA i magrebins. Potser les diferències són degudes al fet que la Guàrdia Urbana refereix les xifres en relació amb els delictes en els quals ella intervé.
Davant aquest panorama és evident que cal defugir els dos extrems. Aquell que dispara a tot el que es mou, que considera que tota crítica i qüestionament a la immigració és delictiva i ha de ser represaliada. L’altre extrem és aquell que focalitza tots els problemes que patim precisament amb els immigrants.
La immigració és evident que porta problemes, però també ho és que aporta solucions en una societat envellida, en la qual cada vegada hi ha més persones que decideixen no tenir fills, bé perquè consideren que les circumstàncies econòmiques no ho fan possible, bé senzillament perquè el seu modus de vida no ho fa compatible.
Quina conclusió provisional en podem extreure de tot plegat?
Doncs que és evident que hi ha una relació entre immigració i delinqüència, però que no és exacta atribuir-ho a la condició només d’immigrant, sinó a les condicions socioeconòmiques i familiars que envolten la seva vida.
En conseqüència, un capítol essencial és crear les condicions que facin possible una millor integració d’aquestes persones. Però, com aquest procés té un cost, també és evident que la societat no pot assumir sense tensions ni conflictes, que perjudiquen també als mateixos immigrants, l’entrada de tothom que vulgui venir. Una bona canalització de la immigració i l’atenció a les seves necessitats bàsiques esdevé la millor resposta. És tot el que assenyala en contrari l’exemple dels MENA i l’abandonament que pateixen per part de l’administració.
El problema afegit és que atorgar aquesta atenció té un cost i que, al mateix temps, la nostra població presenta unes deficiències d’atenció que en alguns aspectes és escandalosa. Es tracta de la gent sense llar i del cas més extrem dels que viuen al carrer. De les llargues esperes per ser atès pel sistema de dependència perquè l’estat no compleix de manera sistemàtica la seva obligació de finançar, segons llei, la part que li correspon, que és el 50%. Que estigui instal·lada en el 20% o menys és inadmissible perquè és fer trampes al solitari. O, per citar un cas més extrem encara, la manca de prestacions per a les persones que pateixen malalties que incorporen una dependència total i que en molts casos a més són degeneratives. Aquí l’omissió torna a ser de jutjat de guàrdia.
El conflicte amb la immigració per la delinqüència no és altra cosa que un mirall de la ineficàcia dels governs per utilitzar bé els recursos, més quan aquests són malgastats de manera massiva en subvencions i activitats que per a res formen part de les necessitats bàsiques de les persones.
Loading ...
