La interpretació musical central de l’última Super Bowl, que ha tingut més rellevància mediàtica que la mateixa final de futbol americà, posa en evidència fins a quin punt la lectura política i moral s’articula a través de la música.
No es tracta només d’un espectacle d’entreteniment: és un mirall de l’arquitectura emocional i moral d’una època. La crítica de Donald Trump no es dirigia exactament contra el caràcter hispanoamericà de la representació —es va queixar que no s’entenia el que es cantava, cosa que també passa a la majoria no anglòfona amb bona part de la producció vocal actual—, sinó contra aspectes centrats en el sexe descarnat d’una part del ball.
No hi ha millor indicador d’aquesta lectura que examinar l’evolució del tango, el bolero i el Reggaeton com a crònica de la degradació de l’erotisme i de la moralitat social.
La tesi que aquí es proposa és clara: la música popular llatinoamericana ha patit una simplificació estructural —harmònica i melòdica— que corre paral·lela a una banalització del sentiment i a una pèrdua del sentit del sagrat en les relacions humanes. El pas de la “ferida” del tango a la “pulsió” del reggaeton no és només un canvi estilístic; és el símptoma del trànsit d’una societat de la interioritat a una societat de l’exhibicionisme.
El Tango (1880-1940): la metafísica del dolor
El tango neix a les acaballes del segle XIX, però assoleix la seva plenitud moral i artística entre els anys vint i quaranta, l’anomenada edat d’or. És una música existencialista abans que el terme es popularitzés en la filosofia europea. Tracta la traïció, el pas del temps, el destí i la culpa. Hi ha una moralitat definida: el patiment és el preu de la profunditat vital. Cambalache, de Santos Discépolo (1934), advertia ja de la pèrdua de valors amb una lucidesa que encara ressona.
Des del punt de vista musical, l’harmonia i la melodia són d’una complexitat notable. El tango utilitza el cromatisme i la dissonància per expressar l’angoixa. Sovint es mou en modes menors, reflectint una introspecció dolorosa però digna. L’erotisme és sublimat: el contacte físic és estret però hieràtic, gairebé ritual. El desig es gestiona a través de la distància emocional i del respecte pel misteri de l’altre. El cos no és exhibició, sinó tensió continguda.
El Bolero (1930-1960): la litúrgia del romanticisme
El bolero, especialment en les seves variants mexicana i cubana, conviu amb el tango, però desplaça el focus de la tragèdia existencial cap a l’idil·li amorós. És la glorificació del sentiment. Les lletres d’autors com Agustín Lara o Armando Manzanero cerquen la bellesa en la devoció cap a l’altre. La moralitat aquí és l’entrega, no la possessió.
Musicalment, introdueix l’ús de la setena i la novena, sota influència del jazz, creant una atmosfera vellutada i sofisticada. La melodia és expansiva i lírica, pensada per a la seducció elegant. El cos continua essent un temple. Les metàfores —Encadenados, Sabor a mí— permeten parlar del desig sense reduir-lo a fisiologia. Hi ha una ètica de la cortesia i del festeig que reconeix l’altre com a subjecte digne de ser conquerit amorosament, no simplement posseït físicament.
El Reggaeton (2000-actualitat): l’aplanament de l’esperit
L’aparició i la consolidació del reggaeton —amb arrels en el dancehall i el reggae en espanyol dels anys noranta, però popularitzat globalment amb Gasolina de Daddy Yankee el 2004— marca una ruptura profunda.
El text abandona la metàfora per abraçar la literalitat. El tema central ja no és l’amor ni tan sols el desig com a tensió, sinó la possessió física immediata. Es produeix una cosificació sistemàtica: l’altre deixa de ser subjecte de diàleg per esdevenir objecte d’ús.
Des del punt de vista estructural, el reggaeton es basa en el dem bow, un patró rítmic fix que redueix dràsticament la necessitat de variació. L’harmonia sovint és mínima —dos acords repetitius o un sol bucle— i la melodia es dilueix en la cadència del llenguatge parlat processat amb autotune, eliminant la fragilitat humana del vibrato i de l’error.
És una moral d’immediatesa i consum. En la societat contemporània, el reggaeton és el producte perfecte: no requereix esforç intel·lectual ni compromís emocional. La degradació moral rau en l’eliminació del “jo” interior en favor d’un “jo” pornogràfic i exhibicionista.
De la verticalitat a l’horitzontalitat
Aquesta evolució musical reflecteix una pèrdua de verticalitat —el vincle amb valors transcendents, l’honor, el dolor com a mestre— cap a una horitzontalitat absoluta dominada pel plaer immediat, la repetició mecànica i l’absència de misteri. Es concreta en tres característiques bàsiques:
- Simplificació cognitiva.
La repetició obsessiva del reggaeton actua com un anestèsic social que redueix la capacitat de gestionar la complexitat emocional que exigien el tango o el bolero. - Deserotització.
Paradoxalment, tot i ser més explícitament sexual, el reggaeton és menys eròtic. L’erotisme necessita vel i suggeriment; la literalitat permanent anul·la el misteri. - Adeu a la memòria.
El tango i el bolero es recorden, es reciten, es canten generació rere generació; poden sobreviure com a poesia. El reggaeton, en canvi, és sovint consum d’un sol ús. Aquesta volatilitat reflecteix una societat que ha perdut el respecte per la permanència i el llegat moral, sotmesa a la immediatesa del mercat.
La música no és només so: és antropologia condensada. Quan canvia la seva arquitectura, també canvia la manera com una societat entén el cos, el desig, el dolor i el sentit de la vida. El Reggaeton és la festa de la societat desvinculada.
La música no és només so: és antropologia condensada. Quan canvia la seva arquitectura, també canvia la manera com una societat entén el cos, el desig, el dolor i el sentit de la vida. El Reggaeton és la festa de la societat… Share on X
Loading ...
