La carrera política d’Ada Colau respon als més estrictes cànons de l’oportunisme de la vida política, que juga amb les aparences per emmascarar la realitat. Aquesta última setmana ha sigut una altra demostració d’aquesta trajectòria. D’una banda, ha tornat a ser reprovada pel Ple de l’Ajuntament per partida doble. Primer, per la seva política de l’habitatge, precisament el tema que li va servir per projectar-se a la vida pública, i després, una de més global, per la gestió de tot el seu mandat.
Aquesta segona, a més, presenta la singularitat que va ser una iniciativa sorgida del PP, que habitualment acostumen a ser desestimades per la majoria dels altres grups. Que ara coincideixen amb aquest refús a l’alcaldessa diu molt de la crítica que ha generat la seva gestió. I no n’hi ha per a menys, perquè acabarà el mandat amb el mateix toc de la vella política amb el qual va començar. Si ja a l’inici de tot es va produir l’escàndol de la contractació per part de l’Ajuntament de parelles dels càrrecs polítics, començant per el de la pròpia alcaldessa, ara el clourà amb una denúncia contra ella per l’elecció de càrrecs a dit amb la seva condició de presidenta de l’Àrea Metropolitana. Cal subratllar que la denúncia no sorgeix d’un ciutadà o d’un partit polític, sinó d’una instància tant escèptica i professional com és el Col·legi de secretaris, interventors i tresorers. Molt grossa ha d’haver estat l’arbitrarietat perquè aquest cos, normalment invisible, es manifesti ara per una via tan rotunda com és la de la denúncia.
I si aquesta és la creu d’Ada Colau, també té la seva cara cenyida estrictament a l’àmbit mediàtic. Ves a saber per quines estranyes raons el Papa Francesc té la idea, i ho comunica públicament, que l’alcaldessa ha fet grans coses per als refugiats, quan és una evidència numèrica que la inanitat ha estat pràcticament perfecta. És un d’aquells casos de parlar molt i no fer res. També Jordi Évole, una estrella de l’àmbit mediàtic, l’ha distingit amb un cara a cara amb Valls exclusivament, deixant fora de lloc a tots els altres candidats. Les preferències de La Sexta en general i d’Évole en particular, per les eleccions municipals de Barcelona queden així paleses.
Però no són únicament aquests els tripijocs que ha enregistrat aquesta setmana la nostra democràcia. Sense moure’ns de l’Ajuntament es va produir un fet inèdit i realment molt preocupant. La majoria de grups municipals, sota la batuta de Barcelona en Comú i seguits pel PDECAT, ERC, PSC i la CUP, van reprovar a la presidenta del grup de Cs, Carina Mejías, perquè havia qualificat d’ofensiva la placa que l’Ajuntament havia situat davant de la comissaria superior de policia de Barcelona recordant que s’hi havien comés tortures.
Si bé entren dins de l’obligació democràtica els vots de censura per les gestions dels governs, és absolutament inapropiat que les majories, les que siguin, es dediquin a censurar amb reprovacions formals les opinions polítiques de les minories. Si aquest sistema es generalitzés, la democràcia esdevindria impossible. Que qui actuï així sigui Barcelona en Comú i la CUP no té justificació però sí explicació: la seva visió de la democràcia és limitada, però que apliquin el mateix criteri partits com el PSC, el PDCAT i ERC és preocupant per a la nostra higiene democràtica.
I a una altra escala, anem a parar al govern de Sánchez. Potser no és un tripijoc, però que precisament a finals del mes de març, a menys de 30 dies de les eleccions generals, el govern faci pública la més gran oferta d’ocupació pública de la última dècada, no és un bon exercici democràtic. És legal, però no és gaire ètic. Com podia, i això hauria estat ben legítim, afirmar que si seguia governant duria a terme aquesta actuació, i a més hauria estat un bon argument electoral, però dur-la a terme en l’últim moment obliga a pensar malament perquè en la política les formes són quasi tan importants com els fons.
I parlant de tripijocs de la vida pública, hem d’anar a discórrer necessàriament aquesta setmana passada per l’empresa privada: la CNMC ha sancionat amb 118 milions d’euros 15 grans empreses per haver amanyat 275 contractes públics. Aquestes empreses, entre les quals s’hi troben Cobra, Elector, Siemens, Semi, Inabensa, entre d’altres, van configurar un càrtel multinacional que va tenir com a resultat un increment del cost de les obres licitades en els concursos públics d’Adif com a conseqüència que pactaven el repartiment entre elles. Unes, les elegides per guanyar, el càrtel, feien una oferta del sobrepreu del 20% i les altres concursaven a perdre amb pitjors condicions.
És evident que la cantadora moral de la nostra societat representa un problema important per al bon funcionament de l’estat de dret, i també per aconseguir una economia eficaç. Aquesta podria ser la reflexió final de les coses concretes que hem patit aquesta setmana.
