Malgrat les protestes i denúncies dels mitjans, la degradació de Barcelona es manté enquistada en els àmbits concrets, i prospera en nous territoris.
Dos casos il·lustren ambdós escenaris. La plaça Castella, que havia estat emblemàtica, ja fa temps que està envaïda per persones que acostumen a passar-hi el dia i la nit bevent, drogant-se, dormint, barallant-se, fent les seves necessitats, rentant-se… S’ha transformat en un territori profundament degradat, malgrat la qualitat de l’espai físic, fins a l’extrem d’afectar greument l’escola Castella allà situada. Els pares han d’endur-se corrents als fills a la sortida de classe, i hi ha hagut enfrontaments amb drogoaddictes que es punxen als voltants.
L’espai que feien servir com a zona de jocs s’ha vist reduït en el temps d’ús, o senzillament han hagut de marxar d’altres zones que utilitzaven, com la pista de basquet a la vora de la plaça Terenci Moix. En aquest cas, el problema es multiplica perquè el carrer és el pati de joc de l’escola.
Malgrat la gravetat dels fets la inacció del govern d’Ada Colau és absoluta. Com ho és també quan la destrucció de l’espai públic opera sobre noves àrees.
És el cas de la Rambla de Sants, un passeig verd que havia de donar un bon servei al barri, atapeït i gris, i que només fa tres anys que està inaugurat. Ara ja està malmès i és un centre continu d’actes vandàlics. La vegetació està descurada, en part perduda, el mobiliari públic trencat, descurat i l’incivisme està a l’ordre del dia sense que ningú hi posi remei. Les restes dels “botellots” i les festes del cap de setmana es tradueixen en vidres trencats, parterres anorreats, que a més pateixen d’una manca d’atenció del servei de Parcs i Jardins.
L’obra, que va costar 60 milions d’euros, s’ha convertit ara en un malson per als veïns que reclamen més policia. I aquest és un altre problema que no sembla tenir solució. És difícil veure Guàrdia Urbana al matí i a la tarda, però esdevé absolutament impossible que es faci present a la nit. La raó és molt concreta, l’escassetat d’efectius.
⇒ La nova seguretat ciutadana a Barcelona |
Hi ha una o dues patrulles per àrees de la ciutat de 200.000 a 300.000 habitants. Per exemple, Gràcia i l’Eixample tenen només una unitat de vigilància nocturna malgrat la seva extensió i importància, i això sense parlar d’altres barris com Poble-sec, Sants, la Marina i tants d’altres. La conflictiva zona de Ciutat Vella comparteix una unitat amb Sant Martí. Menys, impossible.
Les conseqüències són les contínues manifestacions de protesta dels veïns. L’última al Besòs el passat dissabte dia 2. Una gran marxa veïnal va reunir 3.300 persones, que és una multitud en relació amb la dimensió del barri, i va recórrer 5 quilòmetres per protestar contra l’augment de la delinqüència i la inseguretat.
En aquest context de degradació de Barcelona, que té moltes variables, cal afegir un factor que té incidència en haver transformat diversos barris de la ciutat en parcs temàtics fora de control. És el turisme massiu. Doncs bé, malgrat les promeses de Colau al llarg dels seus anys de mandat, el turisme ha continuat incrementant-se i l’any 2019 tancarà amb un nou rècord. Però aquest creixement del sector no només té una contrapartida negativa en la massificació a la qual no se li troba solució, sinó també en les condicions de treball.
⇒ Els dubtes del turisme com a font de riquesa |
⇒ Barcelona i el turisme massificat |
El creixement no està significant una millora per als treballadors. Concretament, els contractes indefinits, que són un bon indicador de qualitat, s’han reduït un 22,5%. En tota Barcelona només hi ha 17.817 persones en el sector amb contractes indefinits, mentre que 140.000 són temporals, malgrat que és obvi que l’estacionalitat a la capital de Catalunya té una incidència reduïda.
⇒ L’evolució del mercat de treball. Un viatge cap a la precarització |
I és que la degradació de Barcelona també s’expressa en les condicions socials que viuen els barcelonins. Possiblement els dos nuclis de gent amb pitjors condicions de vida, les persones sense llar i les que necessiten un habitatge d’emergència, siguin el grup prioritari per a un ajuntament amb sensibilitat social. Però la pràctica queda molt lluny de la virtut. La gent que dorm al carrer no ha trobat solució en el consistori Colau. I pel que fa als pisos d’emergència, només cal dir que la PAH no participarà més en les reunions municipals per la falta de compromís del govern de la ciutat en resoldre aquest problema.
⇒ Per què funciona tan malament l’habitatge social a Catalunya? |
El fet encara té més gravetat si recordem que Ada Colau va guanyar la seva notorietat gràcies a aquesta plataforma. Hi ha raons per a la queixa. Barcelona necessita amb urgència 600 habitatges d’emergència, però després de reunions i converses només hi ha un compromís per a 172.
