La Seguretat Social continua engruixint el seu dèficit, que creix sense parar. Aquí no hi ha cap novetat, en tot cas aquesta pot radicar en el fet que el gran forat es va cobrint a força d’ingressos de l’estat, és a dir, via impostos.
La novetat és aquesta: estem canviant el sistema en el qual es fonamenta la Seguretat Social per la porta del darrere, sense dir-ho. En teoria el nostre sistema de protecció social es fonamenta en el repartiment, amb el qual les quotes que es paguen serveixen per subvenir les cotitzacions. Però aquest fet ja no és així des del 2010. Fa 13 anys que els dèficits de caixa es paguen amb aportacions extraordinàries de l’estat. És clar que és molt diferent que siguin 880 milions d’euros, que és el que es va aportar a la Seguretat Social el 2010, a què siguin 48.000 milions d’euros, que serà la previsió per enguany. De fet, en aquest moment 1/4 part de les pensions ja es contribueixen via impostos. Perquè la despesa ha crescut a un ritme molt superior als recursos propis, i continua fent-ho, sense que les solucions aplicades fins ara hagin resolt el problema.
El dèficit de la Seguretat Social que es paga via impostos ja representa el 4% del PIB i, atenció, el 33% dels ingressos tributaris vitals totals de l’estat. Per tant, ja no és cert que estiguem davant d’un sistema basat en aportació de les quotes de les persones que treballen, sinó també a força dels impostos. I això té tot un altre significat. De fet, per equilibrar la situació actual cada contribuent hauria d’aportar 2.500 euros més a la Seguretat Social.
I aquest dedicar 1/3 part dels ingressos tributaris a les pensions es complica si es té present que, d’acord amb l’últim informe de l’OCDE Tax Policy Reforms 2023, Espanya és un dels països on més s’ha incrementat la fiscalitat del període 2015-2020, una dinàmica que a més ha continuat des d’aquella data.
Per situar xifres, l’increment ha estat d’un 5,86% en el cas d’Espanya, molt lluny del 2,47% d’Itàlia, del 2,54% d’Alemanya, i ja no diguem del -1,97% de França. De fet, Espanya (amb l’excepció de Lituània) és el país d’Europa que més ha incrementat la pressió perquè altres que estan en aquesta condició són Xile, Israel, Nova Zelanda i Corea del Sud. Per tant, es produeix una doble complicació: la Seguretat Social cada vegada necessita una major proporció dels ingressos fiscals per mantenir-se, alhora que la pressió augmenta. Cal dir que el gruix d’aquest augment recau precisament sobre els salaris a través de l’IRPF i de les cotitzacions de les persones que treballen, que cada vegada més suporten una motxilla més pesada. I això era abans dels efectes de la inflació, perquè després del 2020 la recaptació fiscal s’ha vist multiplicada pel fenomen inflacionari donat que el govern s’ha negat a retallar aquest efecte de les seves exigències fiscals.
Discursos a banda, la realitat crua i pelada és que els assalariats suporten cada vegada un pes més gran per pagar les actuals pensions i la restant despesa de l’estat. I que la despesa creix i es multiplica en detriment de la despesa en el sector jove de la població, que va des de les escoles al mal estat de les universitats, passant per la xifra tan elevada d’atur juvenil.
És clar que, com assenyala l’enquesta del CIS, el principal votant de Sánchez és el jubilat, perquè malgrat que les seves polítiques siguin progres, el seu electorat és el més envellit de totes les opcions.
Loading ...
