El periodista nord-americà Matthew Karnitschnig presenta la situació econòmica alemanya com la cavalcada dels quatre genets de l’Apocalipsi: la desfeta de la gran indústria, els efectes del declivi demogràfic que tot i durar dècades, comencen a sentir-se ara intensament, unes infraestructures decrèpites i una gran sequera en innovació.
Durant la darrera dècada, Alemanya visqué un període daurat després de ressorgir amb força de la gran crisi financera i de l’euro com l’única locomotora europea. Berlín era el model de com s’havien de fer les coses per a la resta de països europeus en matèria econòmica i financera.
Els primers núvols arribaren durant la crisi dels refugiats de Síria i l’Afganistan, entre el 2015 i el 2016, període que coincidí amb el refredament de les relacions amb la Rússia de Vladímir Putin després de la revolució proeuropea del 2014 a Ucraïna i la consegüent ocupació russa de Crimea i el Donbàs.
Ja llavors, l’economia alemanya havia iniciat un procés destructor en l’ombra, lent però inexorable, que durant anys s’obvià tant a dintre del país com a l’estranger. El mite de la locomotora alemanya era molt poderós.
Enguany, en una enquesta recent de la televisió pública del país, els alemanys han designat la immigració i l’economia com els dos principals problemes nacionals.
Els darrers resultats econòmics no són encoratjadors: Alemanya és ja l’economia més fluixa del G7, avançada pel tradicional furgó de cua italià.
La seva indústria, mancada d’innovació, paga ara el preu de sobreexposar-se al mercat xinès i al gas natural rus. Les que foren grans fortaleses fa 10 anys són ara debilitats clau.
El gegant automobilístic Volkswagen considera per primer cop en la història tancar centres de producció a Alemanya, mentre els ingressos dels dos altres vaixells insígnia del sector, Mercedes-Benz i BMW, preveuen una gran davallada aquest 2024.
El gegant nord-americà de la microelectrònica Intel, sumit ell mateix en una greu crisi, acaba a més d’anunciar la congelació d’un pla d’inversió de 30.000 milions d’euros a Alemanya.
La situació de la indústria de l’acer, de la qual Alemanya és el hub europeu, és igualment preocupant: el campió nacional ThyssenKrupp ha perdut en un any el 60% del seu valor en borsa.
Un altre dels grans temors que planen sobre Alemanya és que augmenti l’atur. Aquest indicador s’ha mantingut històricament baix, però s’observa una alça progressiva des del 2019 (deixant de banda les distorsions causades per la pandèmia el 2020-2021) que ara es podria disparar si es produeix una crisi major en el sector industrial.
Aquesta crisi arribaria en un moment polític particularment delicat. El govern del tripartit “semàfor” del socialdemòcrata Olaf Scholz es troba sumit en una greu crisi interna i manca de rumb.
El mateix Scholz ha batut un rècord com el canceller federal pitjor valorat pels alemanys: sols un 18% aprova la seva feina al capdavant del país. Per a fer-se una idea, la pitjor nota de la seva predecessora Angela Merkel fou un 40%.
Elecció rere elecció, l’electorat està infligint noves humiliacions per a Scholz, i els seus aliats ecologistes i liberals. Cada cop són més les veus que auguren que el seu govern caurà abans que l’actual legislatura acabi l’any vinent.
Enguany, en una enquesta recent de la televisió pública del país, els alemanys han designat la immigració i l'economia com els dos principals problemes nacionals Share on X
Loading ...
