La renda per càpita cau un 8% en 15 anys, mentre que el model econòmic gira al voltant de l’aparença d’èxit. Les dades de l’Ajuntament mostren un deteriorament que ningú no vol comptar.
Al relat oficial, Barcelona va com una moto. La ciutat vibra amb festivals internacionals, aeroports a vessar, hotels plens i carrers saturats de visitants. Però darrere del soroll del Primavera Sound i el Sonar, darrere dels llums del Mobile World Congress i les campanyes turístiques, hi ha una ciutat que s’empobreix. I no ho diuen els crítics ni els opinadors: ho diuen les dades del mateix Ajuntament.
Entre el 2010 i el 2022, la renda disponible real per càpita dels barcelonins va caure gairebé un 8%, passant de 21.000 euros a 19.237, una pèrdua acumulada que situa la ciutadania en pitjor posició que fa tres lustres, fins i tot després d’haver superat una de les crisis econòmiques globals més grans. I el més alarmant: aquest declivi passa en plena expansió turística, amb xifres rècord de visitants i una imatge pública de creixement constant.
El gràfic esquemàtic, on només figura la xifra real d’inici i la del final i no la dels anys intermedis, presenta una imatge molt clara de l’evolució de Barcelona.
El miratge de la prosperitat
Des del govern municipal, en mans de formacions progressistes, es repeteix sense parar que Barcelona és una ciutat en plena forma. Però la realitat és que l’auge del turisme i la inversió estrangera no es tradueix en prosperitat per als qui l’habiten. Al contrari
Les dades revelen una tendència inquietant: mentre l’economia vinculada al turisme creix, la productivitat i les rendes dels que viuen i treballen a la ciutat disminueixen. El turisme massiu -intensiu en serveis de baix valor afegit i ocupació precària- està darrere de bona part de l’estancament econòmic de la ciutadania. Barcelona s’està convertint en un parc temàtic urbà: rendible per a inversors, devastador per al teixit social.
Un model que expulsa
A aquest fenomen se suma un fracàs estructural en habitatge i infraestructures. L’escassetat i l’encariment de l’habitatge expulsen cada any població local amb rendes mitjanes i baixes, que són substituïdes per noves llars en condicions més precàries. La ciutat perd no sols riquesa, sinó diversitat i estabilitat.
A més, l’envelliment demogràfic agreuja la situació: els barris més vulnerables –com Ciutat Meridiana, Can Peguera o Baró de Viver– tenen nivells de dependència econòmica altíssims. En alguns casos, fins al 31% dels ingressos provenen de transferències públiques, en lloc de salaris o activitat econòmica.
El desequilibri és tan evident com silenciat. La renda mixta (procedent de salaris i rendes del capital), que reflecteix els nivells més alts d’ingrés, ha baixat del 28% al 25% els últims cinc anys Mentrestant, el repartiment territorial dels ingressos mostra una clara dinàmica de redistribució passiva: Sarrià-Sant Gervasi equilibra a base d’impostos allò que barris com Nou Barris, Sant Martí o Sants-Montjuïc perden en dinamisme econòmic.
D’altra banda, la gentrificació de Ciutat Vella, visible en el canvi de perfil econòmic i social, mostra una pujada de renda del 23% entre el 2015 i el 2022, però sense descomptar la inflació. Aquest aparent creixement amaga una substitució poblacional, no pas un progrés real dels residents originals. És un desplaçament social maquillat d’èxit.
Que aquestes dades no siguin part central del debat públic revela una complicitat preocupant. Els grans mitjans, lluny d’exercir una tasca crítica, actuen moltes vegades com a corretges de transmissió del missatge institucional. Notes de premsa copiades i enganxades. Reportatges d’èxit sense contrastos. La propaganda substitueix l’anàlisi.
Ni el govern municipal ni l’oposició semblen disposats a afrontar una realitat incòmoda: Barcelona no funciona com a ciutat per a la seva gent. Ha aconseguit projectar una imatge d’èxit global, però aquest èxit no es tradueix en benestar. El model econòmic dominant no genera riquesa sostenible per a la població resident.
Barcelona s’enfronta a un dilema profund: continuar prioritzant el relat de marca o reconstruir un model urbà que recuperi el centre del projecte urbà, la vida dels habitants. Per això cal mirar de cara les dades, no amagar-les sota capes d’esdeveniments, turistes i eslògans.
És hora d’afrontar el que passa. Perquè mentre a l’ajuntament se celebra, la gent no prospera.
Barcelona s'enfronta a un dilema profund: continuar prioritzant el relat de marca o reconstruir un model urbà que recuperi el centre del projecte urbà, la vida dels habitants Share on X
Loading ...
