De la concòrdia de la Transició a la crisi d’Estat

La crisi d’Estat ja és aquí. No és una amenaça llunyana ni un exercici retòric d’apocalíptics de tertúlia: ha arribat, s’està desplegant davant nostre, i les conseqüències poden ser molt serioses per a tots. Si fóssim en un altre temps, amb menys fronts oberts a escala internacional i sense el marc europeu i occidental que encara posa alguns límits, les tensions internes podrien haver pres una forma molt més perillosa. Ara, simplement, es fan d’una altra manera: amb cicatrius institucionals en lloc de trets.

Fa quatre dies commemoràvem solemnement els 50 anys de la reinstauració de la monarquia. El relat oficial era simple i confortable: la Transició com a èxit del diàleg, del consens, de la concòrdia entre actors que venien de tradicions molt diferents, però que van saber trobar un punt de trobada. Tots molt contents, molta mirada emocionada al passat i moltes apel·lacions a la responsabilitat històrica.

El rei, en el discurs central de l’acte, va recuperar aquest fil: amb un to moderadament admonitori, però prou clar, va demanar més capacitat d’entesa entre institucions i partits a partir de l’exemple de la Transició. Traduït: si aleshores, sortint d’una dictadura, vam ser capaços de parlar, com pot ser que ara, en democràcia consolidada, només sapiguem cridar? La resposta del sistema polític ha estat exemplar en la seva sinceritat: res, zero, ni cas. S’ha acabat aquella cultura? Ningú se’n recorda? O potser sí que se’n recorden, però els molesta perquè els limita les ganes de fer la guerra cada dia?

Mentrestant, el Govern de Sánchez continua a cops de destral. I el problema no és només el soroll, sinó on cauen les destralades: sobre el cos institucional de l’Estat.

No és una destralada monumental que el partit del govern impulsi una manifestació davant del Tribunal Suprem per protestar contra una sentència que inhabilita el fiscal general de l’Estat? No estem parlant d’una ONG indignada, ni d’un col·lectiu ciutadà espontani: és el partit que controla la Moncloa.

Per reblar el clau, les dues grans figures de la concentració són Baltasar Garzón, expulsat de la carrera judicial per haver delinquit, i l’exministra de Sánchez i exfiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, amb un historial professional ple d’ombres. Aquest és el cartell: els exguardians de la rectitud institucional encapçalant una protesta contra la decisió del Suprem. El missatge és clar: “estem aquí i no ho deixarem passar”. I, per si quedava algun dubte, Sánchez ho remata anunciant amb tota naturalitat que això “ja ho resoldrà el Tribunal Constitucional”.

Aquí és on la ironia es converteix en preocupació aguda.

Primer, perquè no es pot dir que s’acata una sentència i, al mateix temps, proclamar als quatre vents que el condemnat és innocent. Això no és respecte institucional, és un artifici verbal.

Segon, perquè es presenta el Tribunal Constitucional com si fos una mena de supertribunal per damunt del Suprem, quan la seva funció no és revisar condemnes sinó controlar vulneracions de la Constitució. En teoria. En la pràctica, ja va intervenir de manera escandalosa en el cas dels ERO d’Andalusia, tombant una sentència que afectava els principals dirigents socialistes de la comunitat i concretament als dos últims presidents del PSOE, que varen passar de condemnats per totes les instàncies jurisdiccionals a absolts per la gràcia de Conde-Pumpido, el president del TC.

Tribunal contra tribunal, Parlament contra Senat, Sánchez contra tots els que el contrariïn. Amb els ERO no ha passat res. L’escàndol més gran de corrupció de la democràcia ha quedat aparcat en un calaix, a l’espera –si mai arriba– d’una correcció europea quan ja hagi passat mitja vida política.

És cert que, quan la polarització ho enverina tot, les responsabilitats són de tots. Però en qualsevol crisi d’Estat, la responsabilitat major recau sempre en qui té més poder, i ara és el govern.

Només cal mirar què han esdevingut les sessions de control al Congrés: un ritual setmanal en què l’executiu no respon a allò que se li pregunta, no dona compte de res i utilitza el torn per desacreditar l’oposició. El mecanisme constitucional pensat perquè el govern sigui fiscalitzat s’ha convertit en una tribuna perquè el govern fiscalitzi i insulti a l’oposició. Després ens sorprèn que el ciutadà vegi el Parlament com un guirigall inútil.

La cosa no s’acaba aquí. Com que el Senat té majoria del PP, la Mesa del Congrés –on el govern gaudeix d’una majoria molt superior al seu pes real– ha declarat la guerra a tota iniciativa que ve de l’altra cambra. El resultat és que la presidenta del Congrés sembla més una delegada de la Moncloa que no pas la tercera autoritat de l’Estat. D’aquesta manera es buida de contingut una altra peça bàsica del sistema: la relació normalitzada entre les dues cambres.

I després hi ha el front autonòmic. Com que moltes comunitats estan governades pel PP, el govern espanyol ha decidit que el bé comú pot esperar. L’exemple més recent és l’augment de sou dels funcionaris negociat per la vicepresidenta Montero. Els salaris públics –ja sovint superiors als del sector privat– pujaran notablement, però la factura recaurà sobretot en les autonomies, que són qui paguen la major part del personal. Amb un sistema de finançament asfixiant i poc marge de maniobra, això vol dir treure recursos d’altres partides: serveis, prestacions, inversions.

Com és possible que es prengui una decisió així sense un diàleg seriós amb les comunitats que l’han d’assumir? Doncs és possible, perquè l’Estat fa anys que tracta les autonomies com a sucursals, no com a institucions amb legitimitat pròpia.

Si fem el recompte, el panorama és inquietant:

El govern està enfrontat amb gran part del Congrés i amb la majoria del Senat; amb el Tribunal Suprem; amb el Consell General del Poder Judicial; amb un nombre creixent de jutges; amb moltes autonomies. El Constitucional entra en col·lisió amb el Suprem; el Congrés bloqueja el Senat; el govern utilitza la maquinària de l’Estat contra altres governs legítims. I per sobre de tot això, un rei que demana diàleg i consens, com a la Transició, i que veu com la seva crida es perd en el soroll de la batalla partidista.

Això té un nom: crisi d’Estat. No és només una crisi de govern ni una crisi de partit. És el trencament, a càmera lenta, però obstinada, de la confiança entre les institucions que haurien de sostenir el sistema. La pregunta no és si això tindrà conseqüències en l’economia i en la vida quotidiana de la gent, sinó quan i amb quina intensitat. I la resposta, malauradament, és que ja no pot trigar gaire.

 Loading ...