Després de 1989 (caiguda del mur de Berlín) i 1991 (implosió de l’URSS), els Estats Units es trobaven al cim del món. Començava llavors una fase unipolar de l’ordre mundial. Els Estats Units eren la potència hegemònica indiscutible. El sociòleg nord-americà Francis Fukuyama celebrava “la fi de la història”. Occident havia estat capaç d’universalitzar el model basat en la democràcia liberal i l’economia de mercat.
“Les coses només poden anar a millor” era el lema dels anys noranta del segle passat.
Una cançó amb aquest mateix títol es va fer famosa el 1993. S’estava vivint una dècada on la democràcia arribava als països de l’est d’Europa, la pau a Irlanda del Nord i els acords d’Oslo prometien el final del conflicte històric entre Israel i Palestina. Als anys noranta del segle passat l’esperit de l’època afavoria els pacificadors, demòcrates i internacionalistes.
Vint anys després, el món havia crescut a gran velocitat, però aquest creixement havia deixat efectes indesitjats:
Un fort augment de la desigualtat i una greu crisi climàtica. També havia enlairat la Xina com a gran potència. Els Estats Units tornaven a tenir un competidor. Quan va arribar la pandèmia de la covid, els problemes de la humanitat eren tan greus que tot feia pensar que els països avançarien cap a la seva cooperació. Però Rússia va envair Ucraïna i va aturar el gir cap a Occident i això ho va complicar tot. La guerra era la pitjor de les notícies.
Ara tenim una nova guerra, la de Gaza. És una causa en què sembla impossible no prendre partit. No hi ha res com el conflicte palestinoisraelià per polaritzar les societats occidentals, ja de per si mateix molt dividides per raons culturals. Occident actua pres del seu compromís amb Israel. Ara, però, està obligat a parlar amb el màxim d’actors internacionals possible per intentar trobar una sortida definitiva al conflicte.
El prestigiós periodista internacional Thomas Friedman, americà i liberal, autor del famós llibre “La guerra és plana“ –el llibre més optimista dels anys 2000, elogiós de la globalització– acaba d’escriure que “Occident pot perdre el control” i que tots, israelians, palestins i americans poden sortir “molt malparats del conflicte“.
El missatge d’un altre gran periodista internacional liberal, Gideon Rachman, encara és més pessimista. Recorda les setmanes que van precedir la Gran Guerra del 1914. Intenta dilucidar com un assumpte en aparença menor (l’assassinat de l’arxiduc d’Àustria a Sarajevo) va poder desembocar a la guerra. Alemanya i Rússia, dos dels principals contendents, es van creuar missatges de tranquil·litat. Però al final el món va avançar amb els ulls tancats, com somnàmbuls, cap a la catàstrofe.
La sensació de pèrdua de control dels esdeveniments encaixa amb els fets d’aquests darrers dies:
Els Estats Units s’han quedat pràcticament aïllats en les votacions de l’ONU. La UE s’ha mostrat dividida a la mateixa votació. A la Xina i Rússia se les ha vist silenciosament satisfetes per l’ensopegada colossal dels americans, però cauteloses davant d’un escenari que no dominen del tot. Turquia trenca llaços amb Israel i defensa Hamàs. Els amics àrabs dels Estats Units a la regió deixen plantat el president Joe Biden en el seu recent viatge a Israel. Netanyahu no fa cas de les recomanacions de Biden.
Dominique de Villepin, exprimer ministre francès, en una entrevista que s’ha fet viral, adverteix a Occident que ha caigut al parany de creure’s que encara mana molt i pot resoldre conflictes sense comptar amb altres actors internacionals.
Com era el cas els anys que van seguir la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la implosió de l’URSS el 1991. Però aquells temps i els d’avui no són semblants. En realitat, diu Villepin, Occident està cada cop més aïllat i practica una doble moral que indigna la resta de la comunitat internacional. Els morts de Gaza, argumenta, no sembla que valguin tant com els morts d’Ucraïna i s’apliquen sancions a Rússia per no haver respectat resolucions de l’ONU, mentre que Israel des de fa setanta anys fa el mateix.
L’últim article de Gideon Rachman al Financial Times (7 de novembre) diu que, així com als anys noranta del segle passat el lema del moment podia ser el de la cançó titulada “Les coses només poden anar a millor”, als moments actuals el lema sembla ser el contrari: “Les coses només poden anar a pitjor“.
Rachman pensa que avui els vents bufen a favor dels nacionalistes, els apocalíptics i els partidaris de les teories de la conspiració.
Hi ha un risc creixent que Rússia guanyi la iniciativa el proper any en la seva guerra amb Ucraïna. A l’Orient Mitjà s’ha produït el fracàs dels acords de pau anomenats “acords Abraham“, promocionats pels Estats Units i l’Aràbia Saudita. Aquests acords entre Israel i els països àrabs, al marge dels palestins, han saltat pels aires després de l’atac de Hamàs contra Israel del 7 d’octubre passat. L’esclat d’una guerra a la regió és un resultat més probable que la represa dels acords d’Abraham.
Als Estats Units, la presidència Biden passa per un mal moment i Trump torna a millorar a les enquestes de cara a les eleccions de l’any que ve, crucials per al futur dels Estats Units, però també per a Occident i la humanitat.
Tots aquests factors sumats, que es realimenten entre si, contribueixen a un estat de “enfosquiment geopolític global”. Però, n’hi ha més, segons Rachman. La guerra de Gaza ha forçat als Estats Units a retirar temps i recursos dels dedicats a Ucraïna. El Sud Global està molt enutjat contra els Estats Units i Occident en general pel tracte preferent acordat a Israel, i els acusen de partidisme i d’usar “dobles estàndards” per jutjar els esdeveniments geopolítics actuals.
Ucraïna es queixa que els subministraments financers i militars arribats d’Occident no són suficients i reconeix que la contraofensiva militar dels mesos passats no ha donat els fruits esperats. Es pensa que Putin apunta una guerra llarga i de desgast. La polarització política als Estats Units és extrema i això perjudica la posició nord-americana en qualsevol conflicte geopolític important.
En cas de victòria de Trump l’any que ve, s’estima que abandonaria Ucraïna a les mans de Putin. La guerra de Gaza ha augmentat les probabilitats que Trump torni a la Casa Blanca. El que passa a Gaza pot animar altres actors disposats a saltar-se la llei internacional i el respecte als drets humans. L’empitjorament del canvi climàtic ajuda a l’onada de pessimisme regnant.
Amb uns Estats Units molt tensats, a la Xina se li estan obrint diferents finestres d’oportunitat. Podria animar-se a intentar una invasió de Taiwan el 2027. Moscou i Pequín es vesteixen de garants del dret. Acusen les potències occidentals d’una doble moral que els porta a condemnar els atacs contra civils i infraestructures bàsiques per part del Kremlin a la guerra d’Ucraïna, mentre tanquen els ulls davant del genocidi que Israel està cometent a Gaza.
En definitiva, Pequín i Moscou s’han proposat treure profit en la lluita pel relat en aquesta partida que s’està jugant a escala global. El conflicte de Gaza els serveix per avançar en el seu objectiu comú d’estrènyer vincles amb els països del Sud Global, especialment en el món musulmà.
L’article de Rachman acaba amb aquestes paraules: “És simplement realista entendre que les tendències més fortes avui existents en els assumptes mundials són malignes i van a més”.
L’exministre alemany d’assumptes exteriors, Joschka Fisher, acaba de publicar un article en què afirma que el sorprenent paral·lelisme existent entre les guerres d’Ucraïna i de Gaza és que totes dues impliquen una lluita per la mateixa supervivència d’un estat nació existent. Però igualment important és, al seu parer, que totes dues confirmen que estem sent testimonis del sorgiment d’un nou ordre mundial. Si bé Occident presta el seu suport ferm a Israel, potències autoritàries com Rússia i la Xina són presents de manera oportunista de l’altra banda, igual que ho fan gran part de països del Sud Global, a causa dels seus propis records traumàtics de la colonització.
“El món de la pax americana posterior al 1945 sembla més vulnerable que mai. És difícil no pensar en l’any 1914, quan els esdeveniments van cobrar vida pròpia i van precipitar la Primera Guerra Mundial”.
Javier Solana, per part seva, acaba de publicar un llibre titulat “Testimoni d’un temps incert”, que aspira a ser “una narració sobre un període fonamental de la nostra història: des de la caiguda del mur de Berlín fins a la invasió russa d’Ucraïna, com jo ho vaig viure“. No li ha donat temps d’incorporar al llibre l’últim desastre: la guerra de Gaza.
El primer que Solana reconeix a la introducció del seu llibre és que vivim “temps molt difícils i incerts”. Dedica dos capítols a Europa.
El primer el titula al “difícil paper d’Europa”, i diu que “la UE hauria de passar de ser un actor comercial i econòmic de primer ordre a ser-ho també en l’àmbit de la política exterior i de la seguretat, però fins i tot ara no ho ha aconseguit“.
Al segon capítol parla dels tres grans reptes a què s’enfronta Europa. “En primer lloc, no hi ha dubte que el nostre ADN com a projecte resideix en la voluntat de continuar integrant-nos per construir la pau i evitar la guerra al nostre continent. En segon lloc, Europa ha de desenvolupar les seves capacitats per actuar de manera autosuficient a l’escena global. Finalment, la cooperació multilateral amb la resta del món i la resolució dels problemes que assolen la humanitat en conjunt i, sobretot, els països del Sud Global -com la pobresa, el canvi climàtic o la pau- han de ser el nostre senyal d’identitat per a aquest segle”.
Acaba amb aquestes paraules: “No sóc un ingenu, bé conec les complexitats de la UE, però faríem bé de prendre aquest camí”.
Rachman pensa que avui els vents bufen a favor dels nacionalistes, els apocalíptics i els partidaris de les teories de la conspiració Share on X
Loading ...
Víctor Pou és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona,