El conseller d’Ensenyament, Josep Gonzàlez-Cambray (ERC), va anunciar la setmana passada que el seu Departament té la intenció de no renovar els concerts als centres eductius que duen a terme una educació segregada per sexes en les etapes de secundària i batxillerat. La decisió és contrària al que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va determinar quan hi va haver el mateix intent amb l’educació primària per al curs 2020-2021. Per tant, judicialment fa tota la pinta que acabarà de la mateixa manera: els centres sol·licitaran la suspensió de la denegació i el tribunal en decretarà la mateixa de forma cautelar fins que hi hagi sentència.
En tot cas, cal destacar que es torna a desenterrar un vell debat, per una banda sobre la llibertat d’ensenyament, recollida a l’article 27.1 de la Constitució: “Tots tenen dret a l’educació. Es reconeix la llibertat d’ensenyament”. I, per l’altra, sobre la llibertat d’elecció de mètode educatiu que disposen els pares dels alumnes, recollit a l’article 27.3, el qual determina que “els poders públics garanteixen el dret que assisteix als pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”.
Precisament sobre la base d’aquests dos preceptes cal sortir en defensa dels concerts als centres educatius, especialment els que duen a terme una educació segregada, els quals es troben amenaçats per un Govern amb dèries intolerants i reaccionàries.
En primer lloc, afortunadament convivim a una societat pluralista on es respecta la llibertat d’ensenyament i, per tant, hi conviuen pacíficament diversos mètodes educatius, en contraposició als sistemes totalitaris en què s’imposa el monopoli d’ensenyament en mans de l’Estat. En aquest sentit, cal recordar que per garantir el dret a l’educació que pregona l’esmentat article 27.1 de la Constitució, es van crear als anys vuitanta els concerts educatius entre les autoritats educatives i les entitats o fundacions educatives de caràcter privat. Es va fer, per una banda, per la necessitat d’escolaritzar unes noves generacions cada cop més nombroses i, per l’altra, de la incapacitat del sector públic de fer-se càrrec de les despeses de construcció de nous centres educatius.
El model d’escola concertada afavoreix, doncs, per una banda l’accés a l’escolarització i, per l’altra, la llibertat d’ensenyament de cada centre. A més a més, les autoritats educatives, en el nostre cas, el Departament d’Ensenyament, exerceixen la fiscalització de l’escola concertada finançant part de la seva despesa, determinant el currículum bàsic i inspeccionant periòdicament la seva execució.
Per tant, més enllà que ens puguin semblar millors o pitjors la varietat de mètodes educatius emprats a l’escola concertada, el que queda clar és que és un model que disposa de plena vigència i utilitat avui dia.
En segon lloc, “els poders públics garanteixen el dret que assisteix als pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”, cosa que afavoreix de forma determinant el model d’escola concertada, el qual facilita l’accés a famílies amb un nivell de renda que els faria impossible assumir el cost de l’educació privada a models educatius alineats amb la formació religiosa i moral que busquen per als seus fills.
En aquest sentit, cal destacar quelcom que des del meu punt de vista no hauria de ser necessari, però que ara com ara es fa imprescindible. Ningú millor que els pares sap i vetlla pel que és millor per als seus fills. Molt millor que els poders públics, el rol dels quals és el de garant dels drets i llibertats de la ciutadania, entre els quals hi ha la llibertat d’ensenyament, la qual han d’afavorir i defensar. Vet aquí que els que aparentment són garants de la llibertat d’ensenyament, l’ataquen furibundament i, per tant, es desentenen culposament d’aquesta mateixa funció envers els drets i les llibertats.
En definitiva, el que s’entreveu de tot plegat, al meu humil parer, és una croada per la implantació d’un model de societat basat en el pensament únic en el qual cada cop tenen menys cabuda la llibertat d’ensenyament, la llibertat d’expressió i la llibertat religiosa. I ho fan capgirant el llenguatge, camuflant de moderna la seva agenda intolerant i sectària. Són els mateixos que volen prohibir i criminalitzar pregar davant de clíniques avortistes els que ara pretenen abolir per la porta del darrere el dret dels pares a escollir l’educació que consideren millor per als seus fills.
Davant de tot plegat, els homes i les dones de bé d’aquest país, els quals som majoria, tenim l’oportunitat, però també el deure d’arraconar la intolerància i el sectarisme, a través del nostre exemple i amb dues armes molt més poderoses que la coerció dels poders públics: la concòrdia i la fraternitat cívica.
No passaran.
Afortunadament convivim a una societat pluralista on es respecta la llibertat d’ensenyament i, per tant, hi conviuen pacíficament diversos mètodes educatius Share on X
