Increïble, però real. Ho reconeix el mateix director de La Vanguardia, Jordi Juan, quan en la seva nota diària explica que els seus fills ja li han dit que no el llegeixen quan el tema que aborda és la política catalana. Estan farts i els avorreix. No és un estat d’opinió excepcional, tot el contrari. La majoria de lectors cada vegada s’interessen menys per la nostra política quan hauria de ser just el contrari. I no n’hi ha per a menys, els fets protagonistes fan l’impossible per generalitzar l’avorriment, el refús o, fins i tot, la indignació.
Ara estem vivint una nova crisi entre JxCat i ERC amb reunions i reunions (seria bo donar un cost econòmic a aquestes crisi a força de comptabilitzar les hores de reunió d’uns personatges que cobren un ronyó al mes; el nostre ronyó). Ara, JxCat ha considerat que ni el secretari general, ni la presidenta, ni el seu òrgan de direcció havien de decidir si l’expulsió del seu vicepresident al govern era motiu de trencament o no, i li passaven la decisió als militants, guanyant temps, renegociant amb Aragonès, intentant salvar la cara i deixant la decisió per a la setmana que ve on, en principi, els 2.000 militants –dels més de 40.000 que va arribar a tenir Convergència- decideixen. A més no està fixada la pregunta, o sigui que els militants decidiran sobre una qüestió que a hores d’ara encara no està formulada.
Mentrestant en el súmmum de la confusió, el debat de política general al Parlament continua. Ho fa sense que ningú li atorgui la més mínima atenció i dins una dinàmica govern-oposició on JxCat i ERC defensen els mateixos punts de vista davant les embranzides dels que estan fora del govern. Més surrealisme impossible.
En realitat aquesta confusió de confusions neix pel que apuntàvem en un anterior punt clau que és senzillament que diuen una cosa, però en realitat opinen la contrària i els respectius interessos estan creuats. És ERC la que vol fora del govern a JxCat, i alhora pretén que siguin ells els que trenquin, els que marxin, perquè així després no puguin ser acusats de res quan pactin amb forces no independentistes per continuar governant.
Per la seva part JxCat no vol marxar i per això fa tots aquests papers tan estranys. No té forces per trencar per una raó molt concreta, és un partit prim, numèricament feble per l’escàs nombre de persones que hi militen, que té el seu capital principal en uns alcaldes que, a hores d’ara, només pensen, legítimament, en la seva reelecció i que a més internament és bastant una olla de cols, perquè no té un programa de país ben definit, més enllà d’exclamar que “primer la independència i ja després veurem que fem”. Això fa que tampoc tingui cap especial aptitud per governar l’autonomia. Amb aquest bagatge és evident que està a la intempèrie. Passar a l’oposició és molt complicat perquè els hi exigiria un esforç de transformació extraordinari amb molts números de no assolir-lo amb èxit.
A tot això se li afegeix la feblesa, ara evident, del lideratge de Turull. Procedent de l’antiga Convergència en un passat no gaire llunyà era difícil veure en ell un líder fort, que és el que precisament avui necessita JxCat per les condicions en què es troba. Atenció, fort no vol dir histriònic, del tipus Borràs, sinó capaç de marcar el camí i tenir el carisma suficient perquè la gran majoria vulgui seguir-lo.
Mentrestant, el tema central avui a la política espanyola, la fiscalitat, no existeix a Catalunya quan precisament és la comunitat amb la pressió fiscal més elevada tant per dalt com per baix. És una demostració més que almenys en un sentit els Països Catalans existeixen, perquè ERC i JxCat romanen a la lluna de València.
Loading ...
