La notícia ha ocupat titulars destacats: el Ministeri de Sanitat de França enviarà una carta a tots els joves que compleixin 29 anys per advertir-los que, a partir d’aquesta edat, la fertilitat comença a disminuir i que cada cop serà més difícil tenir fills.
La decisió respon a un fet històric: el 2025, i per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, França va registrar més defuncions que naixements. El saldo vegetatiu —la diferència entre ambdues magnituds— va ser negatiu. La reacció ha estat immediata perquè l’Estat francès ho considera un problema d’estat.
Espanya, en canvi, va entrar en saldo vegetatiu negatiu el 2015. Aquell any es van registrar 2.753 defuncions més que naixements. El 2025 eleva el dèficit vegetatiu a prop de 113.000 persones i ha seguit creixent. En una dècada, el diferencial negatiu s’ha multiplicat gairebé per cinc. I malgrat aquesta acceleració, el govern espanyol —que acumula més de set anys de mandat— no només ha mantingut una actitud passiva, sinó que ha continuat prioritzant polítiques que fomenten l’avortament en detriment d’un suport decidit a la maternitat.
Una natalitat crítica
Les diferències entre França i Espanya són encara més profundes quan s’analitza la fecunditat. El 2023, Espanya va registrar 1,12 fills per dona, només per sobre de Malta (1,06), mentre que la mitjana de la UE se situa en 1,38. França arriba a 1,66 fills per dona, només superada per Bulgària (1,81).
Al mateix temps, l’esperança de vida és molt similar. Espanya lidera la UE amb 83,77 anys de mitjana; França presenta xifres pròximes,83,5. La combinació de baixa natalitat i alta longevitat accelera l’envelliment demogràfic espanyol molt més ràpidament que el francès. França té més joves; Espanya, proporcionalment, molt més grans. El resultat és un impacte creixent sobre el sistema de pensions, la sanitat i l’estat del benestar.
El diferencial de despesa familiar
Segons dades recents d’Eurostat i l’OCDE (2023-2024), Espanya destina entorn de l’1,5% del PIB a polítiques de família, natalitat i protecció de la infància, mentre que França hi dedica aproximadament el 3,4% del PIB, més del doble.
Composició de la despesa (2023 aprox.)
| Categoria | Espanya (% PIB) | França (% PIB) |
| Prestacions per fill | 0,8% | 2,1% |
| Maternitat/paternitat | 0,3% | 0,8% |
| Guarderies i conciliació | 0,2% | 0,5% |
| Total família/infància | 1,5–1,8% | 3,4–3,7% |
França ofereix assignació familiar universal a partir del segon fill (entre 130 i 400 € mensuals segons ingressos i nombre de fills), complements per guarderia i deduccions fiscals generoses. Espanya prioritza subsidis condicionats (antic xec nadó, IMV familiar) i una prestació única per naixement de 340 €, amb menor cobertura universal.
Evolució 2020-2024
| Any | Espanya | França | Diferència |
| 2020 | 1,4% | 3,6% | +2,2 pp |
| 2021 | 1,5% | 3,5% | +2,0 pp |
| 2022 | 1,6% | 3,4% | +1,8 pp |
| 2023 | 1,7% | 3,4% | +1,7 pp |
| 2024 | 1,8% | 3,3% | +1,5 pp |
Espanya ha incrementat la despesa acumulada un +28% (de l’1,4% a l’1,8% del PIB), impulsada per l’IMV familiar (+15% de cobertura 2021-2023) i les prestacions per naixement. Tot i això, continua per sota de la mitjana europea (2,3%). França manté estabilitat entorn del 3,4%, amb lleugera correcció post-COVID, però amb un model universal resilient.
L’impacte de la inflació
Entre 2020 i 2024, la inflació acumulada va ser del 22,1% a Espanya. La despesa nominal familiar va créixer un 28%, però en termes reals només un 4-5%. Insuficient davant l’encariment dels aliments (+38%) i l’habitatge (+19%). França, amb una inflació similar (~21%), va protegir millor la despesa real gràcies a la indexació automàtica de les assignacions al 100% de l’IPC.
| Període | Inflació Espanya | Despesa real Espanya | Despesa real França |
| 2020-2021 | +3,5% | -1,2% | +0,5% |
| 2022 | +8,4% | -2,1% | -0,8% |
| 2023 | +6,2% | +0,8% | +1,2% |
| 2024 | +2,8% | +1,5% | +0,9% |
Les llars pobres espanyoles van gastar 1.800 € addicionals anuals per mantenir el mateix consum (2024 vs. 2018). La inflació va absorbir el 89% de les pujades salarials i el cost mitjà per fill va augmentar un 13% (+100 €/mes).
Pobresa infantil: la dada més alarmant
Espanya registra una de les taxes de pobresa infantil més altes de la UE: 29,2% el 2024. França se situa entre el 19% i el 21%.
| Indicador (2024) | Espanya | França |
| Pobresa infantil (<18) | 29,2% | ~19-21% |
| AROPE infantil | 34,6% | ~26% |
| Famílies amb fills (AROPE) | 34,6% | ~26% |
Malgrat l’Ingrés Mínim Vital (IMV) i els complements d’infància, Espanya manté taxes estructuralment elevades. França redueix millor el risc gràcies al seu model universal.
La contradicció política
Després de tants anys de govern, aquestes xifres són difícils de justificar. Com es pot qualificar de progressista un executiu que encapçala el rànquing de pobresa infantil a Europa —tal com ha assenyalat Felipe González— i que té més d’una de cada tres famílies amb fills en risc de pobresa?
El govern anuncia una possible prestació universal de 200 € mensuals per fill fins als 18 anys. A l’espera de conèixer la lletra petita i la seva implementació real —vistos els precedents amb l’IMV o la dependència—, fins i tot en el millor escenari Espanya continuaria lluny de França i per sota de la mitjana comunitària.
El balanç és clar: Espanya viu una dinàmica demogràfica regressiva, amb baixa natalitat, alta pobresa infantil i una política familiar insuficient. Mentrestant, altres països europeus, inclosa la socialdemòcrata Dinamarca, reforcen control migratori i suport estructural a la família. El model espanyol no s’alinea amb la tendència europea: és, simplement, una anomalia.
França dedica el 3,4% del PIB a família; Espanya, l’1,5%. Les prioritats expliquen els resultats. #PolítiquesFamiliars Share on X
Loading ...
