No us deixeu enredar amb les xifres del gran creixement econòmic espanyol comparat amb la resta de la UE, que ara és el mantra que ens venen.
És cert que el creixement del PIB del 2023 ha estat dels més grans d’Europa, però cal parar atenció al fet que aquestes xifres són sempre valors relatius, percentatges referits a l’any anterior, per tant, el que creix d’un any per l’altre. A partir d’aquest recordatori, cal entendre que a causa de la covid-19 l’any 2020 el PIB espanyol es va ensorrar, va decréixer molt més que el de la UE. A més, ens hem recuperat molt més lentament per arribar al PIB que teníem el 2019 i, com que hem anat endarrerits, els últims creixements ens semblen més grans.
Les xifres pel període ens il·lustren amb claredat que no és així.
Entre el 2019 i el 2023 el PIB d’Espanya va créixer un 5,3%, mentre que el de la UE ho ha fet un 12,7%. Quasi dues vegades i mitja més que l’espanyol. De fet, l’augment mitjà d’Espanya d’aquest període és de només un pobre 1,3% i es distribueix de manera molt irregular amb una caiguda del 10,9% el 2020 i una recuperació no del tot suficient els dos anys següents. Això ha fet que el 2023 creixéssim un 2,5%, però vistes les xifres és evident que els quatre últims anys hem retrocedit en relació amb la UE.
A aquest fet cal afegir-n’hi un de segon que ve de lluny i que és el pobre creixement de la renda de les persones d’Espanya. Entre 1999 i 2023, és a dir en el que va de segle, el PIB d’Espanya ha crescut un 161%. Però si ho distribuïm, aquest creixement per a cada persona, l’augment ha estat menor, només d’un 127%. Això vol dir dues coses, si només ens referim al PIB no tindrem una idea clara de com va l’economia dels ciutadans, la de les nostres butxaques, perquè aquesta millora molt més lentament que l’onada global. També vol dir que aquest augment extraordinari al llarg de l’actual segle ha estat generat per un augment també extraordinari de la població a conseqüència de les grans onades migratòries que s’han registrat, però no gràcies a una millora de la productivitat, que és el que realment es tradueix en una millora de la renda per càpita.
Però, si a més, considerem que aquestes xifres de creixement es refereixen al que s’entén com a PIB nominal que vol dir que porta incorporat l’augment derivat de la inflació, el resultat real encara resulta pitjor perquè, si del creixement de la renda per càpita descomptem la inflació acumulada en el període 1999-23, resulta que la renda de la gent en relació amb el que percebia el 1999 gairebé no s’ha mogut del lloc. Aquest fet explica per què Espanya va retrocedint posicions en el rànquing europeu de la renda per persones en lloc de millorar-la.
Aquesta situació contrasta molt amb els dos períodes inicials de pertinença a la Comunitat Econòmica Europea, després UE, de la dècada dels 80 i també de la forta expansió que va enregistrar Espanya entre el 2000 i el 2007, si bé en aquest segon cas, i a diferència del primer, va ser fortament impulsada per la bombolla immobiliària que, després amb la crisi financera global, vam pagar molt car i que de fet va causar uns estralls que no han estat superats del tot.
La situació espanyola en relació amb Europa no és bona i la causa principal radica en la menor productivitat, tant del sector privat com sobretot del sector públic. Un fet que és maquillat per la gran quantia addicional de nou treball que representa la immigració. Però, aquesta via, per si sola, porta a l’empobriment. És un emmirallament com en el seu dia ho va ser, a principis de segle, el creixement impulsat pel sector immobiliari.
Loading ...
