Aquest dilluns 21 de setembre, Catalunya Ràdio ha entrevistat per enèsima vegada a Carles Puigdemont. Segurament era una necessitat després que diversos mitjans de comunicació publiquessin el diumenge que l’ANC qüestionava que Puigdemont presidís el Consell per la República (CR). Acusaven aquesta instància de no ser integradora de totes les opcions independentistes, assenyalant específicament la CUP, i remarcant que hi havia masses membres de JxCat. També li semblava malament a l’Assemblea que el CR li fes competència en actuar com una entitat civil en lloc de com una institució.
En la seva entrevista, Puigdemont ha mostrat perquè s’ho creu o perquè li interessa, una extremada visió en blanc i negre de la situació política. D’una banda hi ha un estat que persegueix i oprimeix Catalunya, els seus drets i la seva llengua. I d’altra banda, el poble català, que es defensa d’una manera exemplar i modèlica que esdevé referència admirable per a Europa. És evident que la realitat no és així. Hi ha aspectes concrets que sí que responen a aquest retrat, però ni molt menys respon com conjunt a la descripció de l’escenari actual, ni de l’estat espanyol, ni de Catalunya. Una vegada més Puigdemont oblida el 50% de la població de Catalunya que no comparteix els seus punts de vista i que majoritàriament els refusa. Sí que hi ha una pugna entre l’estat en el marc de la interpretació constitucional i una opció política, que és l’independentisme, que en la seva pràctica ha vulnerat de forma més o menys greu, segons l’observador, aquell marc constitucional. Es pot qüestionar el tracte tan extraordinàriament dur donat als presos pels fets de l’1 d’octubre, però tot això respon a una pugna de poders, no a una confrontació Catalunya-Estat espanyol.
Aquesta visió en blanc i negre no ajuda de cap manera al fet que Catalunya afronti bé els seus problemes, perquè en aquest escenari, en el que es juga, segons Puigdemont, la supervivència de les altres qüestions, per importants que siguin, són secundàries.
Al mateix temps es produeix un enfrontament entre els presos que pertanyien al PDeCAT, com Joaquim Forn, Jordi Rull i Jordi Turull, i el mateix PDeCAT. En un extens article publicat aquest diumenge a La Vanguardia, els primers defensen l’opció de consolidar JxCat com a millor política “disruptiva”, que farà possible assolir els objectius pretesos i la fidelitat a l’1 d’octubre. Els signants reuneixen en la seva condició de presos el fet de ser persones d’una llarga trajectòria, no ja al PDeCAT, de curta vida, sinó a CDC, especialment Joaquim Forn, lligat a llocs de responsabilitat en la vida del partit des dels anys 90. Podríem dir que aquest escrit és la “torna” a les declaracions d’Artur Mas, que veu així una vegada més com les seves paraules, dirigides a no abandonar el nou partit que ell va impulsar, no són ni tan sols seguides per aquells que no fa tants anys van ser col·laboradors seus i persones, algunes d’elles, de gran confiança.
En l’actual circumstància els presos són un gran capital polític, segurament el més important amb el que compta l’independentisme. D’aquí l’encert en la iniciativa de la Lliga Democràtica de demanar-ne l’indult, i també fa que resulti incomprensible el retard del govern Sánchez en moure fitxa en aquesta matèria. Potser quan ho faci i amb el que dugui a terme, com pot ser la modificació de la legislació sobre sedició, haurà passat tant de temps que quan s’aprovi no tingui cap eficàcia.
Es fa molt difícil interpretar què vol realment l’independentisme quan es produeixen fets com els succeïts en l’última sessió parlamentària en la qual ERC i la CUP, que d’una banda reivindiquen insistentment a Torra la convocatòria d’eleccions, varen votar contra la proposta dels partits Comuns, PSC, PP i Cs precisament demanant-ne la convocatòria. Quan la política arriba a aquests extrems i els partits no actuen d’acord amb les seves conviccions i fites, sinó en funció de qui presenta la proposta, és a dir, si en la política existeix una mena de pecat original secular que s’arrossega per l’origen de cada partit, aleshores el sistema democràtic està malmès.
I mentre proliferen les pugnes, els enfrontaments i les contradiccions, les persones que ho necessiten no poden accedir a inscriure’s a l’atur pel col·lapse dels serveis públics, i als CAP es multipliquen les llistes d’espera, no ja per a especialistes i intervencions, sinó per una cosa tan elemental com és per accedir al metge de família.
Hi ha un profund desajust entre el que uns fan en política, i el per a què aquesta hauria de servir.
