És sorprenent, per negativa, la perillosa situació de Catalunya en relació amb la Covid. No es tracta ja que estem molt més malament que la mitjana espanyola, perquè aquesta és una característica que, donada la densitat de població i els fluxos d’intercanvi de Catalunya podria considerar-se més o menys normal, encara que serviria igualment per qüestionar la capacitat de control del SARS-CoV-2 per part de les nostres autoritats sanitàries. Però el pitjor del cas és que la situació catalana és molt pitjor que la de Madrid, un territori encara més dens i amb uns nivells d’intercanvi de població més elevats amb un aeroport, Barajas, que enregistra un tràfic que no té res a veure avui amb el d’El Prat.
Les xifres posen en evidència unes diferències inexplicables. Els casos diagnosticats per 100.000 habitants, el que es denomina incidència acumulada, és, com a última dada, de 1.145,23 per a Catalunya i 692,86 per a Madrid. És quasi una proporció d’1 a 2. L’espanyola és de 700,10. El nombre de casos diagnosticats en els últims 14 dies és de 89.000 en el cas de Catalunya i pràcticament 47.000 pel que fa a Madrid. Una vegada més la proporció s’acosta al 2 a 1. El valor equivalent espanyol és de 332.000.
Però el factor clau en tota aquesta situació de la cinquena onada, molt menys mortífera que les anteriors gràcies al nivell de vacunació, és el nombre de llits ocupats a l’UCI i la taxa d’ocupació hospitalària. Catalunya té el 44% de places de crítics que estan ocupades per malalts de Covid. Madrid encara no arriba al 17% i la mitjana espanyola és del 16%. La diferència de Catalunya amb la resta és senzillament astronòmica. Hi ha 571 pacients en el nostre cas, per només 179 a Madrid i 200 a Andalusia, la comunitat més gran. També la taxa d’hospitalitzats manté una diferència extraordinària. En el nostre cas hi ha 2.928 persones hospitalitzades, per només 1.361 a Madrid. És més del doble, però és que en relació amb el conjunt espanyol, Catalunya representa quasi una tercera part del total d’hospitalitzats i això fa que l’ocupació hospitalària a Catalunya per la Covid-19 sigui del 37,6%. La de Madrid és nomes del 20% i la mitjana espanyola del 19,78%.
Amb aquestes xifres el govern català té l’obligació d’informar el Parlament i a l’opinió públic del per què d’aquestes radicals diferències. Què està fallant a Catalunya perquè el resultat sigui tan negatiu, perquè tants malalts als hospitals i a les plantes UCI significa de retruc un greu empitjorament de les condicions i oportunitats que tenen els pacients d’altres patologies.
Madrid s’ha caracteritzat, a més, per una actitud que, comparada amb les mesures de Catalunya, podríem qualificar de molt laxa. Precisament, Ayuso, i això li va costar fortes crítiques, ha fet bandera d’aquestes menors restriccions i un abordatge molt quirúrgic de les limitacions. Per contra, Catalunya al llarg dels mesos s’ha anant apuntat sempre a la franja de comunitats autònomes amb mesures més restrictives, alhora que sorprenentment en aquesta fase final permetia grans concentracions amb motiu d’esdeveniments musicals.
Pot ser aquesta la causa? No ho sabem, és el que hauria d’explicar el govern, que té totes les dades, però sembla difícil atribuir l’explosió de Covid que viu Catalunya, la pitjor d’Europa, a una sola causa. També pot ser un factor decisiu els macro botellots que de forma sistemàtica s’han desplegat a Barcelona davant la impotència de les autoritats, tant municipal com de la Generalitat. Segur que aquest fet lligat a l’alta taxa de transmissió de la variant Delta ha facilitat la seva propagació. Però molt ens temem que tots aquests orígens no haurien tingut la resultant d’unes UCI a prop del col·lapse just entrar a l’agost, el mes de les vacances, si al mateix temps el sistema de control de la sanitat pública no s’hagués mostrat incapaç de fer front al problema.
Recordem-ho: quan la segona i tercera onada, i després de l’experiència del gran confinament, quedava clar, i va ser objecte de pàgines i pàgines i temps i temps en els mitjans de comunicació, que la clau de volta per controlar la pandèmia abans de la vacuna era la detecció ràpida dels portadors, el rastreig eficaç dels contactes produïts amb ells i l’aïllament d’aquests contactes inicialment al llarg de 14 dies, després reduïts a 10 (que ara amb la nova mutació semblen excessivament optimistes). Aquesta necessitat de control era tan veritat aleshores com ara. La vacunació protegeix la població, però és evident que fins que no arribi la immunitat de grup no impedeix la seva propagació. En tot cas hauria de facilitar un millor control, però no és així.
És necessari fer observar que totes aquelles informacions sobre els equips de seguiment, les polèmiques sobre les empreses que s’havien contractat per fer-ho i altres qüestions han desaparegut. Han desaparegut de l’espai tècnic-polític, però també en els mitjans de comunicació, que semblen funcionar per modes, i ara això no toca. Doncs sí que toca, perquè aquest és el problema català. Aquesta és la causa que explica la nostra situació. La quantitat de persones portadores del coronavirus sense control ni sense cap seguiment per part del Departament de Sanitat. És important fer notar que l’existència professionalitzada d’aquesta mena és la garantia més sòlida, no ja per lluitar contra l’actual Covid, sinó per afrontar qualsevol altre perill epidèmic futur. Malgrat l’experiència assolida i les morts que s’han produït, el govern de Catalunya encara no ha après la lliçó. Nosaltres en paguem les conseqüències.
El govern català té l’obligació d’informar el Parlament i a l’opinió pública per què aquestes radicals diferències amb la resta d'Espanya Share on X
Loading ...
