Corrupció, poder i enriquiment

La corrupció política a Espanya ha arribat a ocupar els mitjans de comunicació i el debat polític fins a un punt en què pot arribar a saturar la percepció i l’enteniment dels ciutadans. Cal reflexionar per posar les coses al seu lloc i donar-los la seva justa mesura i abast.

Per començar, que s’hagi portat als tribunals i s’hagi condemnat a exministres i expresidents regionals, és una contundent senyal d’integritat de el sistema. Si en algun moment la corrupció es tolera, els mecanismes del nostre propi sistema la detecten, la persegueixen i la condemnen.

Sens dubte, es podria haver fet millor, més ràpid i sense haver de sortejar tantes dificultats, però s’ha aconseguit i això és una cosa del que ens hem de felicitar tots els espanyols.

En segon lloc, en els casos més mediàtics, que afecten els dos grans partits tradicionals, ens trobem amb dos tipus de corrupció, tots dos condemnables, però amb mitjans i intencions diferents.

En un cas, el poder es va utilitzar per apropiar-se de diners. Alguns empresaris aconseguien adjudicacions d’obres o actes de campanya a canvi de comissions als polítics adjudicataris. Una mica d’aquests diners també arribava a el partit, en forma de serveis gratuïts o de donatius. El poder era el mitjà, l’enriquiment, era el fi.

En l’altre cas, els diners es van utilitzar per assegurar el poder. Diners públics es desviaven a ajudes injustificades a amics o simpatitzants, que influïen en el seu entorn per mantenir el vot cap al partit governant. En aquest cas, els polítics implicats i el mateix partit es beneficiaven directament assegurant la seva quota de poder, i indirectament pel finançament públic als partits en funció de la seva representació i pels càrrecs que mantenien en el govern regional.

En ambdós casos, es malversaba diners públics i s’obtenia un benefici. En el primer, el benefici era fonamentalment econòmic, en el segon el benefici era econòmic per a l’amic i polític per al dirigent públic.

No es tracta de definir quina de les dues modalitats és pitjor, o quina mereix un tracte més dur,  doncs, ens enfrontem amb dues variants d’un mateix problema: el bé particular (poder i enriquiment) s’ha imposat sobre el bé comú (la justa administració dels béns públics), quan hauria de ser a l’inrevés: el bé comú ha de ser prioritari sobre el bé particular.

Així la justícia (bé comú) s’ha imposat sobre la impunitat.

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.