Els catòlics integristes i opusdeistes, com a components de la família del nacionalcatolicisme, es van manifestar a través d’un activisme que combinava servei públic i intel·lectualitat.
Exercint càrrecs polítics, al mateix temps que afirmaven el seu ideari pel que fa a inquietuds culturals, destaquen, entre altres, Luis Ortiz, Máximo Cuervo o Vicente Rodríguez. Amb més reconeixement com a escriptors, Juan de Contreras, José Corts, també Vicente Palacio i, particularment, els membres de l’Obra, Calvo Serer i Pérez Embid.
Luis Ortiz Muñoz (Sevilla, 1905 – Madrid, 1975), llicenciat en Filosofia i Lletres per les universitats de Sevilla i Granada i doctorat a Madrid, va ser un conegut propagandista catòlic que va exercir de periodista i, el 1939, va guanyar per oposició una càtedra de grec a l’institut d’ensenyament secundari.
El 1942 va ser nomenat Director General d’Ensenyament Secundari del Ministeri d’Educació Nacional i quatre anys més tard es va convertir en el titular de la nova subsecretaria d’Ensenyament Popular, quan es van transferir al ministeri les competències de la dissolta vicesecretaria d’Ensenyament Popular en mans de FET i de les JONS. A partir d’aleshores, el control de la premsa i la propaganda va passar dels falangistes als catòlics de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes.
Máximo Cuervo Radigales (Madrid, 1893 – 1982) va ser un militar membre del Cos Jurídic de l’Exèrcit que va exercir com a Director General de Presons. Posteriorment, va ser Auditor General i, en diverses ocasions, membre del Consell Superior de Justícia Militar. I, a més, un activista a favor del catolicisme integrista, fundant el 1943 la Biblioteca d’Autors Cristians i sent membre actiu de l’Editorial Catòlica.
Vicente Rodríguez Casado (Ceuta, 1918 – Madrid, 1990) va ser un historiador membre de l’Opus Dei que va obtenir per oposició una càtedra a la Universitat de Sevilla que va passar a denominar-se Història Universal i Contemporània i Història General de la Cultura. Molt vinculat al CSIC, va impulsar la creació de l’Escola d’Estudis Hispanoamericans, que editaria la Revista de Indias.
També va fundar, juntament amb la Ría de Huelva, la Universitat Hispanoamericana de Santa María de La Rábida, que va ser una palanca per a la creació d’ateneus populars de base catòlica per a obrers i estudiants, així com per a la formació de professors amb destinació a Iberoamèrica.
El 1957 es va traslladar a Madrid, on va exercir diversos càrrecs polítics: Director General d’Informació, director de l’Institut Social de la Marina, procurador a les Corts…
Juan de Contreras i López de Ayala, marquès de Lozoya (Segovia, 1893 – 1978), va ser un polifacètic personatge que es va moure des de la història fins a l’art, i des de la poesia fins a la novel·la.
Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a Salamanca i Madrid, i va exercir com a catedràtic a les universitats de València, Madrid i Navarra. Va ser procurador a les Corts republicanes de 1933 a 1939 i, posteriorment, a les Corts franquistes. Finalitzada la guerra, se li va encomanar la Direcció General de Belles Arts i més tard dirigiria l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma, l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i l’Institut d’Espanya.
Dins de la seva extensa obra, sobresurt en aquest període Historia del Arte Hispánico, en cinc volums, i també Los orígenes del Imperio: La España de Fernando e Isabel.
José Corts Grau (València, 1905 – 1995), catedràtic de Filosofia del Dret, primer a la Universitat de Granada (1931) i després a la de València (1935), de la qual també seria rector de 1951 a 1967.
Durant el període republicà, havia col·laborat activament amb la revista Acción Española de Ramiro de Maeztu, incorporant-se a l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes. A part de diverses publicacions sobre la seva especialitat, destaca l’obra derivada de la seva tesi doctoral, Balmes, filósofo social, apologista y político (1945). També un celebrat article, que el va consagrar doctrinalment, aparegut a la Revista de Economía Política, Nuestro anticomunismo, en el qual concloïa que “el comunisme, per desarrelat i per anticatòlic, ens resulta dues vegades l’anti-Espanya”.
Vicente Palacio Atard, un bilbaí nascut el 2 de gener de 1920, va destacar pels seus estudis històrics, exercint aquesta matèria com a catedràtic a les universitats de Barcelona, Valladolid i Madrid, ciutat on va morir el 15 d’octubre de 2013. Va ser membre de la Reial Acadèmia de la Història.
Políticament, es va moure en el nacionalcatolicisme. La seva singular aportació intel·lectual, en el marc que configurava la revista Arbor del CSIC, va ser l’article Westfalia ante los españoles de 1648 y 1948, amb el qual va batejar la Generació del 48 com a “westfalianos”. En la polèmica sobre el Ser de España, entre falangistes i catòlics-opusdeistes, va intervenir amb l’obra El problema de España y la Historia (1950).
Rafael Calvo Serer (València, 1916 – Pamplona, 1988), va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de València i es va doctorar en Història per la de Madrid amb una tesi sobre Menéndez Pelayo. Va ser el primer catedràtic d’Història de la Filosofia Espanyola i Filosofia de la Història.
Actiu militant de l’Opus Dei des d’abril de 1936, a mesura que avançava la decadència falangista, va iniciar una enconada defensa de la monarquia a partir de 1943. Es va traslladar a Suïssa per contactar amb Joan de Borbó. El 1952 ingressaria al seu Consell Privat. Va viatjar a Londres per ser vicedirector de l’Institut Espanyol de 1947.
A la seva tornada, es va incorporar activament a la revista Arbor del CSIC. Va destacar al publicar el seu primer llibre España, sin Problema (1949), que, com a catòlic-integrista, el va enfrontar amb el falangisme representat per Laín Entralgo amb España como problema.
El règim li va concedir el Premi Nacional de Literatura. Després del Concili Vaticà II, va evolucionar cap a tímides posicions democràtiques. El 1966 es va incorporar al diari Madrid com a president del Consell d’Administració i cinc anys més tard va haver de marxar a l’exili a París, després de la publicació d’un article al diari Le Monde en què criticava el govern franquista (es va dictar ordre de cerca i captura i el fiscal demanava set anys de presó).
Durant el seu exili a París, va participar en la creació de la Junta Democràtica, coalició antifranquista promoguda pel Partit Comunista d’Espanya. Va tornar a Espanya el 1976 i, després d’un breu empresonament, va ser amnistiat.
Es va traslladar a Pamplona en estreta col·laboració amb la Universitat de Navarra. Mentrestant, havia iniciat una demanda judicial pel tancament del diari Madrid, exigint una indemnització que li va ser concedida per sentència judicial. A la seva mort, va deixar establert que aquests fons es dedicaran a la creació d’una fundació cultural privada.
Florentino Pérez-Embid Tello, nascut a Aracena, Huelva, el 1918 i mort a Madrid el 1974, als cinquanta-sis anys. Va estudiar Història a la Universitat de Sevilla i, durant el curs 1942-43, va conèixer el fundador de l’Opus Dei, entrant ràpidament a l’Institut. Va dur a terme importants gestions en els camps acadèmic, cultural i polític.
Acadèmicament, va ocupar la càtedra d’Història dels Descobriments Geogràfics i Geografia d’Amèrica, primer a Sevilla i després a Madrid, i va ser rector de la Universitat Menéndez Pelayo.
Culturalment, va exercir com a intel·lectual i com a gestor, col·laborant a les revistes Arbor i Cuadernos Hispanoamericanos, al mateix temps que promovia Ateneo i Atlántida. Va fundar la Biblioteca del Pensament Actual, editada per Rialp, i va dirigir la col·lecció Forjadores del mundo contemporáneo de l’editorial Planeta, en la qual va publicar una biografia oficial de Sant Josemaría Escrivà de Balaguer.
També va presidir l’Ateneu de Madrid entre 1951 i 1956. Políticament, amb una orientació ideològica franquista i tradicionalista, va exercir com a màxim responsable de la censura durant la dècada dels cinquanta, en ocupar la Direcció General de Propaganda i la de Informació i Turisme, sent també, durant aquest període, el mentor cultural del ministre d’Informació i Turisme, Gabriel Arias Salgado.
Va ocupar també la Direcció General de Belles Arts (1968-1974), va ser Procurador a les Corts (1958-1967) i membre del Consell Privat del Comte de Barcelona.
El 1972 va ingressar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando amb un discurs d’ingrés sobre Pedro Millán i els orígens de l’escultura a Sevilla, una notable aportació al conjunt de la seva obra escrita.
Loading ...
