Espanya continua sent diferent en el context europeu, perquè té l’únic govern del qual formen part ministres del Partit Comunista. Ho és la vicepresidenta tercera, Yolanda Díaz, el ministre de Consum, Alberto Garzón, i a més ara Enrique Santiago, secretari d’estat per l’Agenda 2030. És una dada prou significativa. Com ho és que Biden, després del temps que porta ocupant el càrrec, encara no hagi trucat a Sánchez, malgrat que els EUA té a Espanya interessos estratègics extraordinaris. Sorprenent.
La presència dels comunistes al govern està més que normalitzada i al mateix temps es produeix l’estigmatització de Vox. Un partit del qual om pot discrepar, però que evidentment s’ajusta a les normes de funcionament democràtic. Vox no és per a res un partit feixista. I si algú ho dubta, només ha de llegir l’editorial d’El País del 9 d’abril, i l’anterior de La Vanguardia del 5 d’abril. Té tot el dret d’expressar les seves idees i projectes a l’espai públic polític i no se li pot impedir el seu desenvolupament normal.
En aquest sentit, el que ha passat a Vallecas és molt greu, perquè ens diu que hi ha una gent que amb l’excusa de l’antifeixisme decreten que hi ha territoris vetats a determinades opcions polítiques. Pablo Iglesias és un gran irresponsable en justificar aquestes actituds que, potser no seran feixistes, però sí que són totalitàries. I aquí cal recordar aquell poema de Bertolt Brecht referit als nazis, en el qual alertava que quan comencen a perseguir a uns altres, acaben venint també per tu. També és poc responsable la disposició del sistema policial perquè no va permetre que hi hagués una distància de seguretat suficient entre uns i altres, de manera que, el llançament de pedres, llambordes i pots de beguda, aconseguia arribar als concentrats pel míting de Vox.
Per la mateixa lògica és impresentable el cordó sanitari establert al Parlament de Catalunya. És una aberració democràtica que ha de ser denunciada perquè una vegada més els partits que la practiquen es consideren que tenen autoritat per dictaminar qui és demòcrata i qui no, al marge de la llei i de la pràctica democràtica. Els mateixos socialistes que s’han queixat tota la vida que hi havia partits que lliuraven el certificat de catalanisme, ara ells practiquen el mateix sistema contra uns altres. El principi essencial de la humanitat de “no facis als altres el que no vols per a tu” no regeix al Parlament de Catalunya. Greu, molt greu.
És una gran contradicció que assenyala el desordre moral de la política catalana, que ha transformat la CUP en un factor de centralitat mentre es practicava el supremacisme sobre tot allò i aquells que no els hi agraden. Els violenta i persegueix, físicament i a les xarxes, estigmatitza persones i idees. La CUP, que pràctica la desqualificació sistemàtica, l’agressió verbal i per part d’alguns dels seus grups, també la física, que ataca locals, i explica en els seus fulletons com actuar contra la policia. Però, aquesta organització de pràctiques totalitàries en nom de la seva democràcia excloent, aquests no només no han de ser sotmesos a cap profilaxi democràtica, sinó que són socis privilegiats d’ERC i de qui vol ser president de la Generalitat. Aquest és un escenari absolutament deformat, i com totes les deformacions, el dany final està assegurat.
Mai des de la fi del franquisme la degradació de la moralitat política havia estat tan gran. A més d’incapaços, immorals.
