Es parla molt de les fake news com un problema greu, però es diu molt poc dels despropòsits, tergiversacions i errors, si és que són tal cosa, dels grans mitjans de comunicació.
Heus aquí alguns exemples d’aquest passat cap de setmana:
El Periódico de Catalunya publicava un ampli reportatge a dues pàgines amb multitud de gràfics i taules, signat per Carles Cols, un periodista de tota la vida d’aquest diari. El títol era cridaner “El catolicisme es desploma a Barcelona” i venia adornat, aquesta és la paraula, amb multitud de gràfics que volien conduir a aquesta conclusió, a més del singular redactat del periodista.
El problema és que les xifres d’aquests gràfics, quatre en concret, eren perfectament incoherents en elles mateixes. Pe exemple, en un lloc s’indicava que els ateus, agnòstics i no-creients eren el 53,6%, però a la pàgina següent un altre gràfic de format diferent els reduïa al 48,6%. Per si no fos prou aquesta substanciosa diferència, el detall que presentava segons l’edat i segons el districte encara diferia més de les xifres indicades.
En la divisió per districtes es podia observar que la magnitud màxima d’ateus, agnòstics i no-creients es donava a Gràcia amb el 34%. És evident que si aquest era el màxim, difícilment el valor mitjà de Barcelona podia estar per sobre d’aquesta xifra, com indicaven les magnituds anteriors referides. I si d’aquesta consideració es passava a les franges per edats, resultava que el màxim es donava a la de 18-24 anys, que només arribava al 33%.
Una cosa semblant succeïa amb els catòlics. D’una banda, en un dels gràfics assenyalava que eren el 34,4%, però en un altre gràfic aquesta xifra s’elevava fins al 40,6%. No contents amb això, si s’examinava per districtes, el mínim de catòlics es donava a Gràcia i al Poble Sec amb el 42-43%. És impossible amb aquest mínim que la mitjana estigui per sota d’ell, més quan en el districte més gran de Barcelona, l’Eixample, significaven el 52%, Les Corts el 63% i Sarrià-Sant Gervasi el 65%. S
i d’aquesta observació es passa a la distribució per franges d’edat, passa una cosa semblant. La simple mitjana aritmètica és del 45.5%, però com els grups amb més població són els de més edat, i aquests assenyalen xifres de catòlics practicants del 59% entre els de 55 anys en endavant i del 75% en els de 65 anys i més anys, no cal ser un expert matemàtic per determinar que la mitjana clarament hauria de superar el 50%, i situar-se en una magnitud pròxima a la del conjunt de Catalunya, que segons el CEO és del 56%.
I del quantitatiu al qualitatiu. Márian Martínez-Bascuñán, cap d’opinió d’El País, assenyalava unes frases de Zemmour, el polèmic candidat d’extrema dreta a França. Eren aquestes: “Una Europa que arrenca les seves pròpies arrels, que esborra la seva pròpia història, que de cap manera s’identifica amb la civilització de la qual prové”. Aquestes idees Martínez-Bascuñán les qualificava de “perilloses” i deia que “li recordaven l’atac al liberalisme de Putin en el seu famós discurs a Sochi”.
Vet aquí que creure que Europa té unes arrels, una història pròpia i una civilització amb la qual s’identifica o s’hauria d’identificar, passa a ser per a qui dirigeix l’opinió d’El País, una manifestació perillosa i un atac al liberalisme. Si el liberalisme parteix d’aquests criteris, poc liberal serà.
I per si no fos prou, aquest mateix diari, El País, en el seu suplement setmanal d’aquest diumenge i a la portada dedicava 9 pàgines a la “La nova revolució menstrual” en el qual detallava com l’activisme menstrual (sic) era literalment un acte revolucionari, i en conseqüència també posseïdora d’una ponent dimensió política. Ja ho saben, i és que la disbauxa empresa cap a les identitats que tenen el seu origen en la percepció perfectiva del sexe, és irrefrenable. Ara, a totes les que ja existeixen, segons El País Setmanal caldrà afegir la bandera de la menstruació.
Loading ...
