Ja fa un parell de mesos que no escric res en aquest bloc que tan gratament em brinda Converses. No tinc vocació d’escriptor, no en sé massa, sóc més de llegir, i ja des d’estudiant m’arrossega el prejudici de què tot s’ha dit, o tot se sap, i que el que em tocava a mi era aprendre. Ja sé que no és veritat ni la millor actitud per anar per la vida. Però explica en part la meva inclinació d’autojustificar una certa manca d’esforç. Reconec que escriure és un exercici mental magnífic encara que no siguis escriptor i, quan et fas gran, també és un exercici terapèutic.
He de dir que durant aquestes darreres setmanes he estat submergit en problemes importants de l’entorn més proper, d’aquell tipus de problemes que t’omplen el cap i part del temps disponible, sobre els que hi pots fer ben poca cosa més que contribuir a mitigar l’impacte dolorós de gestionar-los i suportar-los. Problemes com la decrepitud de la vellesa, els trencaments conflictius de parella, o les depressions de llarga durada són situacions que et van carregant de pedres la motxilla que, per feixuga que sigui, has de continuar arrossegant.
També hi ha problemes d’aquest tipus en la vida col·lectiva. Fins ara n’eren l’exemple típic els desastres naturals, els desbocaments extrems de la natura en forma de pluges, vents, tsunamis, incendis i sequeres. Els humans no hi podíem fer gran cosa quan esdevenien. Podíem dedicar-nos a la previsió en forma d’estudis o d’accions amb efectes a llarg termini. Tots els estudis i polítiques sobre la sobreexplotació del planeta en són un exemple. Podíem també dedicar-nos a compensar o reparar amb més o menys velocitat les conseqüències dels estralls. Les operacions de reconstrucció després de grans calamitats, finançades a través de sistemes d’assegurança i solidaritat o simplement avançant keynesianament els diners necessaris. Déu n’hi do la capacitat que entre tots hem construït per a fer front als grans desastres.
Per desgràcia, des d’enguany hem d’afegir a aquests terrabastalls fenòmens nous com els de la pandèmia. Aquest problema ha superat totes les dimensions dels fenòmens precedents. Per la seva magnitud, per la seva universalitat, per la transversalitat de les persones afectades, per la inexperiència i desconeixement de les formes per combatre’l, per la seva durada. Per altra banda, molt més difícil de gestionar, pel fet d’haver-nos convertit a tots en molt més temorosos de les nostres relacions amb els altres, subvertint les nostres tradicionals formes de convivència.
Aviat vàrem comprendre que ens va venir com una allau. No sabíem com enfrontar-nos a la seva gran capacitat multiplicativa. Però hem hagut de conviure amb ell, i encara hi som. Estem atordits, com ens passa amb els grans accidents que ens venen a sobre i que, com a societat, no tenim resposta suficientment preparada. Voldríem que per a cada problema tinguéssim una solució a punt, però d’entrada hem d’acceptar a conviure amb ell. Com en altres ocasions, també en aquest cas amb més o menys encert, hem mobilitzat quantitats immenses de recursos per minorar els efectes negatius del problema o acostar-nos a la seva futura solució.
A aquesta actitud ara se l’acostuma a anomenar resiliència, ser resilient. Saber passar de l’acceptació d’una situació traumàtica a l’aptitud col·lectiva de superació. Potser són les meves arrels pageses, activitat amb un potent component d’aleatorietat en els problemes que l’afecten, les que m’allunyen de passar els problemes als altres o confiar en solucions predeterminades.
A aquesta actitud ara se l’acostuma a anomenar resiliència, ser resilient. Saber passar de l’acceptació d’una situació traumàtica a l’aptitud col·lectiva de superació Share on X
Loading ...
