La política catalana moderna no comença amb partits ni institucions, sinó amb paraules. Més exactament, amb un poema. Quan Bonaventura Carles Aribau publica La pàtria el 1833, inaugura simbòlicament una nova etapa: la llengua catalana, arraconada a l’ús oral i popular, reapareix com a vehicle de cultura i identitat. D’aquell ressorgiment literari neix un moviment col·lectiu que, al llarg del segle XIX, acabarà fonamentant el catalanisme polític. La cultura és el primer terreny de la nació. Sense llengua, Catalunya no existeix.
El segle XIX: naixement d’una consciència
Aribau obre el camí, però ben aviat Antoni de Bofarull i Manuel Milà i Fontanals impulsen la recuperació històrica i literària. El 1859, la restauració dels Jocs Florals de Barcelona dona carta de naturalesa al català com a llengua culta i d’expressió artística. Poc després, Mn. Cinto Verdaguer, Àngel Guimerà i Joan Maragall li atorguen dimensió europea: Verdaguer, amb L’Atlàntida i Canigó, converteix la llengua en epopeia espiritual; Guimerà, amb Terra baixa, demostra la seva vitalitat teatral arreu del món; Maragall encarna el modernisme i el compromís cívic que uneix cultura i política.
El 1871 apareix la revista La Renaixença, que donarà nom a tot aquest procés. Allò que havia degenerat en una parla desordenada es transforma en instrument literari i de cohesió nacional. Les bases del catalanisme polític quedaven així establertes.
Llengua, demografia i el pes dels veïns
Però el renaixement no s’explica només per entusiasme cultural. El perill de desaparèixer com a comunitat lingüística estava sempre present, agreujat per la feblesa demogràfica i per la potència expansiva del castellà i del francès. França, amb el seu centralisme implacable, esclafa el català a la Catalunya del Nord com ho fa amb l’occità. No és anecdòtic: fins i tot una llengua tan important com l’occità, capaç de donar un Premi Nobel de Literatura a Frederic Mistral, acaba pràcticament liquidada. Només sobreviu a la Vall d’Aran; a Catalunya.
Abans, però, s’ha defensat amb èxit el dret civil propi i aquest resultat esperona la recuperació. Un dret específic que ni la dictadura franquista no gosa derogar; és més es fa una compilació actualitzada en aquest període. A finals del XIX, la lluita pel proteccionisme econòmic —tan central a Catalunya aleshores com avui ho és el concert al País Basc— reforça la consciència col·lectiva. El 1892, les Bases de Manresa assenten les primeres formulacions polítiques del catalanisme modern: l’autogovern com a horitzó. Figures com Prat de la Riba, Francesc Cambó i Francesc Macià marcaran les grans línies del moviment, des del regionalisme fins al republicanisme federal.
Si cal retenir un esquema, quatre noms resumeixen el catalanisme:
Prat de la Riba, el constructor de l’autogovern modern amb la Mancomunitat; Cambó, el pragmàtic pont amb Madrid; Macià, que imprimeix caràcter nacional a l’esquerra i que d’enarborar la bandera del secessionisme assumeix el federalisme en arribar al govern; i, més tard, Jordi Pujol, que en democràcia fruit de la Transició dona cos al nacionalisme comunitari.
Del franquisme a la transició
La Mancomunitat fou un cim, la Generalitat republicana una esperança truncada per la Guerra Civil i, sobretot, pel franquisme. Catalunya queda reduïda administrativament a quatre províncies, més escapçada que el País Basc, que conserva el concert econòmic a Àlaba i per qui la divisió en províncies no esquarterava gaire cosa donada la forta connotació provincial del nacionalisme basc.
Malgrat això, la cultura catalana resisteix. Joan Triadú anomena aquell segle XX “d’or” per la qualitat literària. El PSUC i Comissions Obreres incorporen la llengua com a reivindicació pròpia, fet clau per a la seva normalització. Tot i les onades migratòries i l’absència d’ensenyament en català, la llengua manté una posició sòlida: és parlada a les llars, vista com a vehicle de promoció social pels immigrants i preservada com a llengua de cultura i d’alta cultura.
Amb la Generalitat restaurada i els governs de Jordi Pujol, el salt és de gegant: escola pública amb el català com a llengua vehicular, mitjans de comunicació públics, institucions culturals fortes. Per primer cop, semblava que l’amenaça secular de desaparició s’esvaïa.
Resistències i asimetries
Però la pressió externa mai no desapareix. Una part substancial de la premsa madrilenya ha vist sempre qualsevol mesura a favor del català com una amenaça. El discurs del bilingüisme, presentat com a neutral, amaga una asimetria flagrant: el castellà és un dret garantit, mentre que el català és un mèrit opcional. Aquesta visió redueix les llengües no castellanes a “complicacions” locals.
El cas basc es tolera pel poder econòmic; el gallec, diluït en el castellà, passa desapercebut. El català, en canvi, és massa fort i massa entitat cultural per a no ser percebut com a rival. Però l’objectiu final és el mateix: una Espanya amb una sola llengua.
El Procés i la fractura interna
Fins fa poc, aquest conflicte extern no havia impedit que la llengua mantingués consens intern. El catalanisme de la transició, amb el lema “Un sol poble”, aconseguí integrar les onades migratòries i estendre el català entre castellanoparlants. El Procés ho ha malmès.
Convertir el català en bandera política de l’independentisme ha tingut un efecte devastador: una part de la ciutadania, que s’havia acostat a la llengua amb normalitat, s’hi ha girat en contra. El Procés ha reduït la consciència nacional i ha destruït bona part del treball de dècades.
Així, un capital immens, construït amb paciència i consens, ha quedat erosionat. Avui, només una tercera part dels habitants de Barcelona tenen el català com a primera llengua. L’impacte de les noves onades migratòries, especialment la més recent, agreuja encara més la situació.
Nous reptes: política feble i prestigi en crisi
A tot això s’hi suma un tercer vector: la manca d’interès real de la classe política catalana. Els partits independentistes, immersos en debats ideològics, menystenen sovint la cultura i la història catalanes, que consideren massa “conservadores” o poc adaptades a la seva concepció progressista. Els actuals lideratges, amb una formació cultural escassa, contrasten amb la solidesa de la generació de la transició.
D’altra banda, el prestigi social del català retrocedeix. L’anglès ocupa l’espai simbòlic de llengua de futur, mentre el català es converteix en assignatura obligatòria però poc atractiva a l’ESO. Les polítiques educatives hi han tingut part de responsabilitat, juntament amb una davallada preocupant de la comprensió lectora entre els joves catalans, avui per sota de la mitjana espanyola i europea.
La feble natalitat, encara més acusada entre catalanoparlants, situa la taxa de fertilitat en nivells mínims, al voltant d’un fill per dona, menys de la meitat del necessari per al relleu generacional. És un factor demogràfic devastador per a la continuïtat de la comunitat lingüística.
Una cruïlla històrica
Catalunya afronta, doncs, una situació crítica: debilitat demogràfica, immigració massiva, fractura interna i desinterès polític. El català, que havia resistit segles d’adversitat, corre avui el risc de convertir-se en llengua residual a la seva pròpia terra.
La història ens mostra que la llengua ha estat sempre l’arrel del catalanisme. Ha sobreviscut a guerres, dictadures i exilis gràcies a la seva força cultural i al compromís de la societat. Però ara el repte és diferent: cal refer consensos, prestigiar l’ús social del català i reconnectar-lo amb la ciutadania, especialment amb els nouvinguts.
Si no es fa, la diagnosi és clara: sense el català, no hi haurà Catalunya.
Consideració de Catalunya (4) Demografia i pobresa: l’obstacle estructural que castiga a Catalunya
La llengua catalana és l’origen del catalanisme polític. Sense ella, no hi ha Catalunya. #Català #Catalunya #Identitat Share on X
Loading ...
