Recentment, i a l’espai de la Fabra i Coats, s’ha dut a terme un insòlit festival de cultura xarnega. La seva voluntat manifesta és recuperar no únicament la memòria sinó també l’actualitat de tot el que va representar la gran onada immigratòria que va enregistrar Catalunya entre els anys 50 i 70. Andalusos, especialment, però també murcians, extremenys i gallecs que van venir a Catalunya cercant treball i unes condicions de vida millor, i les van trobar, i ells i els seus fills es van integrar progressivament en la realitat del nou país d’arribada. Paco Candel i la seva obra representa molt bé aquesta actitud. El seu llibre “Els altres catalans”, que va generar en el seu moment un notable rebombori, sintetitza en el títol la nova voluntat. Per a aquelles generacions la paraula xarnego, utilitzada en termes despectius per part d’alguns catalans per a designar-los, fa dècades que està enterrada.
Ara l’han ressuscitat i ho fan en temes apologètics. De fet, estan reivindicant una altra identitat que no és la que definia Paco Candel amb els altres catalans. És difícil entendre aquesta anacrònica emergència sense el fet independentista i la seva consolidació entorn a un grup social molt homogeni, caracteritzat per la seva ascendència catalana i la seva ubicació social en l’àmplia classe mitjana. La divisió de l’espai i social que ha significat l’independentisme és clarament visible en els mapes electorals.
També és difícil no relacionar l’augment espectacular de Vox amb tot el procés. Hi ha un fet que des de la perspectiva catalana, fins i tot la no independentista, no es valora suficientment: les paraules, els discursos, les actituds que aquí tenen un sentit, més enllà de l’Ebre en poden tenir un altre, i aquest altre ha donat lloc a intenses reaccions, de les que Vox n’és el principal testimoni, però no l’únic.
Perquè l’independentisme també ha fet gran a Cs. El va consagrar com a primera força política de Catalunya en actuar com a “partit refugi” i a partir d’aquesta dimensió li ha permès créixer a tot Espanya. Cs explota avui més que mai la raó per la qual va néixer i que no era l’independentisme, era marginal en aquell moment, sinó l’anticatalanisme. El català com a llengua vehicular a l’escola. Un fet que ja té 3 dècades a les seves espatlles va alimentar aquell petit partit que va fer bandera de l’oposició a la normalització lingüística. I el mateix efecte d’excitació ha produït en el PP, que si bé sempre ha tingut un sector que viu instal·lat en l’anticatalanitat també és cert que durant dècades ha tingut un gruix de persones perfectament integrades en el fet i en l’autogovern. La distància que va de Piqué a Álvarez de Toledo, i que ha estat veloçment recorreguda, no ha tingut altre motor que l’independentisme.
No hauria de ser una dada menor per als catalans la reacció popular a molts indrets d’Espanya que ha provocat el procés i els seus arguments i declaracions. Es fa palès en les enquestes, en les quals recuperen posicions d’una manera extraordinària els partidaris d’un estat sense autonomies, que representen segons el CIS el 30,2% a Castellà i Lleó, el 26,9% als nostres veïns d’Aragó, i el 24,3% a València. També significa la quarta part de la població a Madrid, Castella la Manxa i Extremadura, i la cinquena part a Múrcia. Només a Andalusia i Galícia amb el 14,8% i 11,1% respectivament se salven d’aquesta reacció antiautonòmica. Però és que la qüestió és més greu encara perquè també un elevat percentatge consideren que les comunitats haurien de tenir menys autonomia. La suma d’uns i altres s’acosta o supera el 50% a Castella i Lleó, Madrid, i Aragó, i assoleixen el 40% a València i Castella la Manxa.
La reflexió d’aquests fets informatius salta a la vista: en què beneficia la recuperació xarnega, Vox, el creixement de Cs i el decantament del PP a Catalunya i als catalans?
