Al final, els acords del Consell Europeu del 19 de març de 2026 s’han centrat en la crisi bèl·lica a l’Iran i en la seguretat energètica. El Consell, que aplega caps d’Estat i de Govern de la UE, és la seva instància de màxim rang i la veu política amb més força.
El text que concreta els acords presenta una important asimetria: no esmenta en cap moment els Estats Units ni Israel i assenyala i concreta les exigències sobre l’Iran.
La pretensió prèvia formulada abans de la reunió per Sánchez, i reiterada pel seu ministre d’Exteriors, Albares, de liderar la posició de condemna als Estats Units per la seva guerra a l’Iran, no ha aparegut per enlloc ni s’ha fet present de manera clara a la reunió, cosa que constata dues evidències.
En primer lloc, que Sánchez és ara marginal en el joc de forces en el si de la UE, en què Itàlia, amb Meloni, i cada vegada més Polònia tenen un paper destacat, juntament amb les dues potències de sempre: Alemanya i França.
En segon lloc, atès que Sánchez ni tan sols ha plantejat batalla, dona la raó als qui el criticaven perquè la seva exigent posició verbal no tenia traducció pràctica i responia exclusivament a efectes de consum interior, amb l’objectiu de guanyar punts electorals; una astúcia que pot desagradar a Trump, però no fins a l’extrem de provocar grans reaccions contràries, cosa que sí hauria succeït si la seva voluntat de liderar una resposta contra la intervenció dels EUA hagués estat real.
La declaració final formula un seguit d’exigències sobre l’Iran:
Aturada d’atacs: condemna rotunda dels atacs militars “indiscriminats” contra països de la regió i exigència de cessament immediat d’aquestes accions per part de l’Iran i els seus representants.
Moratòria energètica: crida urgent a una moratòria dels atacs contra instal·lacions d’aigua i energia.
Programa nuclear i balístic: exigència que l’Iran no adquireixi mai armes nuclears, compleixi el Tractat de No-proliferació i aturi el seu programa de míssils balístics.
Drets humans: rebuig a l’opressió del règim i suport a les aspiracions de llibertat de la societat civil iraniana.
Alhora, es produeix una notable elusió: es parla de la guerra però no es fa esment dels EUA ni d’Israel, ni tan sols de les agressions d’aquest darrer país al Líban. Les conclusions oficials eviten mencionar-los explícitament com a actors en els atacs a l’Iran, malgrat que la premsa i diversos líders, en privat, reconeixen la seva campanya militar.
Alhora, s’obre tímidament la porta a contribuir a resoldre l’atzucac de l’estret d’Ormuz, afirmant la llibertat de navegació: la UE considera essencial mantenir-lo obert per garantir el subministrament global d’energia i fertilitzants. També s’estudia la creació d’una missió internacional (possiblement amb el Japó i el Regne Unit) per escortar vaixells comercials, però només quan “les circumstàncies ho permetin” i els combats hagin disminuït.
L’acció es contempla fora de l’àmbit de l’OTAN. La posició oficial, defensada per la diplomàcia europea (Kaja Kallas), és que Ormuz no cau sota la responsabilitat de l’OTAN, buscant així una via de solució a través de l’ONU o de missions civils i diplomàtiques per evitar una confrontació militar directa. La UE s’ha mostrat disposada a “contribuir a la llibertat de navegació”, però només “un cop es donin les condicions adequades”, i atorga prioritat a la via diplomàtica, definida com l’única opció viable per a la reobertura de l’estret, rebutjant la pressió dels EUA per a una intervenció naval immediata.
Amb caràcter general, es fa una crida a la contenció: el Consell demana “desescalada i màxima moderació” a totes les parts implicades per evitar una guerra regional total. També se sol·licita formalment una moratòria immediata sobre els atacs contra instal·lacions d’energia i aigua, citant la greu amenaça per a l’economia global i l’estabilitat del mercat energètic. Aquesta és l’única al·lusió indirecta als Estats Units i Israel.
Una de les característiques més destacades d’aquestes conclusions és, precisament, el que no es diu.
Malgrat que el context és una guerra en què intervenen els EUA i Israel contra l’Iran, el text oficial de la UE evita citar-los nominalment com a agressors o responsables de l’escalada. Això sí, la UE no ha pres partit per les accions militars de “tercers estats”, limitant-se a demanar que qualsevol acció respecti el dret internacional.
L’anàlisi de com la postura inicial d’Espanya —que buscava una condemna explícita a les accions militars dels EUA i Israel— ha acabat diluïda en el text final del Consell Europeu, revela les profundes esquerdes i els equilibris de poder dins de la Unió.
Espanya, liderant un petit grup de països (habitualment acompanyada per Irlanda i, en menor mesura, Bèlgica), va intentar introduir un llenguatge que qualifiqués les intervencions contra les infraestructures iranianes com una “violació de la sobirania i del dret internacional”.
Però va topar amb un mur molt més fort a l’est i al nord: països com Polònia, els estats bàltics i la República Txeca van bloquejar qualsevol menció crítica als EUA. Per a ells, en un context de guerra a Ucraïna, la unitat transatlàntica és un dogma de seguretat existencial que no es pot posar en dubte, independentment de les accions de Washington a l’Orient Mitjà.
Alemanya, per la seva banda, va mantenir la seva línia tradicional de no condemnar accions de defensa o represàlia d’Israel, considerant que l’origen de la crisi és la provocació iraniana.
La màxima representant de la diplomàcia europea, Kaja Kallas, va jugar un paper de mediadora, però amb una clara inclinació proatlantista. En lloc de permetre un debat sobre la legalitat de la intervenció d’Israel i els EUA, va redirigir el focus cap a l’amenaça iraniana: es va imposar el relat que l’Iran és l’agent desestabilitzador principal.
També va pesar el pragmatisme econòmic: la urgència pel preu del petroli i del gas va fer que la majoria de socis preferissin un text “tou” que no irrités l’administració Trump, prioritzant una sortida negociada al bloqueig d’Ormuz més que una batalla legal sobre la sobirania iraniana.
Finalment, cal destacar la feblesa de la posició espanyola: mentre Espanya argumentava que els atacs contra les refineries de l’Iran eren una “agressió desproporcionada”, la majoria del Consell va acceptar el marc discursiu de Washington, segons el qual es tracta d’“atacs preventius” per evitar l’armament nuclear i el finançament del terrorisme.
El Consell Europeu del 19 de març evita condemnar els Estats Units i Israel i concentra tota la pressió política sobre l’Iran. Aquest és el fet clau. #ConsellEuropeu #Iran #UE #Geopolítica Share on X
