En un món que des de fa uns quants anys no es pot dir que camini cap a la pau i la seguretat internacionals, resulta molt instructiu veure quines són les activitats que ocupen els organismes de les Nacions Unides.
En l’entremat complex i variat d’agències i departaments que conformen l’ONU, hi ha una entitat que és un subjecte particular en matèria de contradiccions. Es tracta del Consell dels Drets Humans, amb seu a Ginebra i que, com indica el seu nom, ha de vetllar pel respecte i la promoció dels drets humans.
Costa d’entendre per què aquest Consell insisteix en manipular el llenguatge dels drets humans tal i com figura en el text que ell mateix pren com referència en la matèria, i que no és altra que la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.
Un dels termes més equívocs que el Consell dels Drets Humans empra és “drets reproductius”, que no és altra cosa que un eufemisme per a promocionar l’avortament arreu del món.
El Consell dels Drets Humans utilitza regularment el concepte de “drets reproductius” a pesar de que manca de tot fonament jurídic en el dret internacional.
En concret, l’utilitza per pressionar els estats que disposen de lleis i polítiques que protegeixen la vida que encara no ha nascut. Més particularment, la pressió es concentra sobre els governs dels països amb menys recursos i per tant més necessitats de finançament per part de la comunitat internacional i institucions com l’ONU.
Alhora, una munió d’entitats públiques i organitzacions no-governamentals, des de la Unió Europea fins a la Bill & Melinda Gates Foundation o la Planned Parenthood, amplifiquen el missatge de l’ONU i duen a terme nombrosos programes en el mateix sentit.
Amb el pas dels anys, les Nacions Unides, recolzades i fortament influïdes per aquests actors, s’han apropiat el paper d’àrbitres internacionals en nombrosos àmbits socials extremadament rellevants.
Això no seria tant problemàtic si no fos perquè ho fan des d’una perspectiva esbiaixada dels drets humans tal i com els conceberen els redactors de la Declaració de 1948, i que es correspon amb els postulats més individualistes i subjectivistes del progressisme polític actual.
A més, les decisions i pressions que exerceix el Consell dels Drets Humans solen situar-se als límits del respecte a la sobirania dels estats membres, a pesar de que aquesta és el principi fundador de la pròpia ONU (tal i com figura en l’article 2.1 de la Carta de les Nacions Unides).
Un exemple recent d’aquesta postura del Consell, que tan desapercebuda passa en els grans mitjans de comunicació, la trobem en el cas d’Uganda.
Tal i com relata l’ONG nord-americana Alliance Defending Freedom (ADF), aquest país africà fou objecte al gener del 2022 d’una avaluació del Consell de Drets Humans anomenada Examen Periòdic Universal, una revisió dels drets humans de cada país de l’ONU menada per altres estats membre.
Sense sorpreses, en una mecànica que és cada cop més freqüent, l’informe apuntà que Uganda havia de liberalitzar les seves lleis en matèria d’avortament i establir el que anomenà “serveis de salut i drets de salut sexual i reproductiva”, incloent els infants.
ADF treballà amb el govern ugandès per excloure totes les recomanacions i mesures contràries a la legislació nacional ugandesa i a les opinions majoritàries de la seva població, al mateix temps que recomanava accions per a millorar les infraestructures de salut materna i protegir millor la llibertat religiosa, especialment la dels conversos al cristianisme provinents de l’islam.
En aquest cas, Uganda acabà superant les pressions, però aquest cas concret demostra amb quina insistència i fins a quin nivell de profunditat l’ONU promou una visió ideològica i esbiaixada dels drets humans.
Loading ...
