És inevitable un conflicte bèl·lic entre els Estats Units i la Xina?

“El parany de Tucídides“ és una expressió creada i popularitzada per un politòleg nord-americà anomenat Graham T. Allison, a través d’un article periodístic del 2015. Tractava sobre el risc de guerra que genera la por de perdre l’hegemonia, “quan un poder en ascens rivalitza amb un poder dominant, com Atenes va desafiar Esparta a l’antiga Grècia, o com Alemanya ho va fer amb la Gran Bretanya fa un segle”.

El concepte va ser encunyat per descriure un conflicte potencial entre els Estats Units i la Xina al segle XXI

Allison va analitzar setze casos històrics i va concloure que en tretze d’ells les parts van entrar en guerra, encara que també va assenyalar aquells en què es va aconseguir mantenir la pau i evitar “el parany”. “Quan les parts van evitar la guerra, es van requerir enormes i dolorosos ajustaments en les actituds i accions, no només per part del reptador sinó també del desafiat”.

Allison es basava en una cita de l’historiador i militar de l’Atenes clàssica, Tucídides, continguda a la seva “Història de la Guerra del Peloponès”, en què es postulava que “va ser l’ascens d’Atenes i la por que això va infondre a Esparta el que va fer inevitable la guerra entre totes dues“. Va emprar el terme per descriure una tendència cap a la guerra quan una potència emergent (exemplificada per Atenes) desafia l’estatus d’una potència dominant (exemplificada per Esparta).

quan l’hegemonia d’una gran potència és disputada per una potència emergent, hi ha una gran probabilitat que esclati una guerra entre totes dues

Allison va aprofundir més tard en aquest concepte, al seu llibre titulat Destined to War (2017), en què sosté que els Estats Units i la Xina estan “en curs de col·lisió per a la guerra”. Des de llavors el terme s’empra per impulsar la teoria que, quan l’hegemonia d’una gran potència és disputada per una potència emergent, hi ha una gran probabilitat que esclati una guerra entre totes dues.

Després de la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la implosió de l’URSS i caiguda del comunisme el 1991, es van acabar la Guerra Freda i un ordre mundial bipolar

Els Estats Units van quedar com a poder hegemònic al món (ordre mundial unipolar) i no es veia enlloc un poder emergent que pogués rivalitzar amb ell. No obstant això, n’hi havia un emergent, la Xina.

El seu procés rapidíssim de canvi, que el va portar en pocs anys a convertir-se en “la fàbrica del món”, va començar el 1978 amb el canvi de model econòmic a un capitalisme d’estat, dirigit pel pragmàtic líder Deng Xiao Ping, les principals consignes del qual eren créixer molt i no fer soroll.

Els Estats Units i la pax americana s’imposaven al món pràcticament sense oposició a partir dels anys noranta del segle passat. Els temps precedents de la presidència de Reagan als Estats Units (1981-1989) i de Margaret Thatcher a Gran Bretanya (1979-1990) havien significat el triomf d’un món neoliberal i del seu acompanyant, l’anomenat Consens de Washington“. .

Reagan va ser l’artífex de l’ordre neoliberal i Clinton el seu executor, va fer més que el primer per la desregulació de l’economia. El Consens de Washington va convertir l’ordre neoliberal en un projecte global, molt lligat amb el col·lapse del comunisme.

En aquells moments es va produir un gran augment de poder per part de les institucionals multilaterals, com ara el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), sota el control de Washington.

Les seves regles consistien en un conjunt de mesures de política econòmica aplicades, per una banda, per fer front a la reducció de la taxa de benefici als països del Nord després de la crisi econòmica dels anys setanta, i de l’altra, com a sortida imposada per l’FMI i el BM als països del Sud davant l’esclat de la crisi del deute extern. Tot això per mitjà de la condicionalitat macroeconòmica vinculada al finançament concedit per aquells organismes internacionals.

El Consens de Washington consistia fonamentalment en deu punts, exclusivament econòmics:

1) disciplina fiscal, 2) retallada de la despesa pública, 3) increment de la base tributària, 4) liberalització de les taxes d’interès, 5) lliure flotació del tipus de canvi, 6) liberalització comercial, 7) liberalització de les importacions, 8) liberalització de la inversió estrangera directa, 9) privatitzacions, 10) desregulació.

A partir de l’auge extremadament ràpid de l’economia xinesa a partir del 1978, el Consens de Washington va ser progressivament substituït pel Consens de Pekín.

Consistia en la diplomàcia i el model de desenvolupament portat endavant per la Xina, en particular respecte dels països en vies de desenvolupament i molt especialment pel que fa als països africans.

La línia política xinesa prestava gran atenció a la no ingerència en els assumptes interns d’altres països, promovent en allò productiu un desenvolupament peculiar, “a la xinesa”, basat en infraestructures i producció, deixant els aspectes cívics en mans d’instàncies polítiques locals.

Xi Jinping culminaria el projecte amb la creació el 2013 de la “Nova Ruta de la Seda“, coneguda també com la Iniciativa del Cinturó i la Ruta (Belt and Road Initiative, BRI) o també OBOR (One Belt, One Road), una gran xarxa comercial entre Àsia, Àfrica i Europa.

Fa temps que el primitiu Consens de Washington ha estat declarat mort.

L’objectiu dels Estats Units havia estat la integració de la Xina al sistema occidental, especialment a través de la seva entrada a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) el 2001. En no haver-se produït aquella integració desitjada, i perduda posteriorment l’esperança que es produís, aquell objectiu ha estat reemplaçat per un debat centrat en com fer front directament al desafiament xinès, econòmic, polític i militar.

Avui, segons el parer d’especialistes, l’FMI i el BM ocupen un lloc que qualifiquen de “marginalitzat” a l’economia global. Queden molt lluny els temps hegemònics de les institucions de Bretton Woods dels anys noranta del segle passat, creades posteriorment a la Segona Guerra Mundial, entre les quals destaquen les citades FMI i BM. La Xina ha creat les seves pròpies institucions, cada dia més potents, a l’hora de ser present a l’anomenat Sud Global.

Un nou Consens de Washington

Per tot això, avui es parla als Estats Units d’un nou Consens de Washington, que consisteix simplement a com aturar la Xina en el seu apogeu cap a l’estatus de superpotència. Aquesta és una de les escasses qüestions sobre les quals estan dacord demòcrates i republicans, en un país políticament molt polaritzat.

El nou Consens de Washington es diferencia de l’anterior en tres aspectes:

1) Els Estats Units ja no exerceixen una hegemonia total inqüestionable, 2) el nou Consens és geopolític, no consisteix en instruments econòmics, es tracta d’atendre qüestions de seguretat nacional i sobretot de contenir la Xina, 3) el nou Consens és pessimista , mentre que el primer era optimista.

Washington ha perdut la fe en el multilateralisme econòmic i el neoliberalisme ha estat substituït per un nou paper de l’estat més intervencionista a l’economia.

L’últim test consistirà en “com es conté la Xina i se’l fa acceptar d’alguna manera un lideratge global nord-americà”, nou ordre mundial desitjat que alguns col·laboradors de la revista nord-americana Foreign Affairs ja qualifiquen “unipolaritat parcial”. Una pregunta clau que ara es formulen els analistes és: com es podrà imposar a la Xina un lideratge dels Estats Units basat en unes regles en què els Estats Units han deixat de creure (multilateralisme)?

El corresponsal del Financial Times als Estats Units, Edward Luce, acaba d’escriure:

“El camí intermedi entre el vell Consens de Washington i el nou consisteix a preservar allò que era bo del primer, en lloc de llençar-lo per la borda. El futur encara s’ha d’escriure. Cap poder no serà el seu únic autor. Però els Estats Units encara tenen molt a dir sobre si el guió serà obscur (per a la humanitat, llegeixi’s compliment del parany de Tucídides) o no”.

El seu col·lega del mateix mitjà de comunicació, Gideon Rachman, acaba d’escriure que a Washington ja és moneda comuna parlar d’una guerra possible entre els Estats Units i la Xina.

“Molta gent influent sembla pensar que una guerra entre els Estats Units i la Xina no només és possible, sinó probable. La retòrica provinent tant de Washington com de Pekín és bel·licosa, i això és perillós. Afortunadament, els profunds llaços econòmics entre la Xina i els Estats Units juguen a favor d’aturar una guerra i fins i tot una nova guerra freda. Els dirigents clau nord-americans insisteixen que a llarg termini el que cal aconseguir és una estabilitat estratègica entre les dues potències. Sembla molt lluny“.

Pel que fa a la UE

A jutjar per les visites recents de líders europeus a Pequín (Olaf Scholz, Pedro Sánchez, Úrsula von der Leyen, Emmanuel Macron) s’ha evidenciat que al seu si hi ha visions diferents sobre com relacionar-se amb una Xina reptada pels Estats Units i, al alhora, desitjosa de mantenir bones relacions amb Europa.

La Xina té molt clar què es proposa.

Políticament, afeblir la unitat europea davant la guerra d’Ucraïna. Econòmicament, evitar que la UE en restringeixi l’accés al mercat europeu. En conjunt, augmentar la dependència europea de la Xina i que Europa es distanciï de Washington.

Per contra, no és fàcil definir quins són els objectius europeus.

El discurs de Von der Leyen va ser dur amb la Xina abans i durant el viatge a Pequín. Ella pensa que la Xina és alhora un rival sistèmic, un competidor econòmic i un soci estratègic.

Borrell parla de la necessitat “d’una reducció de riscos” en tractar amb la Xina.

Macron, per la seva banda, va declarar que Europa no ha de ser un “vasalle” ni convertir-se en una “seguidora” dels Estats Units, contràriament al que opinen els líders polonesos i bàltics. Xi Jinping va reaccionar immediatament a aquesta declaració i va qualificar Macron d’“un autèntic líder europeu“ i “la veu de la raó” més influent d’Europa.

Molts líders empresarials europeus són ferms defensors de treballar i participar a l’immens mercat interior xinès, però alguna cosa està canviant en les pràctiques operatives.

“Accés a la Xina” per a les grans empreses europees significa, cada cop més, produir dins de la Xina, com ho fa Volkswagen. El prestigiós comentarista Martin Sandbu acaba d’escriure sobre això que “ja és temps que Europa aprengui que allò que és bo per a Volkswagen no és necessàriament bo per a Europa”.

Mentrestant, els comentaris recents de Xi Jinping a l’Assemblea Popular Nacional (APN) xinesa confirmen les ambicions de Pequín per als propers cinc anys i els reptes que plantegen per a Europa.

És una nova “missió de govern” per a cinc anys. Xi té davant seu reptes sense precedents: una economia en desacceleració, una població que envelleix i un entorn internacional molt canviant, de vegades en detriment de la Xina.

Pequín ha començat a avançar cap a un nou model econòmic que prioritza el mercat interior, el més gran del món, i les indústries de més valor afegit –“alta tecnologia i innovacions”– perquè l’economia xinesa sigui més autosuficient i competitiva.

Això ha quedat palès en estratègies com Made in China 2025 i China Standards 2035. Pequín busca combinar l’enfortiment intern amb la cooperació selectiva amb empreses i mercats estrangers.

l’objectiu a llarg termini és aconseguir que la Xina sigui més autosuficient

L’APN ha decretat que “la seguretat és la base del desenvolupament i l’estabilitat és el requisit previ per a la prosperitat”. Pekín sap que els seus esforços per crear un nou paradigma de desenvolupament continuen depenent en gran mesura de la capacitat de la Xina per mantenir vincles econòmics amb l’exterior, encara que l’objectiu a llarg termini és aconseguir que la Xina sigui més autosuficient.

Els màxims dirigents xinesos volen reduir la bretxa tecnològica que els separa d’altres economies avançades, sobretot dels Estats Units. Xi Jinping vol que, malgrat les diferències polítiques, la cooperació pragmàtica segueixi sent factible.

El decoupling (desacoblament) propugnat pels Estats Units posa en perill l’estabilitat, segons Xi. Les seves declaracions a l’APN confirmen que la Xina no es pot desenvolupar aïllada del món exterior.

Els països europeus continuaran sent socis crucials per a la Xina de Xi, però, segons el prestigiós think tank, European Council on Foreign Relations, “com més desunit estigui el continent, millor per a Pequín“.

 Loading ...