Notícia de Catalunya (5). Condicions a complir pel catalanisme

El catalanisme no és bo perquè s’anomeni així, sinó per si ho són els seus continguts. Exactament, igual que totes les concepcions polítiques, no està dotat d’infal·libilitat. El catalanisme afavoreix el poble en la mesura que realment li serveix a la vida de les persones concretes i a la continuïtat com a país.

Catalanisme significa que el poble català ha de posseir una memòria compartida, perquè el futur només existeix amb el que hem estat gestionant per cada generació. Una comunitat de memòria en la qual et reconeixes un passat, al qual et sents vinculat de manera sensible i raonable, o tractes d’estar-ho. No hi ha memòria sense tradició, ni expressió cultural d’aquella sense classicisme.

Però la tradició avui és liquidada, enviada al gulag, gasejada, reduïda al folklorisme marginal, mentre el classicisme és el gran desconegut de la nostra pròpia cultura. Avui som un país on culturalment només prosperen fugaces avantguardes. Però sense classicisme amb el qual trencar tota avantguarda és impostura; és el nostre cas. Història, tradició, costum, espai i temps humanitzat, perquè les festes i els llocs signifiquen molt més que la nostra presència, tot i que només ella els hi dona sentit i vivifica.

Això és Catalunya. Quan es manipula la seva memòria i es destrueix la tradició, el futur es torna confús i el present es degrada. Aaron Ciecchanover es definia, en una entrevista a “La Contra”, com a “ateu, però jueu per la religió del seu poble”. Aquesta és la força dels jueus i aquesta és la debilitat de Catalunya. Qui s’atreveix a dir el mateix amb el cristianisme? Aquest és un dels nostres problemes grans que el catalanisme defuig.

Aquest país ha d’oferir una comunitat de vida afavorida pels poders públics. Qui hagi llegit “El Petit Príncep”, en el seu diàleg amb la guineu contempla la narració de la vida humana entesa com la creació de llaços entre jo i les coses, els llocs, les lleis i especialment les persones. Això és el vincle, la persona vinculada, l’única forma de societat bona. Aleshores sí, quan això succeeix, l’home és capaç de morir, d’entregar-se per salvar el nus invisible que converteix les persones en rostre volgut i les coses en pàtria. Però la societat catalana viu lliurada a l’oposat, a la cultura de la societat desvinculada, perquè el govern dels individus aïllats és més complaent amb el poder que l’exigència d’una comunitat responsable que dona i, per tant, interpel·la i requereix. La nostra comunitat de vida està maleïda per això. Així, i entre altres misèries, la nostra capacitat d’integrar és menor avui amb tant aparell administratiu que quan el franquisme, quan Catalunya com a tal no existia; només quatre províncies. Perquè no s’integra només pels diners, o la coacció tova, i potser tampoc si és dura, sinó per l’exemple que aporta la comunitat d’arribada, el seu way life. El benestar atrau, però no integra si no té esperit. On és el nostre esperit col·lectiu? El catalanisme d’ara no sap respondre.

Hem de ser una forta comunitat de projectes que des del present proposa un futur, assenyala una direcció, promou un model de societat, que ens enalteix en lloc de degradar-nos. Ho fa a més de manera que podem pensar que es desenvoluparan acceptablement bé, o de manera extraordinària, el nostre propi projecte. Si la polis, la vida pública del país, no és la comunitat en el bé per assolir una vida virtuosa, com la definia Aristòtil, no hi ha projecte.

¿Però, a quin partit, quina cultura política, quin poder li interessa debatre sobre el bé i la virtut? Quina antigalla! I com que no hi ha virtut cívica, s’engendren insignificants o grans monstres com la ideologia de gènere o la ideologia queer. I el catalanisme, com en tantes altres coses, acovardit, calla i atorga.

Comunitat de projecte és avui davant el repte de la globalització l’excel·lència econòmica i social amb ambició, capacitat de realitzar i objectius exactes. Des de la nostra realitat, però, hem d’aspirar a ser com Dinamarca, on la flexibilitat del mercat es combina amb la seguretat en l’ocupació. Obtenir el resultat educatiu de Polònia per la seva eficiència, o com Singapur o Estònia en els resultats absoluts. Les inversions en investigació i desenvolupament de Suècia. L’eficàcia de l’administració pública de Nova Zelanda. Una vida digna i decent per a tothom, però que no eviti la recompensa a qui més s’esforça perquè l’equació immigrant més fracàs escolar i titulats superiors que emigren, és un desastre. Que no podem? És clar que sí. Comencem amb la Generalitat. Pressupost Zero i des d’ell tornem a construir les prioritats sense perversions ideològiques ni depredacions partidistes. Els resultats no seran per a demà i per això cal posar-nos en camí ara.

Ara, el catalanisme ha de respondre als problemes que, per la seva radicalitat, ens amenacen a deixar-nos a la vora del camí o més enllà amb la liquidació com a poble i cultura. Un llibre ens serveix d’il·lustració. “Un Món sense Nosaltres” va escandalitzar als Estats Units en assumir un plantejament del sector més panteista de l’ecologisme. El Moviment per a l’Extinció Voluntària (VHEMT, en anglès), que proposa que cada família només tingui un fill. D’aquesta manera mateix, els últims humans s’asseuran a veure la posta de sol i el triomf de la natura. En realitat, aquests “últims” no tindrien un final dolç, serien un grapat de vells buscant desesperadament com subsistir. Però, abans d’emportar-se les mans al capdavant la idea, recordi la proposta central del llibre: Un fill per parella. Doncs això exactament és el que estem fent amb entusiasme a Catalunya i a Espanya. Això de l’extermini de la humanitat és exactament el que estem fent.

A Catalunya, la taxa de fecunditat ha disminuït de 2,72 fills per dona el 1975 a 1,39 el 2022  A Espanya, de 2,8 fills per dona el 1975 a 1,19. L’agonia de l’extinció només és  una mica més lenta que la propugnada pels VHEMT. I si considerem només la població autòctona, la natalitat és encara més pobre.

Que ningú es cridi a engany. A aquest ritme, sense catalans no existirà Catalunya, sense espanyols no hi haurà Espanya. Però, el catalanisme d’ara, que tem el políticament correcte, fa com si res i s’entreté en els marges del camí mentre el nostre poble, comunitat de memòria, vida i projecte, naufraga.

Notícia de Catalunya (4). El pensament polític català i el cristianisme

 Loading ...