Conclusions de la conferència internacional “War and Peace” organitzada pel CIDOB de Barcelona

Introducció

La darrera edició de la conferència internacional War and Peace in the 21 st. Century, organitzada cada any per aquestes dates pel CIDOB, ha tingut lloc el proppassat 16 de març. Com és costum, s’ha celebrat al Palau de Pedralbes de Barcelona i ha estat inaugurada per Javier Solana, ex Mr. PESC (Política Exterior i de Seguretat Comuna) de la UE i exsecretari general de l’OTAN.

El CIDOB és un think tank (centre d’investigació) sobre relacions internacionals,  que  “tracta de vincular el seu coneixement especialitzat  amb la societat civil, el món acadèmic, l’àmbit empresarial, els decisors polítics i els mitjans de  comunicació“.

El propòsit central de la conferència d’enguany ha estat el de “contribuir a l’anàlisi de les dinàmiques internes de la UE i de la manera com la UE conforma les seves relacions exteriors amb els poders més importants del món, en una era de canvi de les aliances geopolítiques”.

El propòsit anterior s’emmarca dins d’un objectiu més general:

“La UE afronta un nou cicle polític amb unes eleccions immediates del  Parlament Europeu (juny 2024). La nova legislatura determinarà el lideratge de les institucions europees i l’abast de les futures  polítiques de la UE.  Una fragmentació parlamentària  i/o  una legislatura amb un incentiu reduït per aprofundir la integració posarà en perill la capacitat de la UE per afrontar tant els  reptes interns com els externs que té plantejats.  Considerant que ja  han passat més de quinze anys des de l’anterior reforma institucional important -Tractat de Lisboa (2009)-  la UE hauria d’endegar noves maneres de fer per guanyar eficiència i legitimitat i posar-se al dia per afrontar les amenaces d’un context global cada dia més complex“.

“Internament, qüestions com l’ampliació de la UE i reforma de la UE, les transicions verda i digitals, la migració i el pacte sobre l’asil, les reformes fiscals i els recursos propis, la defensa europea i les divisions persistents entre estats membres,  requereixen  esforços renovats per arribar a nous consensos i transformacions internes. A l’àmbit extern,  la UE necessita augmentar  els seus mecanismes i recursos per afrontar els reptes d’una realitat geopolítica complexa, amb conflictes oberts en territori europeu i en el seu  veïnatge (Ucraïna i Gaza), al que s’afegeix la realitat d’unes relacions complicades amb els Estats Units i la Xina, la rivalitat amb Rússia, la nova ampliació de la UE  cap a l’est  i  la necessària millora de les relacions de la UE amb l’anomenat Sud Global“.

Conclusions principals:

• Quan la política és més necessària que mai, la geopolítica imposa la realitat del poder en tots els conflictes.
• A la UE tenim un escenari condicionat per les eleccions de juny al Parlament Europeu i els seus efectes sobre les polítiques de transició energètica i de seguretat.
• Sonen tambors de guerra. La combinació i evolució actual de la geopolítica deixa Europa en una situació molt feble. Cal activar mecanismes que accelerin la integració europea. A la ciutadania europea li costa acceptar la necessitat de plantejar una nova visió en l’àmbit militar, però el pragmatisme s’imposa.
• Les eleccions europees i les nord-americanes d’enguany són vitals per aclarir el rumb que poden prendre els esdeveniments.
• L’extrema dreta puja electoralment perquè toca temes que interessen a la gent, com és el cas de la immigració amb les seves repercussions sobre l’habitatge, la sanitat, l’educació i la seguretat.
• La situació a Europa i al món s’assembla cada més a la que es va viure els anys trenta del segle passat.
• Els partits d’extrema dreta a Europa poden convertir-se en la tercera força política en importància a les pròximes eleccions europees, per sobre de liberals i verds, i Trump pot resultar guanyador a les eleccions nord-americanes.
• La immigració a Europa difícilment afluixarà. El seu efecte d’atracció a Àfrica i Àsia és molt gran. Europa és una mena de paradís amb el seu estat del benestar avançat tan superior al de la resta de potències. L’Alt Representant Josep Borrell ha arribat a dir que “fora  d’aquest paradís hi ha la jungla“.
• Enquestes recents sobre les properes eleccions europees diuen que guanya la dreta i que el vot es desplaça cap a la dreta radical. La primera força continuarà sent  el PPE, en segon lloc, la socialdemocràcia que continua afeblida, l’esquerra europea i els verds només traurien uns 50 escons cadascuna i els liberals uns  90,  tot plegat en un Parlament de 720 escons. La dreta radical es divideix en dos grups: Identitat i Democràcia (Le Pen) i Conservadors i Reformistes  (Meloni), sumats suposen uns 180 escons. Malgrat tot, es podria mantenir l’hegemonia tradicional d’una majoria absoluta dirigida per populars, socialdemòcrates i liberals.
• Ara toca enfrontar-nos a la crua realitat. La UE ha de treballar per accelerar la construcció del federalisme europeu. Europa ha de ser un actor fort en tots els àmbits que determinaran el món futur i això, encara que pesi a alguns, també inclou l’àmbit militar.
• En un període de maduresa per a la UE, la qüestió més urgent consisteix a preguntar-se  si el sistema institucional europeu, concebut per a una altra època, serà l’adequat per una UE de  trenta-sis o més països membres l’any 2030, amb unes eines de funcionament, com l’exigència de la unanimitat a la presa de decisions, que s’han tornat obsoletes.
• La UE té dues guerres al davant. S’ha fet una crítica sobre el diferent comportament de la UE en relació amb el que passa a Ucraïna i a Gaza. En el primer cas, ajuda a Ucraïna i sanciona a Rússia per considerar que s’ha violat el dret internacional. En el segon cas predomina la comprensió, malgrat  violacions produïdes del mateix dret internacional, és un  comportament asimètric.
• La UE no gaudeix de bona premsa al Sud Global pel seu colonialisme històric i les seves asimetries a l’hora de valorar els mateixos fets.
• Europa ha gaudit fins ara dels dividends de la pau, ha viscut segura amb una despesa militar baixa, protegida pels Estats Units i l’OTAN. Això s’ha acabat. La invasió d’Ucraïna ho ha capgirat tot. Atès que els Estats Units ja fa temps que ha girat el seu interès prioritari cap al Pacífic i l’Indopacífic, la UE ha de reaccionar. La UE ha de dotar-se d’una nova política de defensa en el marc de l’OTAN, malgrat que la defensa no és una competència de la UE sinó dels seus estats membres.
• L’actual Comissió Europea apunta a una darrera ampliació a l’horitzó 2030, amb l’entrada de fins a deu nous estats membres a l’est. Aquesta ampliació serà necessàriament problemàtica, si es produeix, car es tracta d’estats amb dèficits importants en matèria de corrupció, estat de dret i desigualtat. Caldran molts diners a la UE per afrontar molts reptes: ampliació a l’est, defensa, transició verda, transició digital. La pregunta és d’on sortiran tants diners. Noves emissions de deute, estil Next Generation, en moments en què cal retornar a l’equilibri fiscal després d’anys de polítiques laxes, sembla difícil.
• El director del CIDOB, Pol Morillas, ha tancat la reunió amb aquestes  paraules: “A Gaza parlem de corredors humanitaris i d’ajuda, però no de com acabar la guerra. A Ucraïna també tenim la situació empantanegada. Mario Draghi va saber aplicar el whatever it takes per salvar l’euro, cal veure si ara tindrem la mateixa ambició i si serem capaços a la UE de fer-ho en àmbits que ara ens són més urgents, especialment tot el que està relacionat amb la defensa i la seguretat. A Europa vam començar la casa per la teulada i ens vam oblidar de fer política i d’assegurar la nostra defensa. Aquest és el sentit del fracàs de les proposades Comunitats Política i de Defensa l’any 1954, fa setanta anys. Ha arribat l’hora de l’Europa de la defensa, però també l’hora de profundes reformes internes, com la supressió de la regla d’unanimitat al procés de presa de decisions importants i l’ampliació de majories qualificades  que permetin noves polítiques i la nova gran operació d’ampliació a l’est que es vol assolir a l’horitzó 2030.  Segurament caldrà  modificar els Tractats.“

La Xina  vol ser “una força que estabilitza forces“

La veu de  la Xina a la reunió ha estat representada  per Wang Huiyao, president i fundador del think tank Centre per la Xina i la Globalització (CCG). El missatge que ha vingut a portar a Barcelona, explicat  a la  reunió i a diferents mitjans de comunicació, es pot resumir així:

1. La Xina és un estat-civilització, amb cinc mil anys d’història. És una civilització primigènia. Al llarg de la història gairebé sempre ha sigut el poder més important i central del món, excepte el que anomenem a la Xina el segle d’humiliació (1839-1949), humiliació soferta a mans dels agressors occidentals i el Japó. L’any 1949 es va fundar la República Popular Xina, que celebrarà pròximament el seu centenari. Al llarg d’aquests anys, la Xina ha superat “el segle d’humiliació”, que no es pot tornar a repetir, i està preparada per ocupar altra vegada un paper central en el món. El “segle d’humiliació” va arribar per l’autoimposat aïllament de la Xina a partir del segle XVI (dinastia Ming) i a l’arribada de la Revolució Industrial a Occident i al Japó, que els varen donar una preeminència tecnològica i militar sobre la Xina.
2. La paraula “Xina” significa “imperi del mig“. Això és el que la Xina vol tornar a ser. No ha colonitzat mai cap territori i ha estat molts anys aïllada,  els xinesos són un poble que estima la pau. El llibre del savi xinès  Sun-Tzu titulat “L’art de la guerra“ diu que les guerres es guanyen sense fer-les.
3. La Xina va canviar de model econòmic l’any 1978, adoptant el sistema de lliure mercat, que alguns qualifiquen de “capitalisme d’estat”. A partir d’aleshores ha protagonitzat el creixement econòmic més gran i ràpid de la història. L’any 1978 teníem un PIB de 150 dòlars per càpita, que l’any 2008 ja havia crescut fins als 10.000.
4. La Xina és una civilització amb un concepte propi de democràcia, basada principalment en Confuci i la meritocràcia. Va inventar les oposicions a l’administració pública.
5. La Xina aspira a ser respectada com a civilització i no té afanys expansionistes. Per contra, se sent encerclada pels Estats Units, que desconfia del nostre creixement. La Xina aspira a un ordre mundial multipolar, basat en regles,  i desitja  que els Estats Units renunciï  al seu hegemonisme, bel·licisme  i  És partidària de la no-ingerència en països tercers.
6. Les relacions entre la Xina i la UE estan força bé. Ja fa anys que Pequín és el primer soci comercial de la UE. Ara mateix tenim una relació estratègica forta, però és cert que la relació amb els Estats Units i la guerra a Ucraïna ha acabat creant una certa tensió geopolítica. La solució al conflicte passa perquè els dos actors s’asseguin i estudiïn com impulsar la pau a Ucraïna. Pequín no vol veure una escalada del conflicte, ja ha presentat un projecte de pau.
7. Entre la UE i la Xina, més enllà de la tensió per Ucraïna, no hi ha un combat d’ambicions com el que hi ha amb Washington. Per això la UE ha d’adoptar un paper mediador entre Pequín i els Estats Units i,alhora, la Xina pot jugar un paper decisiu en el restabliment de la pau entre Kíiv i Moscou.
8. És molt fàcil per als republicans i els demòcrates assenyalar la Xina com l’enemic. Els Estats Units és el cas típic d’una potència mundial que pateix quan emergeix  una potència que pot rivalitzar-hi. La Xina ha dit sempre que no té cap mena d’ambició per superar els Estats Units, només vol que es respecti el seu dret a desenvolupar-se.
9. Igualment que a Ucraïna, la Xina vol la pau a Gaza. De manera molt semblant a la UE, la Xina vol una solució de dos estats i un alto el foc com més aviat millor. Manté llaços comercials tant amb els països àrabs com amb Israel, i per això també s’ha ofert a intercedir en aquest conflicte, igualment com s’ha ofert a intercedir en el conflicte d’Ucraïna.
10. Els principals reptes de la Xina a escala interna són l’estancament de l’economia i l’envelliment de la població, però cap dels dos preocupa massa a Pequín ara mateix. En matèria internacional, si la seva estabilitat interna perdura, la Xina vol ser “una força que estabilitza forces“. La seva experiència com a país en desenvolupament i també com a país desenvolupat li permet de ser intermediària entre el Sud i el Nord Global. La Xina pot aportar estabilitat a la complicada situació mundial d’avui.

 Loading ...