Just després de fer-se pública la sentència, que de fet en gran part ja es coneixia per haver estat filtrada en dies anteriors, l’independentisme ha iniciat la seva resposta a nivell institucional i al carrer.
El president de la Generalitat, acompanyat del president del Parlament i d’anteriors presidents d’ambdues institucions, ha fet una roda de premsa institucional criticant la sentència i cridant a la mobilització. El més subratllable de la seva intervenció, és que de fet, no comporta cap novetat amb el que havia anat desgranant les setmanes precedents. En aquest sentit, l’escenari prefigura dures declaracions en l’àmbit de les institucions, però sense en cap moment incórrer en cap tipus de figura que pugui ser considerada delictiva.
Per tant, el pes de la resposta i del seu possible impacte en la política espanyola reposa en la força que l’independentisme manifesti al carrer, a les empreses, i sobretot la seva durada. Un dia clau serà el divendres 18, quan està convocada una vaga general. La principal dificultat que té per fer-se efectiva és que els dos grans sindicats, UGT i CCOO, no li donen suport, com tampoc ho fa el tercer en importància USO. Per tant, és possible que el grau més o menys elevat de seguiment provingui de que la Generalitat argumenti que ha d’establir uns serveis mínims, que com l’anterior vaga general, tenen la utilitat de reduir el servei en una major proporció que si no hagués adoptat cap mesura, donat que una gran part dels treballadors del sector, afiliats als sindicats majoritaris, no li donen suport. És una forma de pressionar a la vaga des de les institucions. L’altre factor determinant serà el tall de les vies de comunicació, carreteres i autopistes, però el seu impacte pot ser més espectacular que efectiu si no es veuen alterats els transports públics, la xarxa de rodalies i el metro. És previsible que els FGC sí redueixin substancialment els seus serveis.
Però la qüestió central no és el que es produeixi durant uns pocs dies, sinó la capacitat per mantenir un conflicte visible i important al carrer i a les instal·lacions públiques, sobretot la dels transports. En aquesta mobilització d’ampla volada és on l’independentisme es juga el seu prestigi polític, ja que si no ho aconsegueix, demostrarà que malgrat la gran duresa de les sentències no té capacitat de resposta davant l’estat espanyol.
De moment i com a matí del primer dia, les incidències posseeixen significació però són de to menor, perquè si bé compliquen el desplaçament de la gent, estan molt concentrades a Barcelona, i els talls que efectuen no sempre són permanents. L’únic servei de transports que s’ha vist afectat al llarg d’unes hores, ha estat el tramvia en alguns trams de l’avinguda Diagonal, arteria que també ha estat tallada en diversos punts. Eixos importants de la ciutat venen enregistrant interrupcions. És el cas de la Rambla, el Passeig Lluís Companys, la Vall d’Hebron a l’alçada de St. Rafael, Paral·lel, Via Augusta, Ronda del Litoral en sentit Llobregat, Via Laietana i Gran Via.
Cal veure quins d’aquests talls es consoliden i es produeixen noves mobilitzacions. És previsible que a la tarda, en la mesura que finalitzi la jornada laboral, els incidents es multipliquin.
A les 13 hores no es té coneixement de topades amb la policia catalana. Una notícia d’última hora indica que el Tsunami Democràtic convoca a l’aeroport, seguint el model de Hong Kong. Una part dels mobilitzat han adquirit bitllets pel dia d’avui amb el que aconseguiran entrar a les instal·lacions. En aquest escenari, les previsibles topades es produiran amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.
L’ocasió de l’independentisme per desequilibrar l’estat és objectivament bona perquè coincideix amb un govern en funcions, una campanya electoral de gran incertesa i, tampoc cal oblidar-ho, el trasllat de les restes de Franco, que és un altre focus de conflicte ben diferent, situat al centre neuràlgic espanyol. És evident que l’independentisme en aquests moments no té al davant un govern sòlid i d’ampli suport. Aquest fet encara accentua més la prova de foc de la seva mobilització.
Per últim, cal subratllar l’impacte que les mobilitzacions poden fer sentir sobre el vot a Espanya. Com demà publicarem, els vents de cua estan empenyent de moment sobretot al PP i VOX. No és descartable que un grau de virulència important a Catalunya accentués aquesta tendència.
