Fa tot just una dècada, al 2009, l’empresa sueca de telecomunicacions Teliasonera concedí el contracte per la construcció de la xarxa de telefonia 4G de Oslo a una empresa xinesa llavors desconeguda, Huawei.
En aquell moment, fou una decisió inesperada i audaç: les empreses xineses tenien la reputació de produir material de baixa qualitat a costos encara més baixos.
El mateix any, Huawei dugué a terme la instal·lació de la nova xarxa completa de telecomunicacions de Noruega en menys temps del previst i per un preu inferior al esperat. El grup xinès desinstal·là i reemplaçà pels seus propis dispositius les antenes i altres materials que Ericsson i Nokia, els llavors líders mundials i campions nòrdics, havien muntat.
Per a molts experts en telecomunicacions, aquests episodis marquen el inici del auge mundial de Huawei. La corporació es distinguia d’altres grups industrials xinesos perquè havia aconseguit combinar preus baixos amb un qualitat elevada i tecnologies trencadores.
Tot i ésser un grup privat, Huawei ha rebut suposadament milers de milions de dòlars del govern xinès en ajudes fins a convertir-se actualment en el principal fabricant d’equipament de telecomunicacions mundial, present en 170 paisos.
10 anys després, l’empresa s’ha fet tan gran i necessària que Occident s’ha vist obligat a posar-se en guàrdia. En efecte, Huawei ha aconseguit la primera plaça mundial en matèria de tecnologia 5G. El pas de la 4G a la 5G s’anuncia crucial per a l’economia perquè farà possible, s’assenyala, el “Internet de les Coses”, això és, una situació de hiperconectivitat a la xarxa en que una multitud d’objectes de la vida quotidiana, des d’armaris de magatzems industrials fins a neveres de cases estaran connectats.
Els experts afirmen que gràcies a la major velocitat i capacitat de transportar informació, les xarxes 5G faran que els cotxes autònoms no s’estimbin, que màquines situades a milers de kilòmetres de distància entre elles es puguin comunicar, o que la intel·ligència artificial esdevingui quasi bé infal·lible.
En definitiva, la 5G podria esdevenir la columna vertebral de l’economia mundial en el segle XXI. I si Huawei segueix incrementant la distància que el separa dels seus competidors, podria posar Beijing, i no Washington, en una posició dominant.
Conscient del desafiament que això suposa, l’Administració Trump ha situat Huawei en el centre de la seva acció per contenir la Xina. Els efectes de la seva campanya ja s’han sentit arreu d’Occident.
Paisos com Japo o Austràlia ja han prohibit determinades solucions tecnològiques de Huawei en els seus territoris respectius. D’altres, com el Regne Unit i Alemanya, estan actualment analitzant la potencial amenaça que suposa Huawei en termes de ciberseguretat i independència tecnològica.
Segons Foreign Policy, un dels avantatges clars que ha tingut Huawei des de la seva fundació al 1987 per un veterà de l’exèrcit xinès ha estat el recolzament estatal. Tot i que Huawei no publica informes financers, sembla que l’empresa s’ha beneficiat d’un crèdit massiu de 30.000 milions de dòlars del Banc de Desenvolupament de la Xina. Ren Zhengfei, el fundador de Huawei, ha admès que sense la proteccio de l’estat xinès, “Huawei ja no existiria a hores d’ara”.
Tan sols tres anys després d’haver fundat la companyia, al 1990, Ren pogué fer una inversió milionària per tal de desenvolupar els productes que fins llavors importava de l’exterior. Segons un article sobre Huawei de l’any 2000, en els seus inicis la societat rebé un prèstec public de 8 i mig milions de dòlars.
Ren pogué convèncer poc després a Jiang Zemin, llavors secretari general del Partit Comunista Xinès, que un país sense tecnologia de telecomunicacions pròpia és com un país sens exèrcit. Al 1996, el govern xinès canvià la seva política i començà a posar traves als importadors de material de telecomunicacions.
Actualment, Huawei controla el 29% del mercat mundial de les telecomunicacions, una proporció que s’eleva al 43% a l’Extrem Orient.
