Ja és un clàssic, però ara ve augmentat: tornem a viure una situació de col·lapse hospitalari. L’Hospital del Mar de Barcelona ha superat els 200 pacients esperant a ser atesos, algun d’ells més de 24 hores. L’Hospital de Sant Boi de Llobregat viu instal·lat en el col·lapse permanent de les urgències amb esperes de més de 12 hores. L’Hospital de la Vall d’Hebron i Bellvitge també viuen situacions de saturació dels serveis. I tot això amb un agreujant, que és que Sanitat preveu que el pic de la demanda no s’ha assolit i arribarà en el termini de 10 o 15 dies. Per tant, la tendència no és ben bé a millorar, malgrat que s’incorporin ara més metges al servei.
En aquest clàssic que és la saturació hospitalària, conflueixen en aquesta ocasió uns factors específics: les onades simultànies de grip i covid, més el fet afegit que feia 2 anys que la grip havia tingut una presència escassa i, per tant, la immunització natural de la població s’ha reduït. Fins aquí el resultat seria només provocat per factors de possible control.
Però en tenim altres que són propis de la gestió. Un d’important ha estat el fracàs de la vacunació. No s’entén que la sanitat catalana s’hagi pres amb tan poca intensitat la necessitat de tenir vacunada el màxim nombre de persones de risc.
A aquest fet se li afegeix un altre dissortadament característic permanent. Les deficiències de l’assistència primària, que fan que la gent s’encamini directament a les urgències hospitalàries.
No és un fet anecdòtic la circumstància que a les vacances de Nadal es redueixen sempre el nombre de metges i altres professionals de la salut. Una qüestió de la qual se’n parla poc perquè no és simpàtica.
I encara ens queda l’últim factor del qual menys se’n parla perquè no és políticament correcte referir-s’hi. La majoria dels casos de grip i de covid que es donen en el moment present quan no tenen complicacions, a conseqüència de l’edat avançada o altres malalties, no tenen per què acudir a una consulta mèdica externa. Es resolen perfectament a casa. Cinc dies o una setmana de descans, hidratació, antitèrmics i no cal res més. És un interrogant que no s’explica prou per què tantes persones acudeixen a les incomoditats dels serveis d’urgències quan no és necessari.
Hi ha en aquest sentit un dèficit de responsabilitat social, perquè aquest col·lapse innecessari posa en risc l’atenció adient a casos que sí que realment són urgents i perillosos i que en massa ocasions, malgrat el cribratge que es fa als mateixos centres, el retard innecessari en l’atenció es produeix. Pot ser que amb aquesta tendència creixent a acudir a la medicalització externa hi juguin factors culturals i també socials, com el nombre creixent de persones que viuen soles i que tenen serioses dificultats per passar la grip a casa, lliurats als seus únics recursos. Sigui com sigui, aquí hi ha un vessant que la societat i també el govern català ha d’abordar, a més de les mancances cròniques que té la nostra assistència.
Però, atenció, perquè quan diem que falten metges hem d’afegir a continuació, comparats amb què, donat que la relació de professionals per cada 1.000 habitants segons Eurostat és superior al de la mitjana europea. El 2021 hi havia 4,6 metges per cada 1.000 habitants a Catalunya i a Espanya. Alemanya en tenia 4,3, la mitjana de la UE era de 4,2. França només arribava als 3,4 i al Regne Unit la situació era encara pitjor, amb 3,2. Però és evident que aquest país té una crisi greu amb la seva sanitat pública.
Només petits països com Àustria i Noruega, que superen els 5 metges per cada 1.000 habitants presenten resultats millors que els catalans, per tant, no hi ha tant un problema de manca de recursos com d’organització, eficiència i eficàcia en els serveis. Seria necessari que una instància externa independent i de qualitat verificada efectués una auditoria de la sanitat catalana i de l’ICS perquè segurament revelaria que hi ha massa coses sota l’estora de la combinació entre corporativisme i polítics que impedeix resoldre-les i els qui en paguem les conseqüències som els ciutadans.
