L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, bat tots els rècords històrics de reprovacions en un ajuntament democràtic, no ja a Barcelona sinó a tota Espanya. Fins a 6 vegades la majoria del plenari ha reprovat la seva actuació. Si no fos per la particular legislació que regeix la vida municipal, Ada Colau hauria hagut de plegar fa molt de temps per manca de suport. Un fet que també s’ha fet palès en no aconseguir aprovar per la via ordinària cap pressupost.
Aquesta situació anòmala no desperta l’atenció que hauria, i manifesta un dèficit de criteri democràtic tant en la societat com en els mitjans de comunicació. El que signifiquen tantes reprovacions és que l’alcaldessa governa la ciutat des d’una minoria molt petita i té una àmplia majoria en contra. Si la normativa obligués a dimitir a la màxima autoritat municipal quan es produeix un dels supòsits apuntats, sense cap mena de dubte s’estarien incentivant aliances que dotessin d’una majoria de govern, una més gran estabilitat i, en conseqüència, una millor gestió dels recursos dels ciutadans.
És una paradoxa que quan més declaracions es fan a favor de qui és més demòcrata, l’alcaldessa en té la mà trencada, -però no només ella perquè el món independentista d’una banda i els representants del constitucionalisme més estricte d’una altra- fan exactament el mateix, sense descendir mai a la realitat concreta, i com a conseqüència aquesta castiga als ciutadans amb deficiències pràctiques del funcionament democràtic.
La democràcia és un mètode no un fi en si mateix, i la seva utilització ha de traduir-se en benefici per a la gent i, per tant, ha d’evitar que sigui segrestada per minories, com és el cas de l’Ajuntament de Barcelona o per lobbys externs al propi govern democràtic.
