Les persones s’uneixen en comunitats polítiques que comparteixen narratives morals. Quan accepten determinades narratives queden cegues davant mons morals alternatius”. L’autor d’aquesta afirmació, Jonathan Haidt, ha estudiat per què tantes bones persones viuen dividides per la política i la religió. És clar que la qüestió no és únicament la del relat moral que forma la comunitat, sinó el paper que s’atorga a qui té un altre tipus de relat, a l’ altre.
En les democràcies occidentals, que crèiem societats ja afermades per la raó i el dret, s’estan produint en els últims lustres inquietants i poderoses tendències a la polarització social entorn de qüestions polítiques.
La confrontació que es viu a Catalunya ha produït tal polarització de visions i actituds, que una de les parts nega que aquesta polarització i segmentació sigui real, com pretén l’altra. Les esferes morals i els llenguatges de constitucionalistes i independentistes han arribat a allunyar-se tant entre si, que no només s’ignoren els arguments del contrari, sinó també el dolor que s’inflingeixen uns als altres; “jo soc ferit per l’altra part, però el que jo faig no té per què ferir ningú, perquè és legítim”. I el dolor reforça els blindatges, la sordesa, la ceguera i el desafecte, quan no l’odi.
És difícil percebre les distàncies entre marcs morals que són subjacents a idees polítiques oposades de persones que comparteixen entorn i vida quotidiana. En la vida familiar, laboral i professional es donen sovint divergències de criteri que acostumen a resoldre’s, si requereixen solució pràctica, mitjançant apel·lació a l’experiència, la tècnica o la prova i confrontació amb la realitat, que serà el millor i inapel·lable jutge de l’adequació de les alternatives en disputa. Generalment, els que discrepen en aquests àmbits comparteixen conceptes i llenguatge.
Quan cristal·litzen visions i estratègies polítiques enfrontades, els mateixos termes i conceptes adquireixen significats diferents; com passa sens dubte a Catalunya amb els termes democràcia, dret a decidir, presos, llibertat i tants altres. Així els debats no troben ni poden trobar un final, la qual cosa produeix una irritació creixent d’uns amb els altres que porta fàcilment a la pèrdua del respecte mutu i, fatalment, al rebuig d’escoltar qualsevol argument de l’altra part. Arribats aquí és imprescindible preguntar-se: què hem fet malament? És evident que no erren només uns. És possible, en aquest punt, abandonar la idea que l’altre està boig, és un irresponsable, un enganyat pels seus líders, un frívol, un cec, un arribista o un feixista?
La dificultat del debat polític rau que els objectius i valors que mouen les parts depenen en una enorme proporció d’arrels intuïtives i afectives, i només en una petita part de la raó. Es configuren amb la personalitat i ho fan seguint pautes i estructures afectives reconeixibles.
Com aconseguir un diàleg efectiu entre persones amb substrats afectius tan oposats? Els seus cors i les seves ments enfoquen aspectes diferents de l’escena i en deixen d’altres en la foscor. Almenys per entendre’s caldria que cada part intenti il·luminar i reconèixer els seus punts cecs, aquells que habitualment no veu en la seva pròpia posició. Els punts cecs de l’altra part es coneixen i es pateixen com a obstacles (com és possible que no vegis que…?); els propis, no. Amb dos exemples n’hi haurà prou. Veuen els òrgans de l’Estat i els constitucionalistes catalans la passió regeneracionista que inspira la gran majoria dels independentistes, les seves ànsies de “fer país”, un país decent i eficient? La seva inacabable energia i tenacitat aplicada amb gran generositat a tasques cooperatives a favor dels seus objectius comuns? Veuen que van ser capaços de situar més de dues mil urnes en escoles malgrat la vigilància i els esforços en contra de les diverses policies i serveis d’informació?, i veuen el que això suposa i implica? Temem que no, no ho veuen.
Veuen els independentistes que l’idèntic valor sagrat que per ells té la preservació de la llengua catalana, té per l’ Estat i els constitucionalistes catalans la preservació de la seva integritat territorial? Si ho veiessin, no haurien afirmat que pot canviar-se amb la majoria d’un sol vot! Són només dos entre els molts punts cecs d’una part i l’altra. Necessitem vèncer les cegueses que ens imposen els nostres colors. Ho necessitem com a pas previ a la segona gran tasca que ens exigeix l’ impasse actual.
Caldrà imaginar noves maneres de defensar els valors propis deixant espai per als de l’oponent, una vegada reconeguts. La imaginació creativa és la clau del pacte. La pau es negocia amb l’adversari. Redissenyant l’escenari. Estan en política els que són capaços de fer-ho?
Publicat a La Vanguardia l’11-1-2019
