Cinc promeses del Brexit – comparades amb el que el Regne Unit ha finalment obtingut

Ha durat molt més del inicialment previst, però per fi el Brexit pot començar a ser jutjat pels seus resultats.

Al 2016, la campanya a favor de sortir de la Unió Europea va presentar un seguit de promeses, suggestions i afirmacions sobre el que el Brexit permetria fer al Regne Unit.

Després d’haver consumit dos primers ministres relativament contraris, els conservadors David Cameron i Theresa May, els partidaris de la sortida del bloc comunitari prengueren el poder a Westminster sota el lideratge de Boris Johnson.

És particularment interessant veure el que els Brexiters esdevinguts ministres han aconseguit portar a casa per Nadal en l’acord in extremis del passat 24 de desembre al vespre.

La següent comparació està en part basada en un article del diari Politico.eu, especialitzat en els afers de Brussel·les.

Promesa #1: “el comerç amb la UE seguirà sent lliure d’aranzels i implicarà una burocràcia mínima”

En efecte, l’acord entre Londres i Brussel·les del passat 24 de desembre preveu un acord de comerç extremadament favorable pel Regne Unit. Almenys, si es té en compte que el Regne Unit deixarà de ser membre de la Unió Europea. El text preveu que el comerç britànic estigui exempte d’aranzels i quotes comercials.

No obstant, també introdueix nombroses limitacions a aquest principi de base. En primer lloc, sí que hi haurà més paperassa pels transportistes: els conductors hauran de presentar permisos d’importació i d’exportació, declaracions de seguretat i altres formalitats.

En segon lloc, el Regne Unit ha acabat accedint a signar obligacions de competència equilibrada que li impediran aprofitar-se massivament d’una eventual desregularització.

Londres estarà per exemple obligat a recórrer a un mecanisme de negociació en cas de disputa, i les dues parts tindran dret a imposar aranzels unilaterals en cas de competència deslleial. En aquest àmbit, l’equilibri de poder està clarament a favor de Brussel·les.

Un altre punt crucial que caldrà veure és què passa amb els serveis financers de la City, que no estan inclosos en l’acord de lliure comerç i que suposen el 7% del PIB total del Regne Unit.

Promesa #2: “la frontera de Irlanda del Nord no canviarà en absolut”

La promesa no s’ha mantingut del tot. És cert que “l’àrea comuna de viatge” actualment existent entre Irlanda i Irlanda del Nord (pertanyent al Regne Unit) no canviarà i que la frontera terrestre es mantindrà oberta.

No obstant, entre Irlanda del Nord i Gran Bretanya (frontera marítima) sí que hi haurà obligacions de duana. Aquestes s’expliquen perquè l’estatus d’aquesta regió del Regne Unit serà diferent del reste del territori britànic: seguirà sent considerada com membre de la unió duanera europea.

És una concessió de Londres important i fortament simbòlica perquè el Regne Unit queda en certa manera dividit en dues parts.

Promesa #3: “posarem punt i final a la supremacia del dret de la UE i del Tribunal de Justícia Europeu”

En el discurs en que Johnson anuncià l’acord, assegurà que el Tribunal de Justícia de la UE no tindria cap paper en en Regne Unit.

Caldrà verificar el text final del acord, però ja està clar que Irlanda del Nord, al formar part de la unió duanera de la UE seguirà estant sotmesa a les regles del mercat únic, regides pel… Tribunal de Justícia de la UE.

Promesa #4: “recuperarem el control de la immigració i l’asil, i retallarem la immigració en desenes de milers de persones”

El govern de Johnson ja ha començat a desplegar un nou sistema d’asil basat en punts. Es tracta d’una promesa primordial del Brexit que implicarà la fi de la mobilitat laboral lliure pels ciutadans europeus. A partir d’ara, espanyols, polonesos o grecs rebran el mateix tracte que la resta d’estrangers.

En aquest punt, caldrà veure com s’ho farà el Regne Unit per seguir disposant de mà d’obra relativament econòmica, fins ara proporcionada en bona part pels països d’Europa de l’est.

El país, com la resta d’estats europeus, presenta una taxa de fecunditat inferior a la mínima per assegurar l’equilibri demogràfic. Sembla doncs difícil que el Regne Unit pugui prescindir dels actuals fluxos d’immigració. El que potser aconseguirà és un millor ajustament entre els nouvinguts i el perfil d’immigrant que el govern cerca.

Promesa #5: “hi haurà 350 milions de lliures més cada setmana pel sistema de salut públic britànic”

Durant la campanya del Brexit, un autocar gegant travessà el país amb una pancarta gegant que anunciava: “enviem a la UE 350 milions de lliures cada setmana. En comptes d’això, financem el nostre Servei Públic de Salut”.

És cert que Theresa May autoritzà un augment de la despesa pública en sanitat de l’ordre de 20.000 milions de lliures anuals de cara al 2023, que equivaldrien a 600 milions addicionals cada setmana.

Però de fet, la contribució neta del Regne Unit (això és, el que aporta menys el que rep de la UE) és de l’ordre de 230 milions de lliures setmanals. Sense comptar que Londres ha hagut de gastar una suma molt considerable per preparar el Brexit i pagar la seva factura.

Així doncs, és cert que el sistema de salut públic britànic s’ha beneficiat d’un increment de finançament molt important des del 2016, però aquest no és exactament atribuïble a la sortida de la UE.

 Loading ...