Cimera de l’OTAN a Vilnius (Lituània): resultats dolents per a la Rússia de Putin

La cimera de l’OTAN celebrada el mes de juliol a Vilnius, capital de Lituània -un dels països  membres de l’organització atlàntica  més motivats per fer pagar a Rússia un alt preu  per la seva invasió d’Ucraïna-  va acabar amb l’acord de convidar Ucraïna a incorporar-se com a soci 33è a l’Aliança Atlàntica “quan es donin les condicions“.

Es tracta d’una declaració que permet als aliats salvar el seu compromís de continuar donant suport al país, juntament amb un pla “sense precedents“ per aconseguir la màxima convergència política i militar amb Kíiv.

Finlàndia es va convertir el mes d’abril passat en el soci 31è, mentre que Suècia, encara bloquejada per Turquia, espera entrar ben aviat i completar com soci 32è una ampliació històrica de l’Aliança, que tindrà frontera amb Rússia al llarg de tot el Mar Bàltic, convertit de facto en un llac intern de l’OTAN, malgrat la presència militar russa en el golf de Finlàndia (Sant Petersburg) i Kaliningrad.

OTAN, Turquia i Suècia

El dia abans de la cimera, Turquia es va convertir en inesperat protagonista, més enllà d’Ucraïna i de Zelenski, en supeditar Erdogan la seva aprovació d’ingrés de Suècia a l’OTAN a l’impuls de les negociacions d’ingrés de Turquia a la UE.

Es tractava d’un veritable xantatge polític que va irritar en gran manera els socis aliats perquè van considerar que es barrejaven dues qüestions totalment diferents. La mala jugada turca va obligar al secretari general de l’OTAN, el noruec Stoltenberg, a muntar urgentment una tanda de negociacions entre Erdogan i el primer ministre suec.

Després de la reunió, Suècia, que, des de feia un any havia demanat l’ingrés a l’OTAN  i havia  complert els requisits que Turquia li havia demanat –havia  canviat la seva Constitució,  havia endurit les lleis antiterroristes i  aixecat l’embargament d’armes a Ankara– va acceptar nous compromisos cedint a noves peticions turques.

Al final, Erdogan va aixecar el seu veto i va prometre donar llum verda a l’entrada sueca  aviat, sense especificar data concreta. L’acord  in extremis entre suecs i turcs salvava  un dels esculls que podien haver obstaculitzat seriosament el desenvolupament  de la cimera.

UE i Turquia

Cal recordar que l’adhesió a la UE es regeix per un procés molt regulat que han de seguir els països candidats. Turquia va demanar l’ingrés el 1987 i va ser declarat país candidat el 1999. Però des del cop d’estat del 2016 i la posterior deriva autoritària i islamista per part d’Erdogan, les negociacions no només han estat congelades, sinó que a la UE hi ha hagut  la sensació generalitzada que Turquia  s’estava allunyant cada vegada més del projecte europeu.

Brussel·les ha avisat Ankara que no hi haurà “dreceres” en el seu procés d’adhesió a la UE, suspès en bona part pel retrocés dels últims anys en matèria d’estat de dret i protecció dels drets humans.

Més immediats, en canvi, poden ser els avenços sobre l’actualització de la unió duanera existent entre la UE i Turquia. El que sí que s’ha acordat és que la Comissió Europea presentarà a l’octubre no només l’habitual avaluació sobre l’estat de les negociacions d’adhesió sinó també un informe addicional que plantegi noves vies per estrènyer la cooperació.

OTAN i Ucraïna

La declaració de convidar Ucraïna “quan es donin les condicions“ va ser durament criticada en un primer moment  pel president ucraïnès, Zelenski, per la seva falta de concreció, mentre acusava  l’OTAN de debilitat davant Rússia. Un punt de vista que va suavitzar el segon dia de la cimera, quan va declarar “entendre que no es parli ara d’adhesió  perquè ningú no vol una guerra mundial“.

Aquest va ser el principal i tens resultat final d’una cimera que va posar a prova la unitat de l’OTAN. No se li podia oferir a Ucraïna que fos automàtic el seu ingrés abans d’acabar la guerra, ja que això arrossegaria a l’Aliança a un  conflicte global.

La discussió fou forta entre els països que apostaven per una resposta la més concreta possible a la invasió russa -els països bàltics amb Lituània al capdavant i els de l’Est, fronterers de Rússia, amb Polònia de líder– i els que preferien centrar-se a prioritzar al màxim l’ajuda militar a Kíiv i guanyar la guerra.

Els Estats Units i Alemanya es mostraren partidaris  de la segona posició. El resultat final de la discussió va anar en la línia dels estats partidaris de la cautela, sense oblidar el seu compromís amb Ucraïna i la negociació de “garanties de seguretat bilaterals“.

En els moments actuals tot sembla indicar que ni Ucraïna està guanyant la guerra, malgrat la seva contraofensiva, ni Rússia l’està perdent, gràcies a la resistència de les noves línies defensives russes (trinxeres, búnquers, camps de mines, artilleria pesant).

Deixada l’adhesió a l’OTAN per més endavant, el blindatge militar i polític  que es va oferir a Ucraïna “no té precedents”.

Es va posar en marxa un Consell OTAN-Ucraïna en un pla d’igualtat, que va celebrar el 12 de juliol la seva primera reunió, i es va accelerar la transició militar ucraïnesa per deixar l’armament de l’era soviètica. El compromís aliat bilateral amb Kíiv va ser total.

El secretari general de l’OTAN va declarar que “avui ens reunim com iguals, i desitjo que aviat ens reunirem com aliats“. D’aquesta manera, volia emfatitzar que les perspectives d’adhesió d’Ucraïna a l’aliança atlàntica eren reals.

Zelenski va canviar les seves dures crítiques del primer dia de la cimera per un posicionament més moderat i pragmàtic, plantejant el segon dia tres prioritats: 1) invitació formal a l’OTAN, 2) recepció de l’armament necessari per continuar la contraofensiva, i 3) garanties de seguretat.

G-7

Les garanties foren materialitzades no solament en els acords bilaterals firmats amb diversos països aliats, entre ells Espanya, sinó també amb els subscrits el segon dia de la cimera amb els estats membres del G-7 (grup format pels països democràtics més desenvolupats   del planeta: els Estats Units, Canadà, Japó, Alemanya, França, Itàlia i  Regne Unit).

Espanya, país que no és membre del G-7, però sí de l’OTAN, es va sumar al G-7 per a oferir a Kíiv “compromisos de seguretat”. Va signar un document -al cap de més de cinc-cents dies de guerra i en els marges de la cimera de l’OTAN a Vilnius– segons el qual es garanteix a Ucraïna no solament les armes necessàries sinó també la tecnologia per produir-les, intercanvi d’intel·ligència i més missions d’entrenament.

El G-7 es va comprometre a donar  “seguretat“ a Kíiv davant Rússia. Pedro Sánchez va confirmar que Espanya se sumava al projecte de proporcionar “ajuda econòmica, militar i financera“.

El document diu que  “els líders del G-7 serem al costat d’Ucraïna mentre es defensi de  l’agressió russa i durant tot el temps que calgui“. Aquesta declaració conjunta era  el punt de partida per a la firma “d’acords bilaterals“ de “compromisos de seguretat“ amb Kíiv.

Els reunits a Vilnius varen comentar que Rússia s’havia equivocat quan va apostar per una victòria militar ràpida sobre Ucraïna i que també  va equivocar el seu càlcul  de què Ucraïna no obtindria un suport internacional aliat sense fissures.

L’OTAN, la UE i el G-7 varen confirmar, una vegada més, la seva  “determinació en l’ajuda total, incondicional i pel temps que calgui a Ucraïna“.

La candidatura d’Ucraïna a la UE, va recordar Josep Borrell, ha creat “una nova dinàmica al nostre veïnatge, ja que s’accelerarà el procés a tots els Balcans i Turquia també voldrà formar part d’aquest joc“. Erdogan va fer servir la cimera per arrencar noves confessions no només a Suècia a canvi d’aixecar el seu veto a l’ingrés a l’Aliança Atlàntida, sinó també de la UE.

La reunió va acabar amb un punt amarg quan el president turc Erdogan, en roda de premsa final, va aclarir que el seu compromís de ratificar el protocol d’accés de Suècia a l’OTAN “com més aviat millor“ significava que no tindria lloc abans d’octubre, a causa de l’aturada d’estiu del Parlament turc.

Altres punts rellevants aprovats a la cimera han estat els següents.  

La  despesa de defensa serà almenys del 2% del PIB de cada país membre de l’OTAN, encara que no s’ha fixat un calendari per implementar-ho.

A instàncies d’Espanya, s’ha acordat obrir una reflexió sobre les amenaces del flanc sud.

S’ha donat  la benvinguda a Finlàndia  com a nou membre de ple dret de l’OTAN, tot esperant de poder fer aviat el mateix amb Suècia.

La recent celebració d’eleccions tant a Turquia com a Grècia, ha ofert una finestra d’oportunitat per reprendre el diàleg entre ambdós països i provar  de resoldre vells conflictes, com la divisió de Xipre. Al marge de la cimera s’han vist, amb aquest propòsit, Erdogan i el també reelegit primer ministre grec Kiriakos Mitsokakis.

De la cimera  de Vilnius no ha arribat ni una sola bona notícia per a Putin. L’entrada immediata de Suècia a l’OTAN i la prevista a futur d’Ucraïna no han agradat gens a Moscou. A més, ha comprovat  com Erdogan s’allunya del Kremlin i s’acosta altra vegada als Estats Units i a la UE, després d’anys de distanciament.

 Loading ...