Hem vist a El cicle vital del que paguem i del que rebem de l’Estat: situació i conseqüències (I) les seves característiques. Ara, un cop entès el funcionament bàsic del cicle vital fiscal, apareix inevitablement una pregunta recurrent en el debat públic: pot la immigració compensar l’envelliment i la baixa natalitat? La resposta, a la llum de les dades actuals, és molt menys optimista del que sovint es proclama.
El punt de partida és el mateix gràfic analitzat a la primera part. Perquè la línia negra sigui positiva, un ciutadà ha de generar prou ingressos per cobrir no només els serveis que consumeix directament, sinó també la seva part proporcional del sistema sanitari, de les pensions futures i del conjunt de l’Estat.
Diversos estudis situen el llindar d’equilibri fiscal a Espanya entre els 24.000 i els 26.000 euros bruts anuals (a preus constants de 2024). Per sota d’aquesta franja, un treballador tendeix a ser receptor net; per sobre dels 28.000 euros, esdevé un contribuent net sòlid.
Aquest llindar no distingeix entre natius i immigrants. Però aquí apareix el factor decisiu: la major part de la immigració recent s’incorpora a sectors estructuralment situats per sota d’aquest nivell salarial.
Hostaleria, comerç minorista, agricultura, serveis administratius, cures, construcció auxiliar o serveis personals presenten salaris mitjans que oscil·len entre els 17.000 i els 22.000 euros anuals. Són sectors essencials per al funcionament del país, però incapaços de generar, per si sols, un balanç fiscal positiu al llarg del cicle vital.
La pujada del salari mínim ha reduït parcialment la distància amb el llindar crític, però no l’ha eliminada. Un treballador que cobra l’SMI continua situat en una zona de contribució fiscal negativa o, com a molt, neutra, un cop descomptats tots els serveis públics rebuts.
El problema s’agreuja quan s’introdueix la dimensió familiar. Una llar amb dos adults ocupats en sectors de baixos salaris pot sumar uns 34.000 euros anuals, lluny dels aproximadament 52.000 euros necessaris per equilibrar el cost fiscal d’una família amb fills. El resultat és clar: la baixa productivitat salarial limita la capacitat reproductiva i fiscal del sistema.
La concentració sectorial de la immigració
Les dades mostren una presència desproporcionada de població nascuda a l’estranger en aquests sectors de salaris baixos: servei domèstic, hostaleria, agricultura, construcció auxiliar i determinats serveis comercials. Sense aquesta mà d’obra, molts d’aquests sectors tindrien dificultats greus de funcionament.
Alhora, es produeix una paradoxa: una elevada sobrequalificació. Una part molt significativa dels treballadors immigrants exerceixen feines per sota del seu nivell formatiu, cosa que explica tant la seva concentració sectorial com la diferència salarial estructural respecte als autòctons.
Aquest fenomen permet que l’economia continuï operant, però no resol el problema fiscal de fons. Molts d’aquests treballadors triguen molt a convertir-se en contribuents nets positius, i una part no ho aconseguirà mai al final del seu cicle vital.
La falsa solució demogràfica
És cert que la immigració ha sostingut el creixement de l’ocupació i del PIB. Però PIB no és sinònim d’equilibri fiscal. Si els llocs de treball creats no superen el llindar de contribució neta, el sistema es manté en funcionament a costa de carregar una pressió creixent sobre les generacions futures.
El resultat final és inquietant: per mantenir sectors amb salaris que no cobreixen el cost del cicle vital complet, traslladem el dèficit als nostres fills i nets, en forma de pensions febles, serveis tensionats i una pressió fiscal creixent, tot això en un context de transició ecològica exigent.
Conclusió
La immigració no és la solució automàtica. Sense un canvi profund en l’estructura productiva, salarial i familiar, incorporar població a sectors de baixa contribució fiscal allarga el desequilibri en lloc de corregir-lo.
El debat real no és quanta immigració, sinó quin model econòmic, salarial i familiar permet un cicle vital fiscalment sostenible.
El problema no és quanta gent arriba, sinó en quins salaris queda atrapada. #Productivitat Share on X
Loading ...
