Hi ha una veritat incòmoda que el debat públic sol esquivar: al llarg de la vida, només contribuïm fiscalment de manera neta durant una franja relativament curta del nostre cicle vital. La resta del temps —a l’inici i al final— som perceptors nets de recursos públics. El gràfic que analitzem ho mostra amb una claredat difícil de refutar.
La representació reflecteix la contribució fiscal neta mitjana per edat a Espanya l’any 2023, entesa com la diferència entre els impostos pagats i les transferències públiques rebudes. És una mitjana estadística, però extremadament reveladora: no parla d’individus concrets, sinó del funcionament estructural del sistema.
El primer element essencial és entendre el codi del gràfic. Quan la línia negra se situa per sobre de zero, l’individu aporta més del que rep; quan baixa per sota, rep més del que aporta. Les barres apilades expliquen el perquè: impostos sobre el treball, el consum i el capital, d’una banda; educació, sanitat, prestacions i altres serveis públics, de l’altra.
La conclusió general és contundent: comencem a aportar més del que rebem cap als 24-27 anys i deixem de fer-ho poc abans de la jubilació. En xifres rodones, uns quaranta anys de contribució neta per sostenir tot el sistema.
Però aquest resum amaga realitats molt diferents segons l’etapa vital.
Infància i joventut: la inversió silenciosa
Entre el naixement i els 24 anys, la contribució fiscal neta és clarament negativa, amb valors que oscil·len entre els –5.000 i els –10.000 euros anuals per persona. El motiu és evident: educació i sanitat concentren la major part de la despesa pública en aquesta etapa, juntament amb altres transferències indirectes.
Ara bé, hi ha un factor sovint ignorat que alleugereix significativament aquesta càrrega: l’escola privada i concertada, i la sanitat privada i mutualista. Les famílies que opten per aquests sistemes financen, amb recursos propis, serveis que d’altra manera haurien de ser coberts íntegrament pel sector públic. Contribueixen via impostos, però reben menys del que els correspondria per la seva situació sociodemogràfica.
Aquesta etapa no és despesa improductiva: és inversió intergeneracional. La societat avança recursos esperant un retorn futur en forma de treball, cotitzacions i estabilitat social. Aquí, tres factors són determinants: l’educació, els hàbits saludables i, sobretot, la família, que actua com a nucli vertebrador de tots els altres.
Per això, retallar en educació, sanitat juvenil o polítiques familiars no és austeritat, sinó miopia fiscal. Espanya —i Catalunya amb un entusiasme gairebé suïcida— persevera en aquesta direcció, erosionant la base futura del sistema.
Edat activa: el cor fiscal de l’Estat
A partir dels 25 anys, la línia del gràfic creua el zero. Comença l’etapa en què l’individu esdevé contribuent net. El pic s’assoleix entre els 45 i els 55 anys, amb aportacions netes properes als 10.000–12.000 euros anuals per persona.
Aquest superàvit s’explica principalment pels impostos sobre el treball, complementats pels impostos al consum i, en menor mesura, pel capital. Mentrestant, la despesa en educació desapareix, la sanitat encara és moderada i les prestacions són relativament baixes.
El significat estructural és clau: un grup d’edat relativament estret finança simultàniament la infància, la joventut, el sistema sanitari general i les pensions presents i futures. Aquí es manifesta la fragilitat demogràfica del model: tot depèn que aquest tram sigui prou ampli, productiu i ben remunerat.
Vellesa: el gran desequilibri
A partir dels 63–65 anys, la contribució neta cau de manera abrupta. En les edats avançades, el saldo negatiu arriba als –15.000 o –20.000 euros anuals per persona.
Les causes són conegudes: les pensions constitueixen el gruix del dèficit, seguides d’un fort increment de la despesa sanitària i d’altres serveis de cura. Els impostos sobre el treball desapareixen; els de consum persisteixen, però són insuficients; els de capital es concentren en minories.
La vellesa és, amb diferència, l’etapa més costosa del cicle vital, i el sistema no s’hi autofinança: depèn completament de la població activa.
Una lliçó inapel·lable
El gràfic transmet tres missatges essencials. Primer: l’estat del benestar és intergeneracional, no individual; ningú paga exactament el que rep. Segon: el problema no és el nivell de despesa social, sinó l’envelliment, la baixa natalitat i la precarització salarial. I tercer: cada reforma que retarda l’entrada al mercat laboral, redueix salaris reals o penalitza la família, estreny la base fiscal que sosté tot el sistema.
A la pròxima entrega abordarem una qüestió clau sovint simplificada: per què la immigració, en les condicions actuals, no resol aquest desequilibri i pot arribar a agreujar-lo.
Ho veurem en l’article següent: El cicle vital del que paguem i del que rebem de l’Estat: per què la immigració no resol el desequilibri (i II).
Només contribuïm fiscalment de manera neta durant uns quaranta anys. Tot el sistema depèn d’això. #CicleVital Share on X
Loading ...
