Podeu llegir la primera part aquí
Transsexualitat
Els pretesos canvis de sexe anomenats transicions de gènere.
Si el gènere és una caracterització cultural, la transició és lleu. Ni tan sols cal fer cap canvi visible. N’hi ha prou i és suficient adduir i actuar com si fos del sexe que desitjo, i canviar el nom al registre civil.
Quan és així, la confusió esdevé absoluta, total i el frau és una temptació insuportable si hi ha quelcom a guanyar. Però generalment el que es pretén és una altra cosa: modificar el caràcter sexual secundari per la medicalització del cos i l’agressió quirúrgica, pensant que així l’home es pot fer dona i viceversa. Oferir la visualització del sexe que es desitja ser.
Quina impossibilitat més extraordinària! El sexe està inscrit en totes i cada una de les nostres cèl·lules, modificar l’aparença no modificarà la condició genètica i hormonal i, per tant, caldrà un tractament de per vida.
En nom de la prevenció del sofriment es permet l’hormonació a menors d’edat i es detreu als adults el control mèdic del procés, quan no és altra cosa que una immensa transformació medicada. En tot això, limitar, guiar-se per la prudència del coneixement científic és vist per la concepció LGTBIQ+ com una limitació dels “seus drets”. Una vegada més el desig individual sense restriccions com a norma absoluta.
Però la realitat mostra la veritable situació de danys mèdics greus: pèrdua de fertilitat, osteoporosi, problemes cardiovasculars, efectes secundaris hormonals a llarg termini. Hi ha, a més, l’augment exponencial de peticions de canvi en adolescents, especialment noies, el que suggereix un fenomen social, un problema d’inadaptació que troba en el fenomen trans una sortida falsa.
Tot plegat explica l’augment de les demandes en diversos països contra metges i hospitals per haver intervingut sense la deguda prudència, i comencen a revertir-se les lleis que ho permetien; no és el cas d’Espanya.
Feminisme de gènere
El feminisme de gènera, després d’haver assolit la igualtat legal i social en gran manera, ha derivat en una ideologia insaciable de confrontació, que planteja les relacions home–dona com una lluita, assenyalant l’home com a sospitós i culpable per defecte.
Argumenta que, malgrat la igualtat, continuen existint bretxes salarials, sostres de vidre i violència contra la dona i es presenta com a resposta a violències i discriminacions. Les patologies i abusos ben reals d’alguns homes, incentivats per un ambient i mercat de la hipersexualització, són convertits en la característica de ser home.
Aquest feminisme sosté que estructures històriques d’opressió masculina continuen influint en la cultura i requereixen polítiques correctores i tota crítica als seus excessos és titllada com a intent de restaurar privilegis masculins.
El resultat és terrible i ha esberlat a la societat.
És, la guerra de sexes amb discursos dominants, que presenten l’home com a agressor potencial, opressor estructural i “privilegiat” sense matisos, malgrat que hi ha igualtat jurídica entre homes i dones (dret al vot, accés a l’educació, igualtat laboral reconeguda, etc.), i en alguns països, la legislació discrimina en termes negatius a l’home, cas molt acusat d’Espanya, desnaturalitzant la justícia.
Aquesta política erosiona la cooperació entre homes i dones, fomenta desconfiança entre sexes, dificultant la cooperació en àmbits familiars, debilitant la institució familiar i l’estabilitat social, laboral i política, i substituint la complementarietat per la confrontació.
S’ha generat un desplaçament de prioritats. L’agenda pública se centra en lluites ideològiques mentre problemes reals (crisi demogràfica, conciliació familiar, pobresa) queden relegats. Governs i partits utilitzen el feminisme de gènere com a eina de control cultural i ideològic. La reacció en contra de tals abusos és ja evident en les generacions més joves de nois que es consideren discriminats.
La qüestió ara és si podem debatre racionalment sobre totes aquestes qüestions o bé tal cosa està prohibida i som insultats, cancel·lats, i amenaçats; perseguits per fer-ho. Charlie Kirk va dur el repte fins a les últimes conseqüències, va tenir èxit, però ho ha pagat amb la seva vida.
Cancel·lar el debat és la nova censura del segle XXI #LlibertatDExpressió Share on X
Loading ...
