Centrem

CENTREM: Un nou catalanisme per a una nova Catalunya

El procés independentista fa anys que s’ha revelat com un atzucac polític, un carreró sense sortida, que addicionalment a l’estancament ha representat per Catalunya i la seva societat la desintegració dels seus pilars estructurals més elementals.

La pèrdua de poder econòmic, poder polític, autogovern, projecció internacional i consens lingüístic aboquen a Catalunya a una progressiva regionalització, desnaturalitzant-se com a nació.

Aquesta folklorització del fet nacional català implica la pèrdua d’oportunitats de futur pel nostre país d’esdevenir un actor europeu i global significatiu. El no a l’ampliació de l’aeroport del Prat només exemplifica aquest llarg i agònic procés de suïcidi col·lectiu que els catalans fa anys que posem en pràctica, sense un destí ni intencionalitat clars més enllà de seguir-nos enfonsant a l’abisme de la nostra insignificança.

La resta d’Espanya i particularment Madrid no tenen la culpa de la nostra incapacitat evident d’acceptar la realitat i intentar construir solucions a partir de la mateixa, i no a partir de quimeres oníriques més que impossibles.

Que la resta d’Espanya i Madrid hagin aprofitat la nostra debilitat per millorar la seva projecció a tots els nivells posa de manifest no pas la seva maldat, sinó la seva major maduresa a l’hora d’assumir els principis bàsics del funcionament de l’economia globalitzada i del poder en general.

Catalunya continuarà perdent oportunitats, que per descomptat aprofitaran altres actors més intel·ligents que nosaltres, mentre no siguem capaços de bastir un nou projecte polític d’institucionalització de la nacionalitat catalana dins l’Estat espanyol, tal com ja va fer amb èxit Pujol durant la Transició.

Si alguna cosa ha aconseguit el procés independentista és volar pels aires aquest encaix institucional que es va construir el 78 i que garantia l’assumpció del fet nacional català amb eines concretes que, en aquell context, van permetre assolir al nostre país fites tan destacades com organitzar els primers Jocs Olímpics moderns de la història, esdevenir un dels primers destins turístics del món, impulsar la unitat europea, reescriure les normes del futbol, protegir la nostra llengua, tenir una televisió pública moderna, etc.

A partir de l’inici del procés es va dinamitar un sistema que tenia moltes carències i defectes, però no es va saber substituir per res millor.

Els exemples del nostre èxit abans del desastre són inacabables, com ho són també els exemples de la nostra trista decadència des de la cadena d’errors de la sentència de l’Estatut en endavant. I en una reacció que va posar de manifest la nostra infantesa com a societat, en lloc de corregir el curs com van fer els bascos quan també es van equivocar amb Ibarretxe, els catalans vam preferir tancar-nos en una bombolla d’autocomplaença i suposada superioritat moral que durant la presidència de Quim Torra va assolir les seves màximes quotes de ridícul i divorci amb la realitat.

Davant l’evidència ja incontestable de la desfeta, els catalans vam votar a les últimes eleccions autonòmiques per intentar empatar amb la realitat i vam fer president de la Generalitat a un àvid senyor que com a mínim parla l’idioma del poder, tot i que no és d’esperar que faci res més enllà que quadrar els números entre els amiguets per repartir-se el minvant negoci autonòmic que ha quedat després de l’hecatombe.

Pere Aragonès és el president que Catalunya es mereix, però certament no és el president que Catalunya necessita

Pere Aragonès és el president que Catalunya es mereix, però certament no és el president que Catalunya necessita. Si la nostra nació ha de tornar a dir alguna cosa interessant al món, o encara més, si la nostra nació pretén sobreviure en un termini de cinquanta anys vista, ha de plantejar-se ja l’autèntica dicotomia que afronta: la del ser o no ser. Ser és, com ja he dit, encetar un nou procés d’institucionalització de la nació catalana dins l’Estat espanyol que ens torni a brindar les eines que necessitem per tirar endavant com a país. No ser és continuar fent el que hem fet fins ara, continuar amb l’espera mil·lenarista d’una salvació que, en aquest cas, mai arribarà.

Pensar en qualsevol altra sortida resulta un exercici de pur voluntarisme: les solucions màgiques no existeixen, tal com estem no hi ha terme mitjà possible entre la regionalització i la renaixença. Els equilibris comptables d’Aragonès són com una pròrroga, però porten a la nació al mateix lloc que la febrada processista: la desaparició.

evitar qualsevol excitació contraproduent dels sectors més hiperventilats i estomacals tant de la societat catalana com espanyola

Aquest nou acord d’institucionalització nacional de Catalunya dins Espanya ha de ser, a imatge i semblança del 78, fruit d’un consens ampli que necessàriament ha de comptar amb el Partit Popular. També ha de ser un procés incardinat en un context de normalitat política, d’extraordinari calat en el fons però no necessàriament en les formes, per evitar qualsevol excitació contraproduent dels sectors més hiperventilats i estomacals tant de la societat catalana com espanyola.

Des de Catalunya hem d’afrontar tot aquest procés sense ser naïfs, entenent que per portar-lo a terme cal dotar-nos d’algunes eines que ara no tenim, i assumint les dificultats i els intents que hi haurà per part d’algunes seccions de l’Estat d’aprofitar l’ocasió per acabar-nos d’enfonsar. A negociar amb Espanya s’ha d’anar amb els deures fets, i també amb la millor de les voluntats: cal una voluntat absoluta perquè Catalunya sigui un agent estabilitzador per Espanya en el necessari camí que ha d’emprendre cap a una major integració europea.

Sobre les eines d’autodefensa necessàries perquè l’Estat no pugui aprofitar l’ocasió per acabar-nos d’arraconar:

La primera seria assolir una major cohesió nacional a Catalunya. Ha d’existir un alineament de voluntat i afany negociador entre amplis sectors de la societat catalana, que al mateix temps entenguin i es bolquin en aquest procés. No em refereixo a cap altra cosa que repensar vells consensos de país per tornar-los a formular adaptats al segle XXI: consensos al voltant de la llengua, de la política territorial, de l’autogovern, de l’economia, de la fiscalitat. Sense aquests consensos, que el procés ha trencat, no es pot negociar res amb Espanya perquè Espanya no tindrà ni un subjecte ni un objecte amb el qual negociar; cal un interlocutor i uns consensos que encarnin una voluntat majoritària i decidida del poble de Catalunya. Un interlocutor que no té per què ser un únic partit, i que podria i hauria de néixer de l’acord dels partits que consensuïn abans les línies mestres del nou projecte de construcció nacional català.

La segona condició per abordar aquest procés és la connivència amb la iniciativa empresarial. Gaire més a dir sobre això, més enllà que el món empresarial ha de tornar a sentir-se a gust a i, sobretot, amb Catalunya. Es pot parlar d’un retorn del poder econòmic, perquè això abans ja era així i convé assenyalar que redundava sempre en una major capacitat política per fer valdre els interessos de Catalunya.

La tercera i última condició és una aliança amb part del poder polític de Madrid i de Brussel·les (Berlín i París). S’ha de vendre el paper que pot jugar Catalunya com agent estabilitzador d’Espanya en el procés de federalització de facto europeu que s’intentarà impulsar i aprofundir pròximament i del qual Catalunya n’ha de ser un ferm i incontestable defensor.

En l’actual context parlamentari de Catalunya, no hi ha cap actor que estigui en disposició d’esdevenir el necessari catalitzador perquè les coses avancin cap on han d’avançar i s’abandoni d’una vegada per totes la cursa de la rata en la qual ens trobem atrapats.

Centrem, partit impulsat per l’exconsellera d’empresa i exsecretària general del PDECAT Àngels Chacón, juntament amb altres figures de l’entorn de la ja desintegrada Convergència i Unió, pot i ha de jugar aquest paper que cap altre dels actors catalans està en posició de jugar.

Centrem, ha d’encarnar aquesta voluntat pactista que ja en el passat ens va permetre renéixer com a nació, i ho ha de fer amb una rejovenida voluntat de construir la Catalunya de les dècades vinents, sense caure en l’error i la temptació de repetir velles i fracassades fórmules que ja van portar al centredreta nacionalista pel nefast camí de ser un actor més en la desfeta catalana.

Els errors d’aquest espai polític es poden resumir molt sintèticament en haver pecat d’oportunisme, sense tenir una mirada llarga basada en una reflexió intel·lectual fonamentada. A base de successius vols gallinacis cap a la millor de les posicions immediatament posteriors, l’espai va acabar abocant-se tot sol al precipici. Molts cops, és necessari fer un pas enrere per poder fer-ne dos endavant.

L’èxit de Centrem, i, per tant, l’oportunitat perquè el futur de Catalunya no continuïi sent el d’una progressiva folklorització, passa perquè aquest nou actor polític assoleixi algunes fites clau en els pròxims mesos:

La primera, que el seu ideari polític sigui capaç de bastir una autèntica alternativa cultural que tingui com a objectiu frenar la desvinculació que pateix la societat catalana amb les seves institucions naturals de socialització. Un discurs excessivament tecnòcrata, centrat en la gestió i, per tant, descafeïnat no donarà l’empenta que necessita aquest nou projecte per interpel·lar sectors significatius de la població catalana. Cal entrar al moll de l’os sobre què ens està passant com a societat, afrontar la despreocupació cap al bé comú, l’apatia social, l’excessiu individualisme, la manca de compromís amb res que vagi més enllà d’un mateix i que a la llarga representa el sacrifici de gran part de la població a tenir una vida bona a l’altar de la gratificació instantània. Sense una societat civil forta i compromesa, no hi haurà la cohesió social necessària per abordar amb garanties un procés de reformulació nacional i pacte amb l’Estat.

Segonament, Centrem ja ha de posar sobre la taula d’entrada les línies mestres dels nous consensos que han d’estructurar el fet català durant els pròxims quaranta anys. Hem de partir dels consensos de la Transició que el procés independentista ha destrossat i els hem de refer, començant pel consens al voltant de la llengua. A part de refer els vells consensos, canviant el que calgui, i tenint present que han de ser acceptables per una majoria social i central de Catalunya, hem de pensar nous consensos que ara poden ser útils per cohesionar la societat i potser al 78 no ho eren, com per exemple la reforma del sistema de finançament autonòmic. Centrem, no es pot permetre el luxe de la manca de concreció, no pot confondre la tebiesa amb la centralitat i haurà de dir moltes coses que potser al principi sonen estranyes, per la novetat, però que a la llarga han d’acabar formant part de l’ADN del país.

Tercer, Centrem necessita moltes cares noves. Si el seu projecte té una ambició com la que descric en aquest article, i s’avé a fer les coses bé en l’eix programàtic, defugint equilibris tèrbols i significant-se com cal en allò que cal, podrà atreure el talent que necessita el projecte per dotar-lo de frescor i superar tots els prejudicis inicials. A Catalunya encara queda molt talent polític per explotar, però està amagat, i defuig de qualsevol implicació pel rebuig natural que li representa el fangar en el qual s’ha convertit la política catalana. Cal encetar un cercle virtuós d’atracció de talent, de bona gent tècnicament capacitada, que se senti còmode treballant desinteressadament amb altres persones que també volen salvar Catalunya de la desgràcia.

Quart, Centrem ha d’encarnar la tradició pactista de Catalunya a la qual es referia Vicenç Vives al seu assaig Notícia de Catalunya. Ho ha de fer demostrant capacitat d’interlocució amb tots els actors del taulell i plantejant aquests nous consensos als quals ja m’he referit, que han de tenir una capacitat d’atracció magnètica per sectors amplis i centrals de la societat. Quan aquestes idees que han d’esdevenir consensos moguin els votants, eventualment mouran a la resta de partits.

Cinquè i últim, nous lideratges. Molt relacionat amb el tercer punt, l’atracció de cares noves s’ha de traduir en la construcció de nous lideratges polítics que defugin la tradició messiànica i populista del pujolisme, però en conservin aquesta capacitat de vibrar a la mateixa freqüència que els anhels de tot un poble. Si no li posem emoció al còctel, tot plegat quedarà en bones intencions. Les eleccions locals de 2023 resulten una excel·lent oportunitat per fer un primer filtratge i anar dibuixant els nous lideratges que l’espai necessita.

A tall de conclusió, Centrem pot i ha d’encarnar un nou catalanisme per a una nova Catalunya. Està en joc el futur de la nostra nació, el benestar de la nostra gent i la culminació d’una llarga història, com és la història de Catalunya, per la conquesta de noves fites en benefici del conjunt de la humanitat.

La mort d’un poble normalment representa la pèrdua col·lectiva d’un potencial no realitzat; és una manera d’entendre el món que es perd per sempre. Fem-nos dignes i mereixedors del gran llegat que tenim, impliquem-nos-hi en la mesura del possible i construïm un nou futur per enriquir-lo.

Centrem, no es pot permetre el luxe de la manca de concreció, no pot confondre la tebiesa amb la centralitat i haurà de dir moltes coses que potser al principi sonen estranyes, per la novetat Click To Tweet

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú