L’última enquesta del CIS ja ho deia i va obtenir un ampli ressò: els homes, especialment els joves, se senten majoritàriament discriminats a conseqüència del feminisme de la guerra de gèneres que impera en els governs. També pensen així, segons aquella enquesta, 1/3 part de les dones.
Ara s’ha publicat nou estudi el Baròmetre Joventut i gènere. Identitats, representacions i experiències en una realitat social complexa 2023 en el qual la fundació FAD aporta unes dades que confirmen des d’una perspectiva aquella situació.
Per començar, les dones que es declaren feministes han retrocedit substancialment. Han passat del 67% del 2021 al 57% el 2023. Ha caigut 10 punts en dos anys. És moltíssim. I és la primera vegada que passa. És un indicador de la saturació que les mateixes dones van experimentant sobre aquesta matèria.
En els homes el retrocés ja havia començat abans. El 2019 el 37% afirmaven que se sentien feministes, el 2021 havia baixat al 32% i el 2023 s’ha reduït al 26%. És a dir, de significar una mica més d’1 de cada 3 homes, ha quedat reduït a 1 de cada 4, que vol dir que la immensa majoria s’hi oposa.
Tot plegat té molta lògica i les mateixes informacions periodístiques que donen compte d’aquesta notícia demostren els excessos del biaix feminista. Per exemple, a La Vanguardia, un dels puntals del feminisme de la guerra de gèneres, Celeste López, classifica com a idea regressiva el fet que augmenti el nombre de persones que creuen que les dones estan més ben preparades per cuidar els fills que els homes. Sembla que un pensament racional considerés que després de 9 mesos d’embaràs els vincles de l’afectivitat i capacitat interpretativa entre la dona i el fill són per raons ben naturals més intenses que en l’home, que ho percep com un fet extern a ell. Però segons el feminisme hegemònic aquesta és una concepció regressiva, com consideren, continuant amb l’exemple de Celeste López, que el fet que el noi consideri que ha de protegir la noia és un concepte patriarcal que cal liquidar.
Tot plegat assenyala l’anomalia espanyola, que és gran i greu i comença per les lleis, perquè són aquestes més els diners públics els que han modelat una determina mentalitat:
La llei espanyola contra la violència de gènere és única entre tots els estats membres de la UE, en el sentit que és l’única que diu que la violència de gènere només existeix quan és exercida de l’home cap a la dona. A Europa hi ha 10 països que no tenen cap normativa que reguli ni la violència de gènere ni la violència domèstica, i els altres 18, aquí s’inclou el Regne Unit, sí que la tenen, però només 4 (Suècia, Bèlgica, Irlanda i Espanya), diferencien la violència de gènere de la violència domèstica. En altres termes, 24 països de la UE o no tenen legislació específica o, si la tenen, fan referència sense diferenciació a la violència domèstica. Dels 4 esmentats restants, tal com hem dit, només el cas espanyol considera que aquest conflicte existeix si l’acció violenta procedeix de l’home. En els altres països (Suècia, Bèlgica, Irlanda) no hi ha aquesta diferenciació.
Però l’anomalia espanyola continua quan es consideren els feminicidis, els morts per la parella. La prevalença per cada milió de dones espanyola és de només 2 i només presenten xifres inferiors Itàlia, Grècia i Eslovàquia. A Alemanya, per exemple, és de 3,7, a França de 3,1, a Finlàndia de 6,1. A Anglaterra i el País de Gal·les de 3,4. Però és que, a més, molts dels països no porten una comptabilitat específica d’aquesta figura delictiva, dels feminicidis ocasionats per la parella.
La tercera afectació fa referència a la violència en general: física, sexual, psicològica i econòmica. Letònia, Dinamarca, Regne Unit, Suècia, Bèlgica, Finlàndia, Eslovàquia i Luxemburg, tenen una prevalença d’aquest tipus de violència superior a la mitjana de la UE. Per exemple, a Dinamarca, Regne Unit i Finlàndia, a més, té molt de pes la violència física. Per sota la mitjana se situen Àustria, Croàcia, Eslovènia, Malta, Irlanda, Xipre, Grècia, Portugal i especialment Espanya, que és un dels països que registra una menor incidència. També forma part del grup en el qual hi ha menys afectació del tipus de violència física, junt amb Polònia, Àustria, Croàcia i Eslovènia. Amb tot, s’ha d’observar que el tipus de violència més estesa és la violència psicològica, que és la que incorpora una major càrrega de subjectivitat pel que fa a la seva existència.
Sigui com sigui, totes les dades assenyalen un fet absolutament contradictori que mostra com aquest tema està subjecte a una manipulació política que fa dècades que dura en el cas d’Espanya. Essent el país que presenta en tots els aspectes un dels menors nivells de conflicte i violència amb la dona, és el que a la vegada presenta lleis més dures i discriminatòries contra els homes, i dedica més recursos a aquesta qüestió.
Aquí hi ha un gran debat que s’ha d’obrir perquè no pot ser que una qüestió tan important sigui objecte de manipulacions tan massives i continuades, que utilitzen tot el poder de l’estat.
