No va ser cosa de 4 dies, però l’imperi romà es va ensorrar progressivament. No ho va fer a la velocitat de l’URSS, però també va fer implosió.
Crisi profunda de natalitat, onades constants d’immigrants, “els bàrbars”, crisis econòmiques recurrents, pèrdua de poder polític i militar en l’àmbit internacional. Moltes foren les causes que convergiren en la davallada imperial.
Examinem ara la situació d’Europa
Travessa un mal moment. Té dues guerres, Ucraïna i Gaza, a les portes. Feblesa en el marc internacional. Està quasi expulsada d’Àfrica. I pateix fortes tensions internes. Concretem-ho:
- Manca de política exterior i defensa única. En un món en conflicte cada estat continua anant pel seu compte després de tants anys.
- Grans desafiaments geopolítics. La insòlita tensió amb Rússia, inestabilitat al Mitjà Orient, relacions amb els EUA canviants en funció de la presidència, l’apuntada exclusió d’Àfrica concretada sobretot amb França i la manca d’unitat militar i de política exterior, deixen molt exposada la UE.
- La manca d’integració econòmica. És una unió incompleta donat que no existeix una plena integració de les economies dels països membre. Sobretot en el capítol fiscal que requeriria una unificació i la mobilitat laboral que és molt baixa.
- Crisi immigratòria. Afluència massiva d’immigrants i refugiats procedents d’entorns cada vegada més amplis, que van des del subcontinent índic a Àfrica, Amèrica Llatina, l’Àsia més llunyana. Malgrat el fet no hi ha una política ben assentada de com gestionar aquest flux immigratori. Aquesta circumstància, unida als baixos índexs de natalitat i al conflicte que en alguns països genera la immigració, determina un problema explosiu a curt i mitjà termini.
- La progressiva pèrdua d’una de les seves característiques vitals: la captivitat de proporcionar harmonia i benestar als seus ciutadans de cara al futur, com ho ha fet en el passat, almenys de manera clara fins a la primera dècada del segle XXI. Ara la inflació i el baix creixement econòmic són signes d’identitat europea.
- El fraccionament intern que s’accentua en un doble eix. El de sempre, el nord-sud i l’est-oest. No hi ha una bona resolució. Aquesta circumstància es combina amb la pèrdua de pes dels dos grans partits que estructuraven la UE: la democràcia cristiana, ara PP europeu, i la social democràcia, que viu una crisi terminal a la major part dels països.
- Profunds desequilibris interns en què es basava el model. Dos de crucials: la fallida d’energia segura i a bon preu procedent de Rússia, i la ruptura de les cadenes internacionals de valor que, unida als desequilibris en el comerç internacional, fan trontollar les economies industrials més avançades, com es fa palès en el cas d’Alemanya.
- La transició ecològica és també un altre motiu de conflicte. Pels costos que genera i sobretot per la forma com es distribueixen. La vida s’encarirà i ho pagarà la gent de menors ingressos i també augmenta la tensió “camp-ciutat” que la Política Agrària Comuna (PAC) no aconsegueix atenuar.
- Crisi política i els anomenats populismes. Els populismes que a l’esquerra són legítims i a la dreta no, no són altra cosa que reaccions acumulades causades precisament pels problemes que l’establishment que les elits comunitàries no aconsegueixen resoldre. A aquest fet s’hi uneix un altre determinant per a l’equació futura. És el següent:
- S’ha perdut el marc de referència dels acords fonamentals compartits. La UE sorgida del desastre de la II Guerra Mundial va generar uns acords fonamentals que més enllà de la lletra dels tractats donava cohesió a la vida en comú i coherència a les normes jurídiques que s’establien. Ara, quan abunden els tractats, és a dir, els contractes, aquests serveixen cada vegada més per dotar de cohesió a la UE perquè han desaparegut en gran manera i més enllà del verbalisme retòric els acords fonamentals que feien sentir-se vinculats a un projecte comú. Això fa que les disparitats econòmiques i culturals; d’interessos i necessitats, adquireixin una força centrípeta que no existia abans, i també genera quelcom molt dramàtic: la pèrdua d’il·lusió per una futura Europa unida perquè tot ha quedat reduït a una simple comptabilitat de “deure i haver”.
Loading ...
