Des d’un punt de vista econòmic, Catalunya presenta una lenta i continuada decadència. Pel que fa a la magnitud de la seva economia ja fa anys que va ser superada per Madrid. Catalunya té avui el mateix pes que en el 1995, 18,8% del PIB, mentre que Madrid continua creixent i ara ja és el 19,6%. Però, en la magnitud més representativa de la situació de la gent, el PIB per persona ha perdut pràcticament 7 p.p. en aquesta última dècada; del 121,4 de la mitjana espanyola (100) al 114,5 actual. A aquest ritme aviat hauríem perdut tot l’avantatge assolit entre els segles XIX i XX.
És evident que el procés no ve d’ara. Si volem situar un primer antecedent, el podem cercar en la gran crisi, que provoca el xoc del preu del petroli a finals de la dècada del 70, que va destruir part de la indústria catalana, el tèxtil per exemple, i sobretot va malmenar una bona part de la classe econòmica dirigent de la societat catalana, que no s’ha recuperat sota la mateixa fisonomia.
Podem dir que va ser un cop decisiu a la burgesia, que com a classe social ha desaparegut en l’ordre cultural; els propietaris i directius de les empreses importants no sembla que tinguin res a proposar al país, i s’ha vist reduïda en l’ordre econòmic, per les vendes i adquisicions al capital forà.
No és un fet menor en aquesta dinàmica, el traspàs del capital local de la indústria al turisme, que com tota estructura econòmica, genera nous interessos, una altra mentalitat dirigent i una classe treballadora de molta menor capacitat en tots els ordres que el treballador industrial. També l’efecte “aspiradora” de Madrid ha jugat fent perdre lideratge a l’economia catalana. A inicis del 80, per posar un exemple no industrial, la capital de la publicitat era Barcelona, avui ho és Madrid i a molta distància.
Una bona part del creixement econòmic de Catalunya és a causa de la incorporació massiva d’immigrants, un fet que no millora la productivitat, i contribueix així a una modesta evolució de la renda per càpita.
Altres indicadors socioeconòmics a escala regional europea, assenyalen que Catalunya se situa en un nivell mediocre amb tendència a empitjorar. L’ensenyament és el cas més evident, però en general, en tot allò que depèn del sector públic, el resultat a escala europea és d’una regió de segon o tercer ordre (educació).
Components bàsics pel catalanisme polític, com la llengua i la cultura, manifesten en el primer cas un clar retrocés en el seu ús social, empitjorament en la seva qualitat, fracàs volgut de la televisió pública catalana en la seva capacitat de millorar la llengua la cultura i una capacitat i referents culturals pitjors que els del segle passat.
Factors bàsics del nostre capital social, la família estable i transmissora d’educació als fills en primer terme, el món associatiu non profit, que no depèn vitalment de la subvenció pública, el tramat mutualista, l’escola concertada, cooperativista està terriblement afeblit; l’anomenat “Tercer sector” és simplement una dependència econòmica, a vegades no del tot prou transparent de l’administració pública. En definitiva, el capital social, característica essencial de la fortalesa de Catalunya, s’ha deteriorat greument, i per la seva lògica, aquest fet ha repercutit en el nostre capital humà.
En relació amb el marc competencial, s’han produït moltes promeses i escassos avanços. És una de les paradoxes de l’independentisme, que a més ha ignorat el desenvolupament de l’Estatut, mentre desaprofita al Congrés dels diputats la millor correlació de forces pels partits catalans que mai s’ha produït. El fet que després d’un seguit d’anys de gaudir-la no hagi assolit la preceptiva modificació del sistema de finançament, parla per si sol.
En aquest context, el govern d’Illa ha estat vist com una superació del conflicte amb l’independentisme. En realitat ens trobem davant la dimissió de la consciència cívica de la societat catalana, marcada per una actitud que oscil·la entre la passivitat i la frustració, com ho mostren les enquestes -una característica comuna a Espanya- quan assenyalen la política com un dels principals problemes del país.
Hi ha un gran buit polític quan es governa amb una força molt minoritària: el PSC amb 41 de 136 escons, per feblesa de l’oposició (qui la lidera?) i, per tant, sense alternativa, malgrat la fragilitat democràtica del govern. És un fet insòlit a Europa, que comparteix amb l’Ajuntament de Barcelona i un pèssim escenari per a un sistema democràtic, que extreu la seva força i eficàcia de l’intent de servir a la majoria que configura el govern.
Alhora Catalunya és el bastió fonamental del govern Sánchez en tots els sentits; per al govern a Generalitat, per als diputats que aporta Illa i també els que lliura ERC i Junts, sense que ni PP ni Vox assoleixin cap expectativa d’esmenar la situació.
És difícil percebre que l’actual govern d’Illa a Catalunya tingui la capacitat per aportar les respostes que Catalunya necessita, perquè mai plantejarà res que l’aparti del seu caràcter sufragani del govern espanyol. D’altra banda, la seva migradesa parlamentària li impedeix abordar els canvis que Catalunya necessita. Finançament, Rodalies, seguretat, aeroport, situació de la petita empresa i autònoms, immigració, ensenyament, televisió publica, reforma de l’administració, llei electoral, desequilibri entre drets i deures i un llarg etc. de qüestions pendents, que tenen exponents molt greus com per exemple la taxa de fecunditat 1,1 fills per dona, quan la xifra d’equilibri està en 2,1, la prioritat a l’avortament (40% dels naixements, màxim a escala espanyola) i la manca absoluta d’ajuts a la família i a la maternitat.
El pressupost, l’acte parlamentari més important de cada any, té tot el risc de tornar a ser prorrogat el que significa treballar amb el de 2023. En una lògica parlamentària europea, això significaria convocar eleccions, com va fer Aragonès, perquè la gent decideixi el camí. Illa, com Sánchez, no ho farà, perquè la finalitat no és escoltar a la gent sinó controlar el poder per al partit.
Alhora, el govern Illa consolida una cultura i una ideologia que està en l’arrel de les crisis que patim, i que de fet pateix bona part d’Europa. Forma un conglomerat, el de la progressia de gènere, amb la participació d’ERC, Comuns, i en una magnitud no marginal, també Junts.
Illa ho fia tot a la presència i una actitud de rigor aparent i compromís, i a moltes promeses de futur: “no us faltarà de res”. No és censurable, el que passa és que resulta molt insuficient per al que necessitem.
Tot això seria diferent:
- Si hi hagués un projecte de país. L’han suplert pel discurs de la bona gestió, i sembla que els grups de lideratge econòmic del país ho compren com a antídot dels anys del “Procés”. És una visió de vol gallinaci perquè sense horitzó de futur no hi pot haver bones polítiques públiques i perquè a més la gestió, no abordarà els grans problemes pendents, que necessiten una forta voluntat política.
- Si disposéssim d’una alternativa reconeixible, més enllà d’aspiracions, ben legitimes, de les banderes partidistes. No hi ha aquesta alternativa, que per a ser real ha de ser també alternativa cultural.
No és un diagnòstic que inspiri confiança en el futur, però és el que hi ha. Només una remota resposta des de la societat civil que regeneri, reformi i repari la situació política i cultural pot canviar una perspectiva ombrívola.
Loading ...
