Si a “La catàstrofe que camina: Espanya i Europa en descomposició”, situàvem el context catastròfic d’Espanya i la Unió Europea, cal situar algunes especificitats rellevants de Catalunya, amb el benentès que no pot oblidar-se que aquestes se situen en el marc descrit per a Espanya i Europa i no fa altra cosa que assenyalar la gravetat més gran de la situació catalana.
Recordem els punts de l’article anterior:
- Assumpció de la realitat catastròfica.
La crisi no és futura ni hipotètica: ja és present i afecta Espanya, Catalunya i bona part d’Europa.
- Fractura estructural de la Unió Europea.
La UE viu sota l’hegemonia de la cultura de la desvinculació, que erosiona vincles socials, polítics i institucionals.
- Habitatge i inflació acumulada.
La inflació acumulada i l’habitatge han deteriorat les condicions de vida, destruint la capacitat de disposar d’un projecte dels joves.
- Jovent col·lapsat per la hipoteca.
Una quota mitjana equival al 70% del salari real dels joves. És una impossibilitat vital, no una dificultat.
- Estat gegantí, endeutat i car.
El deute creix i els interessos són una de les partides més grans del pressupost.
Els costos de transacció de l’Estat s’inflen, sobretot pel salari públic molt més alt que el privat.
- Sistema de pensions insostenible.
L’OCDE alerta que el model actual de pensions és inviable per la indexació sobre la inflació, l’envelliment. Hi ha un factor de cost addicional creixent en l’augment de la despesa sanitària.
- Immigració massiva de baixa productivitat.
Efectes directes:
— apuja el preu de l’habitatge.
— abaixa salaris dels sectors afectats.
— tensiona sanitat i educació.
— impacte polític creixent.
- Infraestructures en col·lapse permanent.
L’AP-7 i Rodalies exemplifiquen el col·lapse material, que incideix negativament en la productivitat del país.
- Europa en deriva bèl·lica sense estratègia.
S’impulsa una preparació per a la guerra amb Rússia sense justificació estratègica sòlida. El resultat és més despesa de l’estat. Antonio Costa és l’únic que assenyala la necessitat de reorientar-se.
- Crisi institucional espanyola.
Els tres poders s’enfronten. No hi ha pressupostos. El govern no governa: només sobreviu.
- Democràcia reduïda a ritual.
Els partits obliden que la democràcia no és un principi sagrat, sinó un mètode d’eficàcia que avui no funciona.
- Conclusió: propaganda vs. realitat
El país viu una catàstrofe real tapada per anuncis i promeses. La realitat acaba sempre imposant-se, i ho farà amb duresa.
Si alguna zona del mapa europeu exemplifica la catàstrofe amb una puresa gairebé dolorosa, és Catalunya.
El país que havia estat l’eix industrial, cultural i moral de la península és avui un territori esgotat, socialment fracturat i demogràficament desbordat.
Els indicadors ho anunciaven fa anys, però ningú no va voler escoltar-los. Ara ja no són senyals: són diagnòstics.
El retrocés econòmic: Madrid supera Catalunya
Fa anys que Madrid pesa més en el PIB espanyol que Catalunya. I la distància creix. Massa inversions perdudes. Massa empreses que han marxat. Massa soroll polític i massa poca gestió. Catalunya ha deixat de ser el motor d’Espanya per convertir-se en la seva rèmora més preocupant. Les elits econòmiques catalanes han optat més per la rendibilitat immediata (turisme i derivats) que per projectes de futur (indústria i tecnologia).
La pobresa dels ocupats: un país que treballa i segueix sent pobre
L’informe FOESA és una autòpsia social: 1,4 milions de treballadors —el 38%— viuen en precarietat. I entre els menors de 30 anys, la proporció s’enfila fins al 65%.
Això vol dir que la majoria dels joves catalans treballen i continuen sent pobres. El treball, que havia estat el mecanisme d’ascens social, ja no garanteix res. Ni l’autonomia econòmica. Ni la dignitat adulta. Ni el futur.
Un 13% dels precaris tenen estudis universitaris. És la prova que la universitat ha deixat de ser porta d’entrada a la prosperitat.
La cohesió social trencada
Catalunya és avui una societat debilitada, esfilagarsada. Els serveis públics —sanitat, educació, transport— funcionen sota pressió i estan desbordats. L’habitatge és un mur impossible d’escalar. La natalitat és la més baixa de tota la seva història, mentre l’avortament representa el 40% dels embarassos. Una societat sense fills és una societat que ha renunciat a si mateixa.
Col·lapse lingüístic: la desaparició accelerada del català
El deteriorament de la llengua és tan vertiginós que costa d’acceptar-lo amb fredor d’analista.
Dades de la Generalitat:
— Només el 26,9% dels habitants de Barcelona tenen el català com a llengua habitual.
— El castellà s’imposa amb un 47,3%.
— A l’àrea metropolitana, el català és encara més minoritari.
— Només a l’Ebre, el Pirineu i la Catalunya central es manté clarament majoritari.
La davallada respecte al 2018 és d’entre 2 i 3 punts arreu, però al Gironès arriba als 9 punts: un sotrac demogràfic que explica per si mateix el futur lingüístic del país.
Mai, ni en el franquisme, el català havia retrocedit tan de pressa. L’escola, que en teoria hauria de salvar-lo, no pot fer miracles: una llengua que es redueix a matèria escolar i a més no és presentada de manera atractiva no té futur. El català ha deixat de ser una llengua de progrés social; hem retrocedit al segle XIX en aquest sentit.
Si res no canvia, en poc més d’una dècada la llengua habitual de Catalunya serà el castellà. I amb la llengua —que és estructura moral i substància històrica— es perdrà també el país.
Un territori saturat i un govern extenuat
Catalunya no només perd cohesió; perd governabilitat. Ha passat de 6 a 8 milions d’habitants en un temps rècord, però el pressupost social no ha crescut en la mateixa proporció.
És un país que ha perdut el control del seu propi destí, perquè no té un model propi amb el qual complir. El llegat de Pujol està desaparegut, i cap altre l’ha substituït La dimensió extrema de la pèrdua és un govern monocolor de la Generalitat, d’un partit que depèn de la seva central a Madrid, que no pot reconèixer el grau de catàstrofe que ens afecta després de set anys de govern socialista a Espanya i sobreactua amb títols de plans i programes, sobreactua tant, que crida a l’Exercit (l’UME) i a la Guàrdia Civil (SEPRONA) per controlar la Pesta Porcina Africana.
El triple eix de la catàstrofe catalana
- Llengua i cultura: en retrocés accelerat i sense model d’integració real.
- Habitatge: un mur que expulsa joves i famílies a la perifèria d’una vida interrompuda.
- Natalitat: la més baixa de la història, amb una societat que avorta més que no pas engendra.
Aquest triangle és mortal per a qualsevol nació.
El final d’un cicle històric
Catalunya havia estat una societat cohesionada, emprenedora, capaç de construir-se i reconstruir-se. Avui és un país fragmentat, empobrit, desorientat i demogràficament desbordat. És el final d’un cicle. El final d’una manera d’estar al món.
Però encara no és —encara— el final del país. El malson només és irreparable si ningú no vol despertar-se.
Els tres grans mals catalans són llengua, habitatge i natalitat: un triangle letal. #Catalunya Share on X
Loading ...
