L’operació Illa, que pot sortir bé al PSOE, però que incorpora el gran risc de situar la gestió de la pandèmia en el centre del debat electoral, té com a principal pretensió crear les condicions perquè es pugui reeditar una nova versió del tripartit en un format diferent. Illa es presenta com a persona que opta a la presidència de la Generalitat, però aquesta pretensió no expressa l’estratègia profunda de la campanya dels socialistes, que saben que és molt difícil quedar en primer lloc. El que intenten és esberlar l’acord obligat entre ERC i JxCat a base que el PSC se situï en segona posició i Pere Aragonès obtingui la victòria, però amb uns resultats febles. Aleshores tot estaria preparat per a la formació d’un govern d’ERC i Comuns amb el suport parlamentari del PSC, que seria, segons els seus càlculs, la segona força al Parlament. Aquest plantejament facilitaria el govern de Sánchez perquè convertiria ERC en un aliat estructural de la governança espanyola a canvi de governar amb l’ajut socialista a la Generalitat.
A aquestes alçades de la pel·lícula és ben clar que només JxCat aposta per la independència nua i crua, la de forçar la via unilateral, perquè tots els altres que professen més o menys la teoria de la independència ho fan havent renunciat fàcticament a ella. És el cas d’ERC, que matisadament cada vegada va substituint més el discurs de l’estat independent pel de la república sense adjectivar. El PDeCAT és partidari d’un referèndum pactat, que és la mateixa carta que juga ERC amb un altre nom més “emotiu”: fer acceptar a l’estat “el dret a l’autodeterminació”, que és el mateix pacte dit d’una altra manera. I no diguem ja Marta Pascal i el PNC, que encara ha de recollir les signatures necessàries per poder-se presentar, que situa en un tercer pla la independència i en un primer el concert econòmic.
Tot això, discursos al marge, i ERC ho sap perfectament, significa que salvant imponderables de la història, la independència ha desaparegut dels objectius polítics de tots els partits excepte de JxCat. Perquè assumir el pacte significa necessàriament dur a terme una reforma constitucional que permeti el referèndum d’autodeterminació que demanen Aragonès i Junqueras, perquè la Constitució actual no ho fa possible.
Aquest objectiu significa en primer lloc disposar de suficient majoria al Congrés per acordar la reforma, i es tracta d’una majoria qualificada que és difícil d’assolir, per no dir impossible, amb el PP en contra. Un cop acceptada la proposta de reforma, el pas següent encara és més complicat: cal convocar un referèndum a tota Espanya i guanyar-lo. És a dir, cal aconseguir que la majoria de votants espanyols acceptin que les CCAA autònomes en general, o algunes d’elles en particular, puguin separar-se i així ho decideixen en una consulta. És imaginable el triomf del “sí” a tota Espanya? Més quan una part, no petita, de ciutadans de Catalunya farien sentir la seva veu a favor del “no” acceptar la reforma, fet que provocaria una pressió addicional, per si fos necessari en l’electorat espanyol. Es posaria en relleu, les enquestes ho farien, que com a molt només la meitat o una mica més dels catalans estan per la independència, i òbviament això encara faria més inviable un difícil vot afirmatiu de la societat espanyola. Tot això sense considerar els poders de l’estat. Podrien la monarquia, l’exercit, la justícia acceptar aquesta hipòtesi? Però tot i ser tot plegat molt difícil, superant-ho no seria encara suficient, perquè caldria anar tot seguit a unes eleccions constituents i guanyar-les clarament.
En aquest context és evident que només la carta de la confrontació directa i de forçar la mà de l’estat, és la que permet racionalment pensar a obtenir la independència perquè el problema que creessin fos massa gran com per no fer-li cas. Aquesta via, que és la de JxCat, presenta tota una altra sèrie de dificultats per a la seva realització i és que el somni de la raó, com va pintar Goya, crea monstres. Però el que sí que és palès és que qui vulgui realment la independència acabarà donant el seu vot una vegada més a Puigdemont.
Loading ...
