El problema ve de lluny. Com a mínim des de 1935, quan Josep Antoni Vandellós va publicar Catalunya, poble decadent, una obra inicialment polèmica, reeditada el 1985, i que amb el pas del temps s’ha convertit en un text de referència. Ja aleshores s’hi apuntava una constant històrica: Catalunya ha tingut sempre una demografia feble, i bona part de la seva trajectòria col·lectiva s’explica en aquesta clau. També ha estat, sempre, un país d’immigració.
Però mai com ara la descompensació havia estat tan gran ni tan intensa, fins al punt de posar en risc la continuïtat mateixa del país. Mai l’onada immigratòria —en relació amb la població autòctona— havia assolit una magnitud comparable, i mai la natalitat havia caigut a registres tan baixos: poc més d’1,1 fills per dona en edat fèrtil, quan la taxa de reemplaçament se situa en 2,1.
Hi ha, però, indicadors encara més alarmants, perquè no només descriuen una situació demogràfica, sinó que expressen una determinada mentalitat col·lectiva. Els avortaments representen ja prop del 40% dels naixements, una xifra extraordinària en paràmetres europeus. Alhora, per cada avortament anual, han arribat entre quatre i cinc persones nascudes fora.
Catalunya és avui la comunitat amb el nombre absolut més alt de persones nascudes a l’estranger. El seu saldo migratori exterior anual encapçala habitualment les estadístiques: l’any 2023, per exemple, el saldo net va superar les 126.000 persones. Una de cada quatre persones residents a Catalunya ha nascut fora d’Espanya.
En alguns municipis, el fenomen és encara més extrem. Guissona, a la Segarra, supera el 51% de població estrangera, principalment vinculada a la indústria càrnia. Castelló d’Empúries s’acosta al 45%, impulsat pel sector serveis i el turisme. Salt, al Gironès, amb un 37%, és un dels nuclis urbans amb més diversitat del país. A Barcelona, el 33,6% dels residents han nascut a l’estranger.
El creixement natural és negatiu: mor més gent de la que neix. Prop del 34,6% dels nadons que neixen a Catalunya són de mare estrangera, i la població immigrant és sensiblement més jove. En la franja d’edat entre els 30 i els 40 anys, gairebé la meitat dels residents han nascut fora d’Espanya. No és menor el fet que el creixement recent de l’afiliació a la Seguretat Social a Catalunya s’explica gairebé íntegrament pels treballadors nascuts fora.
Davant d’aquest escenari, s’han alçat posicions que van de la indiferència a la celebració.
Des de la dreta econòmica, una part important del món empresarial ho veu com un fet positiu o, si més no, necessari, sense gaire més consideracions. Des de sectors de l’esquerra, se celebra obertament, perquè la idea mateixa d’un poble català els sembla sospitosa o directament reprovable. Aquestes mentalitats han estat determinants en el desastre actual, en el qual han participat tots els governs i tots els partits.
Posteriorment, ha emergit una reacció de nova planta: aparentment contundent, però enganyosa, inviable i irracional —“fem fora els que han vingut, no deixem entrar ningú més”—, que evita afrontar el problema de fons.
De la mateixa manera que el problema entre nosaltres no és que hi hagi massa musulmans, sinó que hi ha pocs cristians —de fe o de cultura—, la immigració no té resposta possible sense un canvi radical de la natalitat. I és radical perquè exigeix la convergència de tres grans vectors.
El primer: polítiques públiques a favor de la família i de la maternitat que superin àmpliament la mitjana europea en la seva quantia. Això no significa petits ajustos, sinó més que doblar les actuals assignacions pressupostàries.
El segon: resoldre els greus problemes econòmics, professionals i laborals, així com el dèficit de reconeixement social, que impedeixen que moltes parelles es casin i tinguin fills.
Però seria un error confiar-ho tot només a aquest àmbit. Hi ha una tercera dimensió, cultural i moral, que també ha de ser abordada: aquella que exalça la paternitat i, sobretot, la maternitat; que reconeix que la transmissió de la vida és l’acte més important que poden realitzar un home i una dona.
Per afrontar aquests reptes cal una gran convergència dels poders públics, de la societat civil organitzada, del capital social mobilitzat amb aquest objectiu. I també de l’Església, que continua sent la principal agència d’anunci i observança moral que existeix al món i al nostre país.
Per què és tan vital passar de l’actual xifra —absolutament suïcida— d’1,1 fills per dona, primer a acostar-nos als dos i després a superar-los? Perquè, en cas contrari, s’està produint un procés de substitució de la població autòctona per una altra d’orígens diversos i heterogenis, que acaba anul·lant tota referència al que som, hem estat i preteníem ser en la història.
Això no és estar contra la immigració. És estar a favor de tenir fills. A favor d’una natalitat que expressi confiança en el futur. D’una paternitat i maternitat responsables en el sentit ple del terme: de la saviesa que permet entendre que no només existeix una responsabilitat individual envers un mateix i l’entorn immediat, sinó també envers el poble al qual pertanyem.
S’ha criminalitzat aquest diagnòstic per part d’aquells que, política, ideològica i culturalment, són responsables del procés d’extinció, i han criminalitzat el concepte de “reemplaçament”. Cap problema. Jo no ho anomeno així. En dic, simplement, substitució. És el que estem vivint.
No és menor el fet que el creixement recent de l’afiliació a la Seguretat Social a Catalunya s’explica gairebé íntegrament pels treballadors nascuts fora. Share on X
Loading ...
