En relació amb les nostres administracions públiques (Generalitat, ajuntaments grans com el de Barcelona, Diputació i Àrea Metropolitana de Barcelona), tenim un problema greu, que és producte d’un vici i que constitueix un error que ens castiga. Es tracta de resoldre totes les qüestions a força de fer créixer el pressupost sense mai, mai, rendir comptes de com s’han gastat els diners i sobretot que coneguem en quina mesura els objectius que es perseguien amb aquests s’han assolit. Perquè, és clar, pressupostar i gastar més (diners que surten de les nostres butxaques) és fàcil. Però el que realment ens diu si millorem o no són els resultats que s’obtenen amb la despesa.
Per constatar-ho, fem un exercici: un habitant de la ciutat de Barcelona rep teòricament sumant el pressupost de la Generalitat, l’Ajuntament, la Diputació i l’AMB quasi 8.000 euros l’any. Això cada persona, per tant, una llar d’un matrimoni i un fill hauria de gaudir de serveis i transferències per valor d’uns 24.000 euros. Ara seieu 10 minuts, penseu i veieu si aquesta xifra és real. Aquí cal comptar-ho tot, l’escola, més o menys gratuïta, la sanitat si és pública, els ajuts que rebeu, i també cal descomptar el que pagueu si teniu una mútua, si porteu el fill a l’escola concertada, etc. No és cap exageració afirmar que estem lluny de percebre aquests recursos en serveis o en béns. Al contrari, el que tenim consciència és d’un estrangulament continuat.
Mal funcionament d’una bona part del transport públic, els grans retards a la sanitat, a la dependència, escoles que tenen recursos que no els hi permeten complir deficiències claríssimes, no veiem mai un membre de la Guàrdia Urbana a qui adreçar-nos… La llista de mancances és extraordinària. Per tant, aquí hi ha un problema de fons.
Els pressupostos que maneguen les institucions públiques de Catalunya són molt grans, però no són aplicats amb eficiència i menys pensant en millorar-nos la vida. La Generalitat disposa de 42.000 milions d’euros anuals. Una fortuna. L’Ajuntament de Barcelona, només ell sol, 3.200 milions d’euros. I d’aquí, per exemple, ens tocaria rebre quasi 2.000 euros l’any en serveis i béns. Tenim la gent que vivim a Barcelona la percepció que aquesta és la gratificació de l’Ajuntament cap a nosaltres?
Després tenim els pressuposts menys subjectes al focus de l’atenció mediàtica i pública i que representen una mena de zona d’ombra. Es tracta dels pressuposts de la Diputació de Barcelona i de l’AMB. En el primer cas, per a l’any passat, va disposar de més de 1.000 milions d’euros, i una mica per sobre l’AMB, quasi 1.200 milions. Què en sabem d’aquests diners? Com es gasten? Quina part va a petar a salaris del personal? I a compte de béns i serveis que consumeix la pròpia administració? I quina part repercuteix en la població? I concretament, en què la notem?
Aquest problema greu és conseqüència, d’una banda, de la partitocràcia, poc donada a rendir comptes, però també de la manca d’una opinió ciutadana que vol ser ben informada i que es manifesta activa. Els països no els fan els partits polítics. Els fa la gent amb la seva actitud quotidiana.
Loading ...
