L’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) ha fet un informe gens afalagador per a la situació d’Europa davant els riscos climàtics. Considera que en general s’han fet progressos en aquest terreny per part de la Unió Europea, però que no són suficients per afrontar situacions d’urgència i assenyala com a territoris més sensibles els del sud d’Europa principalment a causa de l’impacte de les més grans temperatures, la manca d’aigua que afecta la producció agrícola i els boscos i els incendis forestals. També assenyala que les regions costaneres es poden veure més amenaçades per les inundacions, l’erosió i la intrusió salina.
En gran manera està sent un diagnòstic de la situació catalana, com a prototipus que enregistra un elevat nombre d’impactes de tots aquells estralls.
En concret, n’hi ha un que cada vegada esdevé més amenaçador i sobre el qual la Generalitat no està actuant a l’alçada del problema, com en totes altres qüestions greus que ens afecten. Es tracta de la situació dels boscos i el risc d’incendi forestal. En l’anàlisi que va fer el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) en un informe de l’any 2022, per tant, sense registrar l’agudització de l’efecte de la sequera l’any passat, resultava que hi havia 33.000 hectàrees de bosc afectades de manera extrema per la sequera i la calor. És una superfície que està afectada sobretot per la caiguda massiva de fulles o, fins i tot, la mort dels arbres. Aquesta superfície sens dubte ha crescut. Afecta sobretot els planifolis, però també a les coníferes, sobretot als pins amb quasi 6.000 hectàrees.
La part més afectada de Catalunya és el nord. El Pallars Sobirà, Osona, el Berguedà, la Noguera i el Pallars Jussà són territoris que pateixen especialment aquesta circumstància, però que també s’estén el problema al Moianès, el Bages i, encara més al sud, al Garraf. En concret, i ja referit al 2023, en les comarques del Bages, el Moianès i Osona, els arbres que presenten símptomes de sequera han passat del 12% l’any anterior al 80% el 2023. Aquesta dada fa pensar que aquella referència del CREAF s’haurà multiplicat en un grau extrem.
A aquesta situació amb pocs precedents cal afegir-hi una conseqüència derivada, que és el creixement de les plagues que encara acaben per delmar més el bosc. És un cercle viciós, la sequera afebleix les forests, fa més fàcil l’aparició de plagues i la seva propagació, i alhora aquest fet accentua la feblesa del bosc. En concret i lligades en una mesura variable a l’estrès hídric es poden assenyalar, en primer terme, la processionària del pi, que ha assolit una extensió extraordinària i també, la menys estesa, processionària del roure. El xancre del castanyer i la plaga de l’om d’un escarabat que s’alimenta de les seves fulles, són altres afectacions que danyen al bosc.
Tot plegat multiplica el risc que es produeixi un gran incendi forestal entenent com a tal, en el cas de Catalunya, aquell que se situa molt per sobre de les 10.000 hectàrees cremades. La raó d’aquest risc és evident: vegetació seca, arbres morts i estrès hídric.
Cal recordar en aquest sentit que l’incendi forestal es facilita i propaga en funció del grau d’humitat de la vegetació, la humitat intracel·lular i la humitat atmosfèrica. Aquest estiu es donaran circumstàncies perquè totes aquestes condicions adverses arribin a nivells màxims. I aquí comença el problema greu, perquè Catalunya disposa d’un bon sistema de prevenció i lluita contra els incendis basat en la detecció ràpida i la intervenció immediata, de manera que transcorri el menor temps possible entre que es produeix el focus i arriba la primera unitat d’extinció. Això fa que a l’estiu es produeixin multitud de focus, però que el nombre d’hectàrees cremades sigui molt baix.
Aquest sistema, però, té una feblesa: no serveix per fer front a grans incendis que es produeixin quan el focus s’ha transformat en un gran front que a més avança ràpidament perquè el treball tèrmic que, en definitiva és l’incendi i que té com a activitat més important evaporar totalment l’aigua de la vegetació perquè es pugui produir la ignició, és molt més fàcil en les condicions actuals.
La lluita contra el gran incendi forestal ja no depèn de la intervenció ràpida; aquesta el que fa és evitar-lo, però si per les circumstàncies adverses s’acaba produint, tot el mecanisme de lluita esdevé insuficient. Perquè la lluita contra el gran incendi en un país de dimensions petites i una gran extensió forestal requereix mesures estructurals que s’han de dur a terme durant tot l’any, any rere any. A més ha de disposar d’una gestió forestal adient que, d’una banda, enforteixi el bosc i, d’una altra banda, atenuï les possibilitats que l’incendi es propagui a grans superfícies.
Tot això no existeix a Catalunya, i la despesa que en aquest camp es fa és absolutament insignificant en relació amb les necessitats. La forest quasi mai ha estat una prioritat, malgrat que la major part del territori català té aquesta condició. Ara ja som tard per preparar l’escenari per a una lluita eficaç del gran incendi de cara a aquest estiu, però evidentment per aquesta raó és més important que mai que es comencessin les actuacions de cara a l’any que ve i confiéssim en la providència per enguany. El problema del bosc català a causa de la sequera tindrà conseqüències durant anys i, per tant, és pertinent i urgent adoptar mesures.
Un debat monogràfic al Parlament de Catalunya sobre aquest tema específic, la situació i perspectiva del risc de gran incendi als boscos catalans, és una necessitat palesa.
Loading ...
