Les xifres a Catalunya són alarmants. De fet pel que fa al contagi i a les transmissions ens situaríem igual que en el període més crític de la pandèmia, als mesos de març i abril de l’any passat. La diferència radical és que l’afectació sanitària i la mortalitat no hi té res a veure. La vacunació actua com a sòlida barrera davant la covid-19, de manera que els grups de població que pateixen les patologies més agudes, els de més edat, estan protegits. Però aquest fet no significa que el que ens passa sigui innocu. Primer, perquè l’abundància de casos fa que malgrat que la letalitat sigui menor, aquesta existeix. L’1 per mil de persones infectades acaba ara a l’UCI, i això explica que de mica en mica vagi ingressant gent jove, i un de cada 100 necessita intervenció hospitalària. Si els casos es compten per desenes i desenes de milers i això no s’estronca, no es produirà el col·lapse dels hospitals, però sí que hi haurà un degoteig constant d’ingressos i de morts en últim terme.
Però no es tracta només de la mortalitat. Aquesta nova onada disparada a Catalunya té moltes altres conseqüències. Concretem-les:
- La saturació dels CAPs. La baixa afectació hospitalària té com a contrapartida la saturació dels CAPs, que és on van les persones generalment joves amb símptomes, que al mateix temps ja estan molt carregats pels testos, la vacunació i l’atenció a totes les patologies que no són Covid. Aquest problema es produeix a més a portes de les vacances d’estiu que poden agreujar encara més la situació.
- La manca d’atenció a les altres patologies. Només cal pensar que el 2019 els CAPs, que ja patien de dificultats per atendre bé a la població, tenien una ocupació “0” en matèria de Covid-19 per la senzilla raó que no existia. Si aleshores ja estaven excessivament sobrecarregats per atendre bé al conjunt de la població (qui recorda ara les visites d’escassos minuts, les cues per accedir a un especialista o una prova mèdica), ara tot això està copat en gran manera per la Covid. Conseqüència: aquesta nova onada plou sobre mullat i castiga greument als que pateixen altres malalties. I això significa retardar les curacions, més patiment, més invalideses, més períodes sense anar a treballar, més defuncions. Aquest aspecte de la qüestió els mitjans de comunicació no el fan aflorar i és un cost importantíssim de la Covid, fins i tot quan aquesta directament mata menys, com succeeix en l’actual escenari.
- Els malalts de Covid que tarden molt a recuperar-se. Aquí hi ha un altre punt d’afectació important. Que el test doni negatiu no significa en determinats casos que aquella persona s’hagi recuperat i poden passar setmanes, fins i tot mesos, i necessitar una atenció mèdica i farmacològica específica. Com més malalts de Covid tinguem, més s’infla aquesta bossa i els seus efectes sobre la salut de les persones i l’economia del país.
- La Covid lleu també distorsiona l’activitat econòmica. La necessitat de fer quarantenes per haver entrat en contacte amb persones amb Covid malgrat estar vacunat determina que es produeixin disfuncions en la pràctica laboral i aquest altre aspecte actua negativament sobre la recuperació econòmica.
- Posa greument en risc la temporada turística. De moment alemanys i belgues ja han recomanat que no es viatgi a Catalunya, i això significa un cop important de cara a la temporada d’estiu que es pot estendre a altres països si l’increment de casos continua.
La raó de la propagació sembla clara: la població jove no vacunada, més el relaxament en les mesures de seguretat que el discurs del govern Sánchez ha estimulat una vegada més, presentant com la fi del problema el que només era un nou episodi, com ja va fer dissortadament el juliol passat, més la pràctica d’aquest oci massiu i descontrolat que és el botellot. Aquesta és una pràctica estesa a moltes ciutats, però que a Barcelona pren una dimensió i una regularitat insòlita. Això significa que hi ha una cultura que estimula aquest fet i ha generat un tipus de jove i d’adult jove que és insensible a les conseqüències socials dels seus comportaments. Primer és el seu oci, la seva diversió, el seu alcohol, la seva relació, i la resta no compta. Hi ha per tant un problema de fons greu que ara es manifesta amb el cas de Covid, però que té moltes ramificacions, potser menys evidents, però també nocives.
Davant tot això, la incapacitat de l’Ajuntament de Barcelona per abordar-ho amb solvència és, una vegada més, notable. Com ho és el discurs del nou conseller de Salut, Josep Maria Argimon. No pot ser que el responsable de vetllar per la no propagació de la Covid es dediqui a avisar-nos i alertar-nos dels mals que provoquen aquells comportaments antisocials. Ell, com a professional de la salut, sap perfectament que la seva missió no és narrar la jugada, ni produir, en primer terme, en segon segurament sí, discursos ètics, sinó que ha d’aplicar mesures que impedeixin la propagació de la pandèmia. I fins ara cal dir que ha fracassat rotundament. No necessitem bombers que ens avisin que a l’estiu hi ha risc d’incendi al bosc. Necessitem professionals que ho impedeixin i que si es produeix, ho controlin ràpidament.
Loading ...
