La recent enquesta del CEO, amb una mostra de 3.600 entrevistats a escala espanyola, permet observar amb claredat la dimensió del problema a Catalunya i a Espanya, perquè és fàcil de resumir.
Un problema és la constatació que l’opinió pública espanyola en temes clau relacionats amb l’afer de Catalunya és molt diferent de la que es dóna en aquesta comunitat.
Tot i considerant que les mostres del CEO sobre Catalunya presenten clars indicis de biaix cap a afavorir la sobrerepresentació independentista, és evident que, malgrat aquests límits, la diferència entre ambdós col·lectivitats existeix i afecta a qüestions importants.
És el cas de la situació de l’autonomia. A la resta d’Espanya, el 51% considera que Catalunya té massa autonomia, mentre que a la comunitat només el 8,5% ho veu en els mateixos termes. En sentit contrari, el 62,5% a Catalunya la considera insuficient contra el 12% de la resta d’Espanya. Són la cara i la creu d’una mateixa moneda que dificulta encarar les solucions polítiques perquè ocupen posicions nítidament contraposades.
El mateix succeeix, si bé que més atenuat, en el capítol de la política que s’ha de seguir. Mentre que un 42,5% a Catalunya considera que cal una política de diàleg i negociació sense límits, tan sols el 21% té la mateixa opinió a la resta d’Espanya.
El segon gran problema fa referència a Catalunya i radica en el criteri polític que es reflexa també en un marc mental de considerar que l’independentisme és la veu de la gran majoria de catalans quan és evident que no és així. Aquesta última enquesta del CEO posa de relleu una vegada més que la resposta independentista és afirmativa en funció de quina sigui la pregunta, en un marge que se situa entre el 42% i el 48%, que descendeix substancialment quan l’opció que es presenta és sobre fórmules concretes de govern: estat independent, autonomia, federalisme o centralisme.
En aquest supòsit, l’opció per la independència cau clarament del 40%. D’altra banda, quan es planteja la qüestió catalana en terme d’autodeterminació, es menysté que de fet els ciutadans exerceixen aquest principi cada vegada que hi ha eleccions, al menys des que l’independentisme és una oferta electoral massiva i normalitzada. Més precís encara, les eleccions que va encapçalar Mas amb Junts pel Sí i que van presentar-se com una contesa electoral plebiscitària, van quedar lluny de la majoria absoluta. Mentre que l’independentisme no accepti la realitat que és una part gran del país, però lluny d’una majoria clara, no assumirà una política que precisament es fonamenti en aquesta realitat.
Sense abordar aquests dos problemes, més enllà de la voluntat dels seus protagonistes polítics directes, la solució sempre serà difícil. Només irrupcions importants de la societat civil i no partidista podrien anivellar les diferències i polaritzacions actuals.
