A les xarxes socials floreixen com mosquits d’agost a la llera del riu els comentaris crítics a la immigració i la vocació, voluntat i desig d’aturar-la, fins i tot, en alguns, de fer-la fora. Molt pocs dels crítics més acèrrims amb la immigració, Aliança Catalana inclosa, contempla el problema vital que significa, que Catalunya sigui campiona en avortaments en relació amb el nombre de naixements; no gens menys del 40%, el que ens situa com a capdavanters en aquest rànquing estratègic.
L’avortaven massiu que practica el nostre país ens està destruint. La gran immigració de Catalunya no és conseqüència de cap confabulació espanyolista, si bé al govern li va bé el campi qui pugui a tota Espanya; així pot fardar de creixement del PIB (malgrat que la renda per càpita continuï tenint un creixement birrios).
La immigració ve a Catalunya massivament per dues raons. Perquè la gent del país no té fills, i perquè fa temps que els lideratges econòmics de casa varen considerar que era més rendible passar-se al turisme i derivats que al sector industrial, sempre amb més risc de competència. Expansió turística, model econòmic que té una de les seves potes en el turisme i afluència d’immigrants és tot la mateixa cosa.
Senyores i senyors si volem canviar les coses hem de reduir l’avortament massiu, apostar per la família amb fills, afavorir als joves i la formació de noves famílies, evitar que els fills sigui una condició objectiva per caure en la pobresa i al contrari, arribar a cada cas amb un pa sota el braç com mana la nostra tradició.
I per assolir aquests objectius cal una gran voluntat política d’afrontar la realitat, ara com ara inexistent, i un esforç ingent perquè del contrari les perspectives demogràfiques lliurades a la seva inèrcia són dolentes.
Si no es fa res per canviar-ho, la demografia catalana seguirà marcada per una baixa natalitat, un envelliment accentuat i la dependència de la immigració per sostenir el volum poblacional. Les projeccions oficials indiquen que el saldo natural negatiu persistirà mentre la fecunditat es mantingui en nivells tan baixos (al voltant d’1,12 fills per dona, un dels índexs més baixos d’Europa). En conseqüència, s’espera que el creixement de la població vingui íntegrament de la immigració. I de fet, això ja es reflecteix en l’actual “vessant demogràfic”: avui Catalunya guanya població només gràcies als fluxos migratoris, que compensen la pèrdua per defuncions.
Segons estimacions de l’IDESCAT, Catalunya ja ha superat els 8 milions d’habitants (8,01 milions a inicis de 2024) i continuarà creixent moderadament durant la pròxima dècada gràcies als fluxos entrants. Projeccions a mitjà termini situen la població catalana al voltant de 8,5 milions cap a 2030, tot i que aquest augment serà modest i insuficient per rejovenir la piràmide demogràfica.
Això vol dir que en els pròxims cinc anys la població nascuda a l’estranger creixerà més de mig milió, per assolir aquella xifra d’augment i compensar el dèficit vegetatiu. En altres termes afegirem uns 7,5 punts percentuals a la població nascuda a l’estranger actual i ens acostarem al 30%, sense considerar els fills de primera generació d’aquella procedència. Això vol dir que en les franges d’edat més actives dels 25 als 45 anys els immigrants seran el 50% o més. En aquest segment el procés de substitució s’haurà produït, i és qüestió de temps que creixi, donat que, es preveu que l’envelliment s’agreugi: el percentatge de majors de 65 anys, actualment prop del 19%, podria enfilar-se cap al 25-30% a mitjà termini si no millora la natalitat.
En l’horitzó 2030, la Generalitat calcula que la població en edat activa (16–64 anys) encara creixerà lleugerament gràcies a la migració, però els menors de 15 anys disminuiran significativament (es projecta una reducció de 127.000 infants i adolescents respecte a 2018). En altres paraules, sense un repunt de la fecunditat (que avui roman en mínims històrics), la societat catalana afronta reptes importants: manca de relleu generacional, pressió sobre el sistema de pensions i dependència de mà d’obra estrangera i un trasbals sobre el sistema educatiu, i sobre la productivitat. Institucions i demògrafs assenyalen la necessitat d’implementar polítiques de suport a la natalitat (conciliació, ajuts familiars, habitatge assequible, etc.) per intentar remuntar la taxa de fertilitat en el futur.
Tanmateix, a curt termini, la immigració continuarà sent el factor clau que determinarà l’evolució demogràfica de Catalunya. Sota escenaris raonables de continuïtat migratòria, es pot preveure una Catalunya que manté un creixement demogràfic feble però positiu (arribant possiblement als 8,5 milions d’habitants cap a 2030), però amb una població clarament més envellida i diversa quant al seu origen. En cas que la immigració es contragués, Catalunya entraria en declivi poblacional donat el fort dèficit de naixements.
Si no volem ser desbordats i finalment esborrats, si no volem acabar com els occitans, necessitem fills, famílies, una estructura productiva de qualitat i la integració dels immigrants. Tot el que no sigui això és apuntar-se a la davallada històrica de Catalunya.
Catalunya creix només gràcies a la immigració: la natalitat cau i l’avortament la destrueix. #Demografia #Catalunya #Natalitat Share on X
